La nit de Sant Joan és la que més festejaven les bruixes i la que més celebra encara el poble. L'origen d'aquesta festa arrenca de les tan celebrades del solstici d'estiu en l'antiguitat romana. El costum més important i notable, com també el més estès pertot arreu, és fer unes grans fogueres en memòria de l'antiga adoració del foc com a representació del sol, o sigui, del principi actiu i fecundant de la terra.
El foc ha estat sempre considerat com un gran purificador, i d'aquí el fet de fer saltar la gent i fins el bestiar per damunt de les fogueres de la nit de Sant Joan perquè es purifiquéssin, costum que és general a Catalunya i que conserva i practica encara la mainada a quasi tota la Península Ibèrica.
(...)
L'aigua té també una gran virtut la nit de Sant Joan: curar tots els mals del cos i de l'ànima. Per això és tan generalitzat el costum de banyar-se al mar o als rius o d'anar a rentar-se a les fonts abans de sortir el sol. Els qui no poden anar-hi es consolen rentant-se a casa seva amb aigua posada a la serena.
Cels Gomis i Mestre. "La nit de Sant Joan", capítol de La bruixa catalana. Ed. Alta Fulla, Barcelona 1996.
Gràcies Sícoris!!
ResponEliminafoc, aigua, sorra i vent...
ResponEliminatan de bo que el sol continui il·luminant ca'ls orfes i els llibres!
Sícoris, allà pel Juràsic, 1981, ací a València a un petit teatre ja fa anys desaparegut, vaig gaudir de l'espectacle de Dagoll Dagom amb la veu principal del Sisa. D'ençà, totes les nits de Sant Joan he escoltat aquest disc com a música de fons. Gràcies per portar-lo.
ResponEliminaAi, la nostàlgia!
Uf! l'any 1981... què lluny que queda!
ResponEliminaPer sort, la música té la capacitat de transportar-nos a èpoques passades amb una facilitat vertiginosa.
Efectivament: Ai, la nostàlgia!