Miguel Ángel Hernández
El instante de peligro
Anagrama, 2015
En Martín és un professor d’història de l’art, com l’autor, fa més de deu anys va gaudir d’una beca al Clark Art Institut de Williamstown, USA, ara el conviden a col·laborar en l’obra d’una artista italiana, Anna Morelli, per dotar d’històries unes pel·lícules de les que no se sap res i en les que aparentment no passa res, una ombra projectada en una paret.
En Martín sembla el successor d’en Marcos, el protagonista de la primera novel·la d’en Miguel Ángel Hernández “Intento de escapada”, en Marcos estudiant de darrer curs, entusiasta teòric de l’art pateix una greu decepció quan ha de confrontar teoria i realitat (no diré res més, llegiu-la que val la pena, aquí l’enllaç a la ressenya què en va fer el Toni), en Martín tan profundament decebut del món universitari i de la seva pròpia vida que accepta sense pensar-s’ho la proposta de l’Anna Morelli, l’accepta com a fugida però també com a excusa per tornar a instants de felicitat viscuda.
La novel·la està escrita en segona persona, un llarg crescendo en forma de carta a una tal Sophie, que anirem aprenent qui és conforme avanci la novel·la, on va desgranant tota la seva decepció, tota la teoria empassada sobre art, sobre amor, sobre vida, les seves emocions, les pors, els desitjos, la col·lisió entre la teoria i la vida. La continuació del viatge iniciàtic que va començar en Marcos en la primera novel·la, és aquí on en Martín comença a obrir els ulls, a il·lusionar-se, a reconnectar amb la vida, amb si mateix, traça el camí cap a l’essència...
Les cinc parts de la novel·la estan precedides de petits fragments de Walter Benjamín, que transmeten la idea de què del passat només ens arriba el record filtrat per la subjectivitat del transmissor, pel pas de les circumstàncies i el temps, la història no és el que va ser, és el record del què va ser, perquè si no hi ha un fil que lligui passat i present, el passat deixa d’existir. I això és el què li demana al Martín, que construeixi fils entre unes pel·lícules que ha trobat sense records, sense explicacions, vol que ell construeixi el relat, que els hi doni sentit en el present. ¿Què hi ha de nosaltres en la nostra ombra? ¿què queda de nosaltres en el mirall quan deixem de reflectir-nos-hi?
Mentre escric aquesta ressenya l’arquitecte, Miquel del Pozo, fa una anàlisi de teoria artística a través de Twitter #MA140 (com cada diumenge a les 10 de la nit) en aquesta ocasió l’artista a analitzar és Rembrandt, ¿què busca amb els seus autoretrats, la nostra mirada o el seu propi reflex? Diu Miquel del Pozo “Pintar per Rembrandt és abraçar-se a la vida” Faig algun retuit, i l’arquitecte i també artista, fotògraf i amic, Ton Salvadó, m’envia un text que va escriure fa uns anys sobre l’arquitectura de l’ombra i que encapçalava parlant també de la mirada de Rembrandt, res és casual diuen, em quedo amb aquest trosset:
"No hi ha silenci sense temps, de la mateixa manera que no hi ha ombra sense sol. Som conscients de la presència del sol per la seva absència... L’ombra és una forma de silenci, la mínima expressió de l’energia.
Si som capaços d’entrar a l’interior de l’ombra, de la mateixa manera que l’Alícia ho aconsegueix dins del mirall, és quan descobrim la penombra. Aquest és el gran repte de l’arquitectura de Javier Corvalán y Solano Benítez: construir la penombra, construir ombres plenes de vida."
I aquesta és precisament la clau de volta de l’art de l’Anna Morelli, buscar la seva pròpia penombra, l’ombra plena de vida, a través de fotografies antigues de desconeguts, s’hi busca, s’hi troba i esborra tot el què no és ella. Els fils aquí no van de passat a present, van de present a passat, necessita ancorar-se en algun lloc, segurament només emocional, per poder retornar al present i ser capaç de viure’l, necessita l’art, com Rembrandt, per abraçar-se a la vida. L’Anna Morelli, per tant, representa a l’artista, a l’artista de debò, la que no s’ha deixat pervertir per les lleis de la societat, l’artista per a qui l’art és vida, situada en un plànol de sensibilitat superior, que mira, respira i estima a través de l’art. El treball artístic de l’Anna Morelli està basat o inspirat en de l’artista Tatiana Abellán.
Una gran novel·la, pensada fins al darrer detall, plena de contingut, amb una escriptura estudiada i ben travada, en la que alhora que va desmuntant teories i dogmes, defineix la teoria de l’instant de perill, aquells instants que tots hem viscut i han sigut determinants en les nostres vides, i una altra que m’ha commogut especialment, la necessitat de ser mirats lligada a la necessitat de ser reconeguts, de ser estimats. A mi m’ha tocat ben endins.
“... Morelli pretendía “buscarse en los otros”. Y lo que hacía, por resumirlo de algun modo, era viajar por el mundo tratando de encontrar fotografías y objetos en los que reconocerse. Bajo la ieda qe la identidad y la memoria no solo nos pertenecen a nosotros, quería componer una especie de álbum familiar e íntimo a través de las familias de los demás”
“Toda búsqueda es una destrucción. Sólo encuentras si destruyes... Borrar para ver... Sólo podemos ver aquello que hemos perdido. El resto, lo que creemos tener, es invisible. Incomprensible.”
“...las sombras en el fondo no dejan nunca de caminar con nosotros. Se quedan ahí. Nos cobijan. Son ecos del tiempo.”
“Ella necesitaba ser vista.... Lo que yo aún no sabia es que yo también necesitaba ser visto. Incluso más que mirar. Todos lo necesitamos. Aunque no siempre lo sepamos...
“...Ver lo que solo a veces puede ser visto”
“...hay un momento concreto en el que todo se quiebra, un punto de abismo. Y el amor también se destroza así. En ese punto de fisura en el que las costuras se sueltan, los hilos se rompen y el vestido se raja para siempre.”
Recomano molt, també, el blog de l'autor No (ha) lugar
Anna,
ResponEliminaAmb ganes de llegir aquest!
L'anterior seu em va agradar bastant