AQUESTA LLIBERTAT
Trad. Oriol Sánchez Vaqué
Catedral, 2017
“Aquesta llibertat” és la primera, i única diria, novel·la
de Pierluigui Capello, poeta italià de la regió del Friül. De petit va viure en
primera persona el terratrèmol que va devastar el seu poble, i pocs anys
després va quedar paralític a causa d’un accident de motocicleta.
El poeta ens parla de la seva infància, de l’abans i del
després de què la terra tremolés, de la innocència, de l’enyor, de la por, de
la comunitat, dels paisatges, del descobriment de la seva mirada poètica. Ens parla de l’escola, de quan va baixar a
estudiar a ciutat, de l’aprenentatge, de les emocions, de la soledat, de l’allunyament
dels seus pares.
Ens explica l’accident, i la seva estada a l’hospital, el seu cos mort, el seu cap viu, i com a poc a
poc va anar reconeixent tot allò que no podia moure. De com els llibres van esdevenir les seves ales i la poesia les seves cames.
És un llibre preciós, desconeixia totalment l’autor, i vaig
preferir acabar el llibre abans de fer-ne el buidatge a la xarxa. Ara, en fer la ressenya, he buscat poesia seva, i m’he assabentat de la
seva recent mort, als 50 anys, i he sentit tristesa i dolor. Sorpresa d’aquesta
tristesa, suposo que pel fet de ser un autor desconegut, he intentat buscar-ne
els motius, com si calguessin, i he deduït
que potser era el fet d’haver-me
acompanyat els darrers mesos de poques lectures, quan ell encara era viu, convençuda
que podria llegir moltes més novel·les seves, que
ens quedava tota la vida per endavant per establir una relació autor/lectora,
ves quines coses de pensar. Però
sobretot diria que he sentit tristesa perquè
la seva tendresa ha anat impregnant-me mentre el llegia, així com la
seva valentia, la seva humilitat, la
seva delicadesa. Ens queda la seva
poesia, i el desig de què la terra li sigui
lleu.
Tastets:
"Quan desapareix una persona estimada, la primera cosa que se'n va amb ella és la veu. Després, tot i que cal una mica més de temps, s'esvaeixen de la memòria d'un en un els trets del rostre; però només els trets que no compten, perquè els que defineixen una vida arrelen profundament en qui els recorda; finalment, el que més perviu són les accions, els petits gestos, la conducta que acompanya el tarannà d'una existència"
Da lontano
Qualche
volta, piano piano, quando la notte
si raccoglie
sulle nostre fronti e si riempie di silenzio,
e non c'è
più posto per le parole
e a poco a
poco si raddensa una dolcezza intorno
come una
perla intorno al singolo grano di sabbia,
una lettera
alla volta pronunciamo un nome amato
per comporre
la sua figura; allora la notte diventa cielo
nella nostra
bocca, e il nome amato un pane caldo, spezzato.
Pierluigi Cappello
