Els meus començaments.- Panait Istrati

Panait Istrati
Els meus començaments
Traducció al català d'Anna Casassas
Minúscula, 2015
Col·lecció Microclimes



Una breu, i agosarada, reflexió sobre viure i treballar...

Què posem entre les dues paraules és important. També, per cert, l'ordre dels factors.

Tinc una amiga verd preciós que no ha deixat de treballar en la seva vida, encara que sense cotitzar en la seguretat social tot el temps. El seu historial de contractes d'una tarda o d'una setmana posa molt contents a aquells que sumen aquestes dades per parlar de l'atur.

Jo porto en la mateixa empresa ja deu anys. Cotitzant i amb les meves pagues extra correctes. I treballo dues tardes a la setmana i em semblen moltes. Se'm fa curta la vida perquè tinc poc temps lliure.

En Panait Istrati té un dia lliure a l'any. Dorm en el bar que els salva, a ell i a la seva mare, de la misèria. Tota la seva vida sembla reduir-se a guanyar-se un sou breu que lliura a sa mare. Ha deixat l'escola en acabar la “elemental obligatòria”. Són els primers anys del segle XX a Romania. Com que el seu pare és grec, encara que no el coneix, busca treball en una taverna també grega per aprendre a parlar la seva llengua en una mena de cerca-homenatge-reconciliació amb la vida.

En el seu primer contacte “laboral” coneix també l'amistat i les paraules, i una i les altres el portaran a canviar de rumb. I coneixerem la seva “migració” i la seva gana i la seva por. I la cremada de les seves naus i el seu tornar a començar...

El llibre és breu. La història, molt gran. Els personatges, enormes. La traducció, exquisida. Aquestes coses que ens porta minúscula.

»Mira’m: no sempre he fet de sacadji, jo. També era un home, abans. Donava consells als meus semblants, per no dir ordres, i em respectaven, tots, del més petit al més gran. Tot m’anava bé, en aquell temps. Però, un dia, una pobra bèstia malalta em va envestir i em va deixar així, repulsiu als ulls dels altres i als meus. Des d’aquell dia ja no vaig tenir cor de fer res, vaig perdre les ganes i es va acabar tot!... Malfia’t del desesper. Encara ets només un nen. (Pàgina 36)

Però la lluita és signe de vitalitat, en qui s’hi aficiona. Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, però creure en alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta. (Pàgines 48-49)

Per cert, felicitacions, i gràcies per aquests 15 primers anys de bons llibres, Valeria.