Aquí teniu dos pistes per endevinar el seu títol:
1.-
2.-
Diu l'autora a una entrevista al setmanari El Temps, que va escriure aquesta novel·la en quinze dies, durant la conval·lescència d'un gran mal d'esquena.
dilluns, 31 de maig del 2010
UNA ENDEVINALLA!!!
Aquest cap de setmana he llegit una novel·la d'humor i intriga, que enganxa des de la primera pàgina i no pots deixar-la fins saber com acaba.
Aquí teniu dos pistes per endevinar el seu títol:
1.-
2.-
Aquí teniu dos pistes per endevinar el seu títol:
1.-
2.-
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Isabel,
ResponEliminajo necessito més pistes, només em venen al cap:
"Sol davant del perill", "Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure, sol, solet, vine'm a veure que necessito un treballet"
...
Hola, Isabel,
ResponEliminaM'imagino que deu ser "L'estiu de l'anglès" de la meva ex-profe Carme Riera, una autora que -almenys en la meva modesta opinió- no decep mai; tot el que he llegit d'ella té una gran qualitat.
Miu,jajaja és boníssim!.
ResponEliminaM'has fet riure.
Una altra pista:
"Vostè parla anglès?. Recorda quin mètode va seguir per aprendre'n?. O potser no en sap i, malgrat intentar-ho, mai no ha passat d'I love you...."
Molt bé Sícoris!!!
ResponEliminaEns hem creuat. Ets increible!!! Si, es la novel-la "L'estiu de l'anglès". de Carme Riera.
"Tant si sap anglès com si no, aquesta novel.la l'interessarà i se sentirà còmplice de la seva protagonista, una agent immobiliària de Barcelona, cansada de comprovar com el seu desconeixement de l'anglès entrebanca la seva aspiració d'ascens professional. Per això decideix sacrificar les vacances d'agost, s'inscriu en un curs d'immersió, viatja fins a un poble perdut d'Anglaterra i s'instal.la a casa de la professora Grose, una dona peculiar que viu aïllada al mig del camp" (Proa).
No puc explicar més. Es una novel.la d'intriga i si saps el final, ja no té interès...Val la pena!!
jo el darrer que vaig llegir va ser "Amb ulls americans", i no em va agradar massa, el vaig trobar distret i no massa més.
ResponEliminaperò si dieu que aquest val la pena, me l'apunto!!
apa, a passar un bon dia...
Això va a gustos, Miu, però a mi m'agrada molt la Riera, tot i que unes novel.les (com passa amb gairebé tots els autors) les trobo més aconseguides que d'altres.
ResponEliminaJo vaig gaudir molt amb "Temps d'una espera", el diari d'una embarassada que, a través del monòleg, li parla al seu fill.
"Una primavera per a Domenico Guarini" és molt ambiciosa narrativament parlant i, en especial, si viatges a Florència, et recomano que te la llegeixis per "ficar-te en la pell" de la ciutat.
"Joc de miralls" és una novel.la psicològica amb apunts d'intriga i amb molta complexitat d'identitats, com ja deixa entreveure el títol.
"La meitat de l'ànima" i "Dins el darrer blau" plantegen una introspectiva anàlisi d'un passat personal i col.lectiu.
En fi, que "Amb ulls americans" és la única que encara no he llegit i, per tant, no en puc donar cap opinió.
L'estiu de l'anglès m'ha agradat molt més que "Amb ulls americans". I un altre llibre que no vaig acabar de la Carme Riera: "El hotel de los cuentos y otros relatos de neuróticos". Potser em cal més dosi de neurosi, per llegir-lo
ResponEliminaA mi, després de les primeres, la que més m'ha agradat de la Carme ha estat "Dins del darrer blau". Novel·la històrica però íntima, des de la pell dels perdedors.
ResponEliminaNo he llegit "Una primavera per a Domenico Guarini", però si ens la recomanes aniré a per ella. Gràcies.
Te la recomano, elPac, perquè és una novel.la que, com passa sovint en la narrativa de C. Riera, té la complexitat de la simulació, dels significats ocults i de les aparences enganyoses.
ResponEliminaA més, presenta diferents veus narratives (la qual cosa fa que hi hagi una varietat de registres, tant literaris com lingüístics), així com diversos nivells de lectura: l'estrictament argumental, aquell que té a veure amb la intertextualitat, el que fa referència a l'art entès com a obsessió icònica i el que ens parla d'una concepció del feminisme molt de finals dels 70.
Si t'interessa la prosa i el món literari de Carme Riera, hi ha un llibre editat per Luisa Cotoner, amb pròleg de Pere Gimferrer, que reuneix una sèrie d'estudis sobre l'obra de l'escriptora mallorquina:
"EL MIRALL I LA MÀSCARA. Vint-i-cinc anys de ficció narrativa en l'obra de Carme Riera".
Editorial Destino. Barcelona, 2000
Si decideixes llegir-te "Una primavera per a Domenico Guarini", m'agradarà de conèixer la teva opinió.
QUI SÓC I PER QUÈ ESCRIC
ResponEliminaAls motius que m'impulsen a escriure, s'hi superposa sempre, amb obsessiva claredat, una imatge, la imatge d'una nina (d'una nena, com es diu en català de Barcelona) amb trunyelles i ulls tristos, que mirava la mar llunyana des d'una finestra, d'una casa gran i buida del barri vell de Ciutat de Mallorca. La imatge d'aquella nena que rebutjava paorosa els miralls perquè no era guapa com la seva mare, i sí lletja com el seu pare, torna a omplir ara la meva retina: no juga, mira com juguen els seus germans al jardí de casa, des del balcó de la cambra de l'àvia, la senyora àvia, a la qual escolta gairebé tot el dia explicar velles històries d'un passat familiar, ranci i esbucat. Històries d'amor amb luxes i passions incontrolables, fins i tot de raptes, històries que desboquen la fantasia de la nena, i la impulsen a fabular-ne de semblants. La nena trista que rebutja els miralls perquè té por de veure's reflectida amb el bigoti que gasta el seu pare, comença a escriure als vuit o nou anys variants de les històries que li explica l'àvia, i pretén fins i tot, per tal de no enfrontar-se directament amb l'home negre que totes les setmanes interroga rere les petites retxilleres de l'odiós confessionari, confessar-se per escrit. Només d'aquesta manera, escamotejant la presència, se sent capacitada per vèncer la seva timidesa infinita i, fins i tot, per diluir entre les ratlles de la cal·ligrafia, les possibles culpes. Diguem-ne que el full en blanc li serveix com a mirall, com el mirall que rebutja, perquè en el full en blanc s'hi sent afavorida i fins i tot gratificada.
No negaré que sent força tendresa, molta més que quan érem la mateixa, per aquella nena que vaig ser, en les vivències de la qual s'expliquen, en part, els motius que m'impulsen a escriure. Ara sé per què vaig començar a escriure, i que fou per culpa de l'àvia, en primer lloc, incitada per la seva capacitat de contar històries, i en segon lloc, perquè l'escriptura em servia per foragitar els fantasmes i sobretot per explicar-me el món, per conèixer la realitat que m'envoltava i clarificar-la. Després, a aquests motius fonamentals, s'hi han anat afegint uns altres; escric, ben segur, perquè no puc evitar-ho, no em puc sostreure la necessitat de fabular, d'imaginar alternatives a la realitat, a l'entorn, a tot allò que tenc a l'abast.
Carme Riera
Caram, gràcies pel text Isabel!
ResponEliminaSícoris, faré cas de les teves recomanacions!
És ben cert, Isabel, no ho pots deixar, com diu ma mare, "a ver en qué queda".
ResponEliminaI rapidet de llegir, un vespre...