Tota la Veritat | Núria Cadenes

Tota la veritat
Núria Cadenes
La Magrana, 2016

La Núria ens ha parit una novel·la fosca. Una narració crítica (amb els arribistes trepes, amb els periodistes/tertulians (?) conformats, amb les societats tancades...), una novel·la que traspua una bona dosi de violència quotidiana soterrada, de vides marcades pel dolor, per no poder ser u mateix, per la llei del silenci, pel conformisme del "què-hi-farem" del "així-ha-estat-tota-la-vida"...

Al poble hi ha hagut una mort, la mort del ric, poderós, important (tan important que fins i tot vindrà el president al seu soterrar). A partir d'ací començarà a aparèixer un reguitzell de personatges que aniran bastint tota la història del mort i els seus, i les dels habitants del poble.

Com que la Núria no vol posar-li-ho fàcil, al lector, més bé vol que el lector s'hi implique, que treballe, que ajude a construir la novel·la, cadascun dels personatges que no són els importants tindrà la seua pròpia veu. Només els importants (el mort, la muller, l'amic i ajudant i ara portaveu de la família, l'examic periodista, el sotsinspector) tindran la veu del narrador però sempre des de la subjectivitat del personatge (Ací la Núria s'ha arriscat a donar una veu diferent als pensaments de tots i cadascun d'ells). El lector farà ben bé d'anar fent-se la seua llista de dramatis personae, per anar anotant-hi els trets que l'autora va desgranant a poc a poc. Rosa, Joan, Antònia, Pere Gros... i Dolmeriu (la veu del poble, encarnada en els vells que seuen a la plaça i veuen la fira amb distància crítica).

I és una novel·la fosca, dura i uns quants adjectius més, tots ells igual de negatius, perquè totes les històries són descoratjadores, per plorar llàgrimes de sang. Però que les tenim entre nosaltres, són les nostres vides; una violència de la qual no podem fugir. Entre totes elles, ressaltaria les de les dones anònimes (les esclaves del puticlub; la dona maltractada, però que ho sap tothom!; la que és odiada pel seu home; la que ha marxat i fracassada ha hagut de tornar al poble; la vella que ha estat assassinada pel..., etc.

Quant a la forma, la Núria ens ofereix una novel·la fragmentada: petits fragments de les veus dels personatges, i petits fragments del narrador extern (però extremadament subjectiu), peces d'un trencaclosques que tu has d'anar construint. Tot això narrat amb una prosa clara, directa, col·loquial quasi sempre, amb frases curtes (de vegades, un pensament te'l fa llegir en vàries paraules separades per punts) i un llenguatge molt clar i, quan toca, poètic: "...sent el cos que es redreça, es descargola com una fulla nova de falguera." "De tant com se l'havia estimat, ara se sent esqueixada, incompleta, tota closca i vent."

Novel·la negra, bruta, de ca nostra...