dimecres, 6 de gener de 2016

Familias de cereal - Tomás Sánchez Bellocchio


Familias de cereal
Tomás Sánchez Bellocchio
Editorial Candaya, 2015


“Familias de cereal” és el relat que dóna títol al primer llibre de Tomás Sánchez Bellocchio,  li dóna títol  i segurament sentit, las famílies de cereal son aquelles famílies perfectes que veiem als anuncis  de cereals o de galetes o de llet… aquelles famílies que rarament existeixen, però que poblen les consciències i els desitjos de tants. L’autor pren el nom d’un poema de Carla Pravisani,  companya escriptora i publicista, ambdós seduïts pel poder de la imatge i tot el què pot arribar a amagar. Sánchez Bellocchio parteix del negatiu de la fotografia, de les famílies que no servirien para anunciar cereals ni segurament res de res,  famílies en crisis, desestructurades o immerses en algun drama familiar i a través d’elles escriu dotze contes en els que trobarem un ventall enorme de sensacions, emocions, sentiments que són susceptibles de provocar profundes reflexiones al lector, al cap i a la fi tots tenim família i durant la nostra vida passarem , si és que no hem passat, crisis i drames.

No passa desapercebuda la voluntat, més o menys explícita, de l’autor d’introduir tres grans temes actuals, la fractura digital o tecnològica, la generacional i la fractura social, els seus contes acaben resultant ponts per saltar-les. Las noves tecnologies i les seves  derivades com poden ser les xarxes socials o el concepte “núvol” formen part intrínseca d’alguns contes, tal i com ho són en la majoria de les nostres vides. L’autor no emet cap judici al respecte, en aquest tema ni en cap altre, fotografia realitats, serà el lector qui en traurà conclusions, però sí podem llegir como un pare comença a conèixer bé al seu fill mort a  través del seu ordinador o com el “núvol” pot arribar a fer-nos immortals.

La majoria de contes tenen una veu jove o quasi infantil que dota de ingenuïtat i força al relat, en tots ells es desgrana el gran problema de la incomunicació intergeneracional, des de diferents enfocaments o perspectives, allà on es resol ho fa amb molta tendresa, on no es resol tampoc hi ha crítica, una altra fotografia actual, la comunicació sempre requereix voluntat d’ambdues parts.

La fractura  social engloba las diferències econòmiques i socials (és una visió, la de l’autor, que a Europa ens queda llunyana però podem entendre-la perfectament a una altra  escala)  i les provocades per l’estigmatització de la diferència, ja sigui pel  físic o per malaltia, incidint especialment en les malalties mentals. I és aquí on diria que l’autor és menys neutre, Sánchez Bellocchio  ens parla d’obesitat, vigorèxia, depressions, suïcidi, càncer, pors, obsessions…

Dotze contes en els que a més a més trobarem fantasia, finals redons, finals oberts, contes que podrien arribar a ser grans novel·les i d’altres que són senzillament perfectes, sentit de l’humor, ironia, inclús algun punt una mica gore, hi ha perplexitat, absència absoluta de culpa, cosa que està molt bé en aquesta societat on ens anem carregant de culpes absolutament innecessàries, no hi ha res superflu ni res que no encaixi. És una escriptura harmoniosa, amb un ritme propi cada conte, tots són diferents i a la vegada formen part d’un conjunt, formen una família, tal volta desestructurada però unida per un fil de tendresa.

Tomás Sánchez Bellochio porta les situacions complexes de les que parteix a un punt tal de fantasia que és quasi impossible casar-les amb la realitat, encara que tots sabem que la realitat sempre acaba superant la ficció, ell les desdramatitza mitjançant un humor subcutani i molt intel·ligent, donant lliçons emocionals sense pretendre-ho. (en aquest aspecte, d’utiltizar la fantasia per desdramatitzar,  m’ha fet pensar en Etgar Keret).

I crec que el més important una vegada tanques el llibre i haver gaudit dels dotze contes, és haver descobert aquesta nova veu, la d’en Tomás Sánchez Bellocchio, perquè té un do, una veu absolutament genuïna, tan natural que fa que desaparegui l’autor i t’abdueixi com a lector, això només ho aconsegueixen els bons narradors, els bons relataires, els bons escriptors, i ell ho és i ho demostra en el seu primer recull de contes, és fantàstic, (la seva veu m’ha traslladat a Gianni Rodari o Italo Calvino, flueix, t’atrapa...) Un nou encert de l'Editorial Candaya.

“Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a un chico de trece años”

“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en sus rodillas”

“Ves: catorce años pueden contener una vida”

“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de aliento”

“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”


 En aquest enllaç podreu llegir una part del fabulós conte "La nube y las muertas"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada