Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra | Mia Couto

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
Mia Couto
Traducció de Núria Prats Espar
edicions 62
Barcelona, 2009

"Van omplir la terra de fronteres,

i van carregar el cel de banderes.

Però només hi ha dues nacions -la dels vius iu la dels morts."

Juca Sabão 

"La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d'una existència anterior. A bord del vaixell que em porta a l'illa de Luar-do-Chão no és sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per motius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a l'enterrament del meu avi Dito Mariano."

Amb aquesta cita i aquest incípit comença aquesta "meravellosa" novel·la. Aquest és el punt de partida: el jove universitari que torna a la seua població rural, a Moçambic, per assistir a l'enterrament del seu avi, que encara no és mort, però tampoc no és viu. Aquest jove no ho sap però és l'elegit per salvar la casa, la família, etc. La casa és per a ells una representació de la societat, aquesta societat que està abandonant allò que és essencial, tot buscant el progrés.

A partir d'ací i mentre se certifica la mort, el protagonista va conduint-nos per un món màgic, governat pels elements naturals: la terra, el riu, el cel... (l'autor se serveix d'aquests elements de la natura per a reflexionar sobre el sentit de la vida, el comportament humà...), i ens presenta uns personatges que estan arrelats a un temps i a un paisatge ancestrals. Uns personatges que anirem descobrint a poc a poc i que aniran enlluernant-nos a mesura que els coneixem.
Però, també n'hi ha de l'èlit ambiciosa i distanciada culturalment de la societat rural (personificada en l'oncle Ultimio): "Aquesta terra va començar a morir en el moment en què vam voler ser uns altres", se'ns diu en la novel·la.

Tota la narració està escrita amb una prosa senzilla, amb els mots justos, i profundament poètica.

Un detall que m'ha agradat molt són les cites que hi posa l'autor al començament de cadascun del capítols: la majoria són dels mateixos personatges de la novel·la.

"El riu és una serp que té la boca a la pluja i la cua al mar."

"I doncs? Hi ha cap lloc millor per escampar bellesa?"

"L'avantatge d'un pobre és que sap esperar. Esperar sense dolor. Perquè espera sense esperança."

"Al bassal on la nit s'emmiralla, la granota creu que vola entre les estrelles."

"Es va morir al riu i aquesta és una manera de no morir."

"Admirança no va tornar fins al cap d'uns anys, quan jo començava a tenir ulls per embrutar la vida."

Un llibre, màgic en tots els sentits: per les històries que conta, per la cadència amb que ens guia a través de la màgia de l'Àfrica i els seus habitants, per la poesia i bellesa que ens inspira i proposa, per l'amor a la terra i l'essència de la veritable cultura, etc., etc.

No us decebrà, de segur.

Mia Couto, escriptor moçambiquès, blanc, fill de la colònia i la història.

"Un home bo té el cor als peus, a mercè de ser aixafat."