Baroni: un viaje - Sergio Chejfec

Sergio Chejfec
BARONI: UN VIAJE
Editorial Candaya, 2010 
(1a edició argentina de 2007)

Fa un any vaig dir que continuaria caminant per l’univers Chejfec i ho continuo fent. En aquesta ocasió per Venezuela, país on va viure  l’autor durant quinze anys, escrit des de Nova York, es podria entendre, com una lloança al país que l’acollí.

Chejfec no té un escriure d’estructura tradicional, el seu va al ritme del pensament, el narrador divaga entre les seves reflexions i les seves passejades per Venezula, relaciona la búsqueda física i la mental.  Escull una persona real, Rafaela Baroni, per explicar tot un poble, tria les figures que aquesta artista talla per explicar tot un país. També esmenta al poeta Sánchez Pélaez i a l’artista plàstic Reverón, però  quasi accidentalment, a forma d’homenatge.

Rafaela Baroni, és tot un personatge, una artista popular de talles religioses, entenent aquest concepte d’una manera molt més amplia de com ho faríem des d’aquí. De fet el llibre relata com el narrador coneix l’obra de la senyora Baroni i li compra dues peces.

Una és d’un metge que visqué a la zona on viu Baroni, un metge que la població a santificat i que Baroni representa sovint, l’altra és la d’una dona enganxada a una creu o tronc en forma de creu, aquesta en principi no té cap component religiós. Baroni, a més de talladora, és teixidora, sanadora, vident i moltíssimes coses més. Entre d’altres excentricitats manifesta tenir la capacitat de veure les coses des del costat dels morts, de manera que com a mínim un cop a l’any representa la seva pròpia mort i celebren el seu funeral.

“...ella había hecho de su vida, en sus distintas profundidades y líneas de continuidad, una obra de arte, obviamente bastante dispersa, como también uniforme y polifacética a un tiempo....”

“Acostada en el féretro, Baroni encuentra paz y se sumerge en pensamientos trascendentales”

L’adquisició de les dues obres seria el fil conductor de la novel·la, però al seu voltant hi trobem una gran reflexió sobre l’art,  la seva creació, producció i comercialització.  Sobre l’orografia, utilitza una metàfora magnífica comparant-la amb el resultat de fer una bola a un full de paper d’estrassa i després allisar-lo. Sobre el paisatge, els patis oberts confonent els seus límits amb els de les muntanyes. Sobre les creences, les religioses i les paganes, com s’alimenten i es complementen les unes amb les altres, la necessitat d’una superioritat moral a qui encomanar-se, la necessitat d’una representació física a qui abocar pensaments i precs. Una reflexió sobre la mort, sobre la vida, sobre els ritus.

Tot a l’estil Chejfec, anant i venint, recargolant els pensaments fins a la part més intima, sempre des d’un punt de vista d’un narrador observador que malgrat formar part de la trama només en pren part d’una manera sinuosa. Focalitzant l’interès en objectes o fets molt concrets per desplegar a partir d’ells el ventall reflexiu de l’autor.

“Eso me produjo... un sentimiento de decepción: otra vez comprobaba que en general es muy difícil darse cuenta de todo”