LA QUINTA ESQUINA. Izraíl Métter

LA QUINTA ESQUINA
Izraíl Métter
Traducció del rus al castellà: Selma Ancira
Libros del Asteroide, 2014
200 pàgines



Aquest llibre, acabat d’ escriure al 1967, va veure definitivament la llum l’any 1989 ( Mijaíl Serguéyevich Gorbachov es escollit president de la Unió Soviètica). Cap còpia, només el manuscrit que, un cop finalitzat, va ser amagat per Métter en els indrets més inversemblants de casa seva per tal de que no fos descobert per la KGB.

Boria, l’alter ego de Izraíl Metter, rep inesperadament unes cartes de la Zinaída Borísovna, dona d’un amic d’infantesa. Aquest serà el desencadenant perquè, el vell mestre autodidacta de matemàtiques, rememori la seva vida. I així, amb una prosa molt directa i senzilla, amb pinzellades que l’apropen, i molt, a la poesia , Métter recupera sense cap ordre cronològic el pare i la mare, els amics, i el seu desafortunat amor per Katia, però també homes i dones que per una raó o altra resten en la memòria de Boria oferint-nos un mosaic intimista i emotiu amb els fets històrics com a rere fons.

Boria reflexiona quant als fets que li ha tocat viure i fa autocrítica :

“¿Y qué hacer con las ilusiones perdidas? ¿Qué hacer con aquello en lo que creía? ¿Qué hacer conmigo mismo, con aquello que quise decir y hacer y no hice ni dije? Y no porque no hubiera tenido tiempo. Lo tuve. Tuve tiempo de reflexionar. Y llegué a conclusiones que me asustaron.” (pàg. 11)

Hi ha també, en aquestes pàgines,un discurs a favor de l’individu com a tal i la seva singularitat, i es fa inevitable establir un cert paral·lelisme entre “La quinta esquina” i la gran novel·la del també ucrainià Vasili Grossman, “Vida y destino” perquè tant l’un com l’altre insisteixen en aquesta peculiaritat de l’ésser humà escrivint fragments tan bells com commovedors i punyents.

A tall d’exemple, del llibre que ens ocupa:

“Recuerdo bien a ese sastre, no porque me hubiera cosido mi primer traje, sino porque de alguna manera asombró mi imaginación.
(…)
Me colocó las manos ligeras sobre los hombros, y con una apenas perceptible presión de dedos, pareció extraer de mi figura la melodía, audible sólo para él, de mi futura chaqueta.
No era charlatanería. Tenía frente a mi a un artista. En pocos minutos yo era su tema favorito.
Y cuidadosamente, recorriendo mi cuerpo con sus dedos, dictaba no de corrido, sino haciendo pausas, durante las que ciertas sombras de inquietud y algunas ideas le atravesaban el rostro.
- Hombro derecho dieciocho centímetros – dictaba Jacob Zajárovich -. Hombro izquierdo: diecisiete. El omóplato derecho está medio centímetro más arriba que el izquierdo
Seguramente se percató de mi confusión porque dijo:
- No se asuste: cada persona está hecha a su manera. Y sólo un verdadero maestro es capaz de descifrar ese secreto.” (pàg. 75)

I per acabar, només indicar-vos que, l’ autor no es complau en la descripció de la brutalitat d’algunes de les situacions que narra. Quatre pinzellades, les necessàries, perquè el lector es posi en situació.

Es limita evocar sense jutjar ni acusar, component amb mestria “una melodia” que a mi em va fer vibrar.

N'hi ha més... si us ve de gust i llegiu el llibre, ho descobrireu.