RECORD PER L' AVEL·LÍ ARTÍS-GENER

Rastres (fragment)

Literatures de l'exili. CCCB- Institut d'Estudis de la Diputació-2005.

Fa dos anys estava amb el meu germà quan vam rebre una trucada del Mestres, el propietari del taller mecànic de sota el pis que tenia llogat la meva mare. Uns immigrants havien forçat la porta i s'havien instal·lat a casa. Acabava d’avisar la policia. Des de feia mesos el meu germà havia anat buidant el pis, però jo havia estat incapaç de tornar-hi a recollir les coses que hi tenia. En els darrers anys de la seva vida, la mare havia dedicat temps i diners a condicionar un pis que no s'ho valia. Ara les portes estaven esbotzades i les parets florides. No hi havia llum. Els immigrants havien instal·lat un fogó al mig del menjador. De l’habitació del mig, on havien anat a parar els meus malendreços, vaig recollir una capsa amb joguines de quan era petit, una bossa amb llibres i unes carpetes. En una d'aquestes carpetes hi havia una sèrie d'entrevistes amb escriptors catalans que vaig publicar al diari Avui, entre el desembre de 1984 i l’abril de 1986, tot just acabada la carrera. Quatre eren exiliats: Pere Calders, Avel·lí Artís, Xavier Benguerel i Josep Ferrater Mora. La més antiga és la d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner, que apareix a la coberta de l’Avui amb una bata d’estar per casa, fumant en pipa. En aquesta entrevista diu un parell de coses que no recordava. M’explica que el 1961, quan començava a escriure la novel·la Les dues funcions del circ, va fer un viatge a la Martinica, on havia estat de pas quan el vaixell que el duia cap a l’exili va sofrir una avaria enmig de l’oceà. La novel·la recrea l’estada de dos germans a Fort-de-France, mentre esperen la reparació, tal com s’havia esdevingut realment l’estiu de 1939. Tísner em parlava dels recorreguts que havia fet per l’illa en busca de possibles localitzacions de la novel·la, les hores que havia passat mirant la gent, escoltant la manera de parlar dels negres, copiant els anuncis que trobava pel carrer. Les descripcions de la platja i de l’aeroport sorgien d’observacions precises. Vam parlar de Mèxic, de l’escriptor Roure-Torrent i de la sogra del seu germà Arcadi, la mare del pintor Francesc Espriu, que li havien servit per construir la veu narrativa de Paraules d’Opòton el Vell. L’Opòton és un mexica que va encadenant idees a partir d’un fet comú, fins que perd el fil, el relat segueix les seves evasions mentals, estrafent la suposada crònica precolombina. Benguerel em va rebre a la casa del carrer Francesc Carbonell, a Pedralbes. A les fotos es veu amb una camisa fosca, a la terrassa, i a dintre el pis, davant d’un relleu amb figures i sanefes, una peça de col·lecció. Parlem d’Icària, Icària i de les traduccions de La Fontaine. Cap al final li faig una pregunta sobre Xile, que ell aprofita per saltar fins al moment del retorn i l’aventura del Club dels Novel·listes. En cap d’aquestes entrevistes no parlem mai de l’exili. Eren entrevistes en profunditat, amb antecedents, que connectaven llibres i experiències, però l’exili en quedava sempre fora. Vaig publicar articles i vaig escriure pròlegs. Tísner i Maria Lluïsa Mercadet em van acollir a casa seva. Vaig tornar moltes vegades al pis del carrer Francesc Carbonell, tot sol o amb el meu amic Joan Tarrida. Benguerel ens convidava a dinar en un petit restaurant d’ús exclusiu dels veïns. Jo acabava de descobrir les novel·les de Francesc Trabal i n'hi parlava amb entusiasme. Ell se n’estranyava i jo no ho entenia. Després he sabut la història. La generositat de Trabal, les desavinences de fons en el grup que va anar a Xile, les diferents opcions a l’hora del retorn i el final dramàtic de Trabal, mort als cinquanta-vuit anys, després del gran desengany que va representar, acabada la Segona Guerra Mundial, la continuïtat del règim de Franco. Avel·lí Artís-Gener i Xavier Benguerel no parlaven de l’exili perquè l’exili no havia estat una experiència positiva, el seu record representava un estigma, una ditada vergonyant. Això es veu molt clarament a les memòries. Memòria d’un exili. Xile 1940-1952 de Xavier Benguerel és un llibre irregular, que esquiva aspectes fonamentals de la vida a Santiago, amb trossos reaprofitats d’uns articles de la revista Germanor on va relatar un viatge amb la família al Corcovado, Puerto Aysén i la Laguna de San Rafael, al sud de Xile. Una part fonamental es dedica a demostrar la murrieria que li va permetre engegar el laboratori. Viure i veure de Tísner té també una part de picaresca amb el relat de les seves aventures al cinema i la televisió. Amb els cotxes de Tísner passa com amb els gossos i els gats de Benguerel: són objecte d’una transferència emotiva, ens parlen d’un món familiar, plàcidament acomodat i estable, que potser no va existir mai. Quan reconstrueix el retorn a Catalunya, no hi ha dolor ni conflicte. Ramon Barnils li havia explicat a Quim Monzó la tristesa que feia veure Tísner, que havia estat un dels puntals de La Rambla, L’esquella de la Torratxa i El Be Negre, a la redacció de tele/eXpress fent un paper obscur i subordinat. A Xile, Benguerel hi havia fet diners però era com un d'aquells personatges dels seus contes, desarrelat, esborradís, escindit entre dues realitats irrenconciliables, com aquell erudit erotòman que viu les seves passions d’amagat i que no s’entén amb el fill. Tísner n'havia tornat sense un ral, havia malviscut en una pensió i havia acabat acceptant una feina en el diari dels antics companys que havien fet el joc de Franco. Benguerel s'inhibia educadament i només guardava una fidelitat personal a Rafael Borràs i a la família Lara. No sé si tenia gaires amics. Tísner va superar l’encongiment dels primers temps i havia acabat sent un home públic, candidat a les eleccions amb Nacionalistes d'Esquerra, en els darrers anys es va fer popular per les seves aparicions a TV3. Eren molt diferents, però en el meu record els dos personatges es confonen i en fan un de sol. Què els hauria pogut preguntar jo de l’exili? Què en sabia realment? Què hauria pogut dir-los que els fes evocar sense reserves ni compliments una part íntima de les seves vivències a Tolosa i a Roissy, a Mèxic i a Xile? A la meva època d'estudiant a la Universitat de Barcelona, els alumnes de literatura catalana fèiem cursos d’història de la llengua, fonètica, morfologia, sintaxi i dialectologia, perquè la llengua havia de ser el fonament de la represa. De literatura se’n feia ben poca i dels anys trenta no se’n parlava gairebé mai. Els llibres que haurien hagut de portar-nos a descobrir el clima intel·lectual d’aquell moment no existien. Ens havíem acostumat a veure la guerra civil en el mirall deformant de l’antifranquisme. Jo tenia alguns exemplars de Visions de la guerra i la rereguarda, dirigides per Josep Fontana, amb el disseny de Salvador Saura i Ramon Torrente que jugava amb els colors de la bandera republicana. Els únics diaris d’abans de la guerra que havia vist eren els que apareixien reproduïts en aquella col·lecció. La transició havia comportat un descrèdit de la política, i un silenci feixuc pesava sobre tot el que tingués relació amb la Barcelona republicana. No va ser fins molt més tard que vaig començar a lligar caps Joan M. Minguet i Batllori va recuperar llibres i articles de Sebastià Gasch i Valentí Soler va editar les Indagacions i proposicions de Just Cabot. De la lectura dels articles de l’un i l’altre, de les opinions creuades, per exemple, sobre Dalí, en va sorgir «un món que fou veritat». Recordo un detall que em va impressionar. Per parlar d’unes sabates marró, Gasch deia unes sabates rosses. Aquestes sabates rosses tenien el valor d’una penyora que es porta d’un món somniat. N’hi vaig parlar a Josep Palau i Fabre. El 1946 Palau es va exiliar voluntàriament a París, cansat de l'ambient de Barcelona i de la relació amb els pares que s'havien fet franquistes. Quan el vaig començar a tractar feia poc que havia tornat a viure a la casa del carrer Bruc. En vitrines i calaixeres anava retrobant autògrafs, llibres dedicats i revistes de decoració moderna que havien estat del pare. A la sala de rebre, entre els quadres de Gausachs i Bosch-Roger, hi tenia una vitrina amb bibelots i objectes d’art, com els que s’anunciaven al D’Ací i d’Allà, que s’anava venent de mica en mica per pagar els ectachroms dels llibres sobre Picasso. En un calaix, a la seva cambra de noi de casa bona, conservava desenes de retalls de la revista Mirador, que un amic seu, estudiant extern, li portava cada dijous a l’internat. Malalt d’enyorança, en els primers anys de la postguerra els havia retallat i endreçat en una mena d’enciclopèdia que llegia i rellegia contínuament. Vaig comprovar que molts se'ls sabia de cor. Palau conservava una visió nítida del món d’abans de la guerra, la visió del qui tenia setze o disset anys i l’havia preservat a dintre. Tan aviat em parlava de la primera pel·lícula sonora, El desfile del amor, com m’explicava els acudits d’Otto i Fritz, que havien estat de moda seixanta anys enrere. Malgrat la seva fama d’iconoclasta havia esdevingut testimoni dels costums civilitzats d’una burgesia il·lustrada que anava al Teatre Grec a veure la Medea de Margarida Xirgu o al Liceu a veure els Ballets Russos, amb barret fort o amb barret tou, amb sabates rosses. Per comprendre millor el món de Palau vaig instal·lar-me a la Biblioteca de Catalunya a llegir els vells exemplars de Mirador i m’hi vaig passar més d’un any. Va ser aleshores que vam començar a sorgir, a glopades, totes les preguntes que no vaig ser capaç de fer quan Tísner i Benguerel vivien i eren els meus amics. Totes les raons que no vaig pensar de demanar quan treballava a l’Avui, i moltes tardes em trobava el periodista Josep Maria Lladó, amb un gran cigar, tancant l’article al bar La Llave com si La Llave fos el bar de l’Ateneu. Jo aleshores el veia com un vellet entotsolat i anacrònic. Ara el veig a la redacció d’Última Hora i me’l trobo a Niça, el 1945, publicant Per Catalunya amb les cobertes de Fontseré, Clavé i Martí Bas. Va ser llegint Mirador i La publicitat, La rambla, L’instant i Última hora que vaig comprendre l’abast de la desfeta de 1939 i les conseqüències que m’implicaven directament. La generació de Joan Oliver, Francesc Trabal, Vicenç Riera Llorca, Armand Obiols, Anna Murià, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís Gener i Pere Calders va ser la primera que va accedir a una cultura moderna, que culminava una línia de continuïtat des de la Renaixença. Amb una llengua normalitzada que permetia abordar tots els gèneres. Amb un periodisme de gran categoria, un columnisme obert a tots els matisos i replecs de la ironia, i reportatges que oferien als lectors una visió catalana del món. Es publicaven col·leccions populars, es traduïen els clàssics, es comentaven les darreres novetats de la novel·la europea i nord-americana. La poesia havia viscut un període niquelat i un retorn al vuit-cents, sobre el gruix d’alta exigència de la poesia simbolista i de la poesia pura. Els vells mestres Joaquim Ruyra i Josep Carner encara estaven en actiu, i havia sorgit una nova generació d’escriptors de vint anys que parlaven de les inquietuds dels joves. I de sobte, tot aquest món va desaparèixer. Primer, a causa de la guerra, que va obligar a comprometre’s, posant la literatura al servei de la política. I després amb la derrota, que va empènyer els millors a creuar la frontera, a encauar-se en residències i refugis, a encaixar-se en països llunyans, vivint en condicions precàries, amb un feix de records dolorosos i greuges mal païts. Alguns, s’hi van quedar per sempre. D’altres, com Tísner, s’hi van passar vint-i-cinc anys. Havien tornat a Catalunya i s’havien trobat un país diferent del que s’imaginaven a Xile o a Mèxic. Quan en Tísner dibuixava a El Poble Català desenes de catalans amb barret mexicà arribant a Barcelona amb golondrina o quan en un número apòcrif de La Rambla, del maig de 1945, publicava les normes per acollir-se als subsidis que el SERE i del JARE que ja preparaven el viatge de retorn. Ningú no havia acabat a la presó, però vivien en un clima de constant intimidació i amenaça. El país començava a reviscolar i tots aquests escriptors de l’exili s’haurien hagut d’abocar de ple a la recuperació. No sempre van ser ben rebuts. No sempre les seves idees es corresponien amb la realitat. El 1966 Amadeu Cuito va voler reprendre la revista del seu avi. I així va sortir el Mirador de Perpinyà, «la revista que es llegirà a Catalunya», que Eugeni Xammar somniava com l’alternativa del tele-estel de Carles Sentís i Ignasi Agustí. Calia mirar endavant, sense pensar gaire en el que s’havia perdut, que es filtrava en els títols dels llibres, com un retorn del reprimit: Abans de l’alba, Homes i coses de la Barcelona d’abans, Abans d’ara. Abans.

Julià Guillamon

Avel·lí Artís Gener