dijous, 23 d’abril del 2015

LA QUINTA ESQUINA. Izraíl Métter




LA QUINTA ESQUINA
Izraíl Métter
Traducció del rus al castellà: Selma Ancira
Libros del Asteroide, 2014
200 pàgines



Aquest llibre, acabat d’ escriure al 1967, va veure definitivament la llum l’any 1989 ( Mijaíl Serguéyevich Gorbachov es escollit president de la Unió Soviètica). Cap còpia, només el manuscrit que, un cop finalitzat, va ser amagat per Métter en els indrets més inversemblants de casa seva per tal de que no fos descobert per la KGB.

Boria, l’alter ego de Izraíl Metter, rep inesperadament unes cartes de la Zinaída Borísovna, dona d’un amic d’infantesa. Aquest serà el desencadenant perquè, el vell mestre autodidacta de matemàtiques, rememori la seva vida. 
I així, amb una prosa molt directa i senzilla, amb pinzellades que l’apropen, i molt, a la poesia , Métter recupera sense cap ordre cronològic el pare i la mare, els amics, i el seu desafortunat amor per Katia, però també homes i dones que per una raó o altra resten en la memòria de Boria oferint-nos un mosaic intimista i emotiu amb els fets històrics com a rere fons.

Boria reflexiona quant als fets que li ha tocat viure i fa autocrítica :

“¿Y qué hacer con las ilusiones perdidas? ¿Qué hacer con aquello en lo que creía? ¿Qué hacer conmigo mismo, con aquello que quise decir y hacer y no hice ni dije? Y no porque no hubiera tenido tiempo. Lo tuve. Tuve tiempo de reflexionar. Y llegué a conclusiones que me asustaron.” (pàg. 11)


Hi ha també, en aquestes pàgines,un discurs a favor de l’individu com a tal i la seva singularitat, i es fa inevitable establir un cert paral·lelisme entre “La quinta esquina” i la gran novel·la del també ucrainià Vasili Grossman, “Vida y destino” perquè tant l’un com l’altre insisteixen en aquesta peculiaritat de l’ésser humà escrivint fragments tan bells com commovedors i punyents.

A tall d’exemple, del llibre que ens ocupa:

“Recuerdo bien a ese sastre, no porque me hubiera cosido mi primer traje, sino porque de alguna manera asombró mi imaginación.
(…)
Me colocó las manos ligeras sobre los hombros, y con una apenas perceptible presión de dedos, pareció extraer de mi figura la melodía, audible sólo para él, de mi futura chaqueta.
No era charlatanería. Tenía frente a mi a un artista. En pocos minutos yo era su tema favorito.
Y cuidadosamente, recorriendo mi cuerpo con sus dedos, dictaba no de corrido, sino haciendo pausas, durante las que ciertas sombras de inquietud y algunas ideas le atravesaban el rostro.
- Hombro derecho dieciocho centímetros – dictaba Jacob Zajárovich -. Hombro izquierdo: diecisiete. El omóplato derecho está medio centímetro más arriba que el izquierdo
Seguramente se percató de mi confusión porque dijo:
- No se asuste: cada persona está hecha a su manera. Y sólo un verdadero maestro es capaz de descifrar ese secreto.” (pàg. 75)


I per acabar, només indicar-vos que, l’ autor no es complau en la descripció de la brutalitat d’algunes de les situacions que narra. Quatre pinzellades, les necessàries, perquè el lector es posi en situació.

Es limita evocar sense jutjar ni acusar, component amb mestria “una melodia” que a mi em va fer vibrar.

N'hi ha més... si us ve de gust i llegiu el llibre, ho descobrireu.

16 comentaris:

  1. Gràcies, Àngels. Pels teus comentaris (i només pel paral·lelisme que estableixes amb Vida i destí), aniré a "La quinta esquina".

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Vida i destí" i "La Quinta esquina" tenen molts punts en comú pels temes que tracta i el to poètic i profund d'ambdós escriptors. L' estil literari és força diferent.
      Gràcies pel teu comentari.

      Elimina
  2. Anna,

    Molt bona entrada i benvinguda!!
    (També amb ganes de llegir-lo!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Toni, en realitat amb dic Àngels però moltes gràcies per la teva benvinguda i el teu comentari! Espero que el llibre t' agradi molt.

      Elimina
    2. Àngels,

      Glups!!!
      Sorry Sorry!!!

      Anava ràpid i sensa gaire temps, volia posar Àngels, però vaig posar Anna sense adonar-me'n...

      Elimina
    3. Cap problema, Toni, de debò!!
      A mi aquestes coses també em passen i Anna també és un nom bonic.
      Salutacions

      Elimina
  3. Una ressenya molt ben escrita, Àngels. Enhorabona.

    Tinc el llibre i aviat me´l llegiré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies Eduard!
      Tant de bo el llibre t' agradi tant com a mi.

      Elimina
  4. Sorellinaaaa!!!!!!! Molt bé!!!!!!!
    Encantada amb la teva ressenya .
    Com m'agrada això de :- No se asuste: cada persona está hecha a su manera.......
    muas!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Lina!!!

      La singularitat de la persona és un tema recurrent en aquest llibre. Jo crec en ella de totes, totes. Una abraçada.

      Elimina
  5. Moltes gràcies, Àngels, per la ressenya d'aquesta novel·la fragmentària i d'estil tan poètic com el món que serveix de refugi a Boria, el seu protagonista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Sícoris! En efecte, un dels refugis de Boria és la poesia.

      Elimina
  6. Demano disculpes a elPac, Toni F. i Eduard F. per haver respost als seus comentaris amb el nom de elsorfes. Soc novata i diria que se'm nota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngels (anava a a posar Anna...)

      No pateixis!!! Nosaltres tenim el do natural d'equivocar-nos sovint!!!

      Abraçades i endavant!!!

      Elimina
  7. M'agraden els fragments que has triat. Et conviden a reflexionar. Gràcies per la reva ressenya, jo també aniré a "La Quinta esquina"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per llegir la ressenya i pel teu comentari, Lluna. El llibre està ple de fragments com aquests, profunds, poètics i bellls. Tant de bo t' agradi tant com a mi.

      Elimina