Aquest fragment de "La matèria de l'esperit" del Jaume Cabré (Proa) pot servir-nos de teràpia a aquells que estem malalts de lectura i que sovint ens angoixem per no poder abastar-ho tot (I el mateix es pot dir de la música, com a mi em passa):
"Quan parlo del lector que m'agrada em refereixo al lector que té un sentit tràgic de la lectura: no és que m'agradi dramatitzar, però sé que no estic sol en aquesta qüestió. El lector, sigui el que sigui el seu nivell de formació, si es posa a pensar, sempre arriba a una conclusió desconcertant: és tanta l'obra escrita que li interessa directament; és tanta, que sap que mai, ni en cent existències, podrà abastar totes les lectures. Allò que por arribar a pair una vida dedicada a la lectura, els milers de llibres llegits, les desenes de llibres rellegits no són res en comparació amb els molts altres que no haurà ni tingut a les mans.
(...)
No ho podem llegir tot perquè no ho podem abastar tot. Però encara pot ser més greu, quan hom ha fet exercicis d'acceptació de la limitació humana, ser conscient que hi ha molts llibres que voldríem llegir però als quals hem hagut de renunciar d'antuvi perquè no hi ha, ni en perspectiva, la possibilitat que l'obra sigui traduïda a una llengua que puguis llegir amb solvència. Això encara desespera més. Els lectors constants, aquells que sempre van amb un llibre a sobre, són els més perjudicats, perquè els seus interessos més ambiciosos els fan somiar més sovint en la lectura d'obres que estan fora del seu abast. Aquest mal, que jo sàpiga, no té remei. La insatisfacció és el destí tràgic del lector, que ha d'aprendre a no pensar gaire en tot això que estic dient i a centrar-se en el profit de les lectures que sí emprèn. Quan, a l'edat adulta, hom domina l'art de no marejar-se per la insatisfacció de les lectures que mai no ha fet ni podrà fer, comença a ser capaç de llegir més pausadament i també comença a aprendre a rellegir aquells textos que mereixen la relectura. Podríem dir que aquest lector està assolint la serenitat lectora."
M'he contingut de subratllar una part del text per fidelitat a l'autor, però no puc estar-me de fer-ho ací:
ResponElimina"Aquest mal, que jo sàpiga, no té remei. La insatisfacció és el destí tràgic del lector, que ha d'aprendre a no pensar gaire en tot això que estic dient i a centrar-se en el profit de les lectures que sí emprèn".
És exactament el que jo he pensat milions de vegades, però expressat amb la saviesa que caracteritza la prosa de Jaume Cabré...
ResponEliminaQuan jo era petita, sempre jugava amb una nina "la Pepona", era la més lletja.
ResponEliminaCada any els reis em portaven més regals, però jo prefería "la pepona". Va arribar a ser la meva millor amiga.
Qui és més feliç? El nen que té una joguina i acaba sent la seva millor amiga, o el que té una habitació plena i no sap mai quina agafar per jogar.
Ara tenim al nostre abast tot el que volem: llibres, música, cinema, teatre, exposicions, viatjes...... I qué!!
Drama, insatisfacció, destí tràgic...No hi estic d'acord. El mal no és la insatisfacció d'abastar-ho tot.
Jo crec que lo pitjor és haver-ho llegit tot...
ResponEliminaPerquè... I després què?
En Harold Bloom deia una vegada que somiava poder-ho llegir tot...
(Ara no tinc gaire temps per estar per aquí... Però espero que estigueu totes i tots, bé i llegint molt...)
Petons.
És que penso que llegir-s'ho TOT és físicament impossible: la quantitat de llibres publicats que tenim a l'abast (i parlem només dels que realment valen la pena), no guarda proporció amb la durada mitja d'una vida humana.
ResponEliminaSi hi ha algú de ciències, en podria fer un càlcul aproximat. Jo no m'hi veig en cor.
Ens angoixem de no poder llegir-ho tot. També ens hauríem d'angoixar, davant la impossibilitat de viure un temps a les ciutats més interessants d'aquest món, ó d'aprendre la majoría de llengües ó de dominar diversos instruments musicals......
ResponEliminaHi estic d'acord, però sovint quan mire la pila de llibres que vull llegir, la música que vull escoltar detingudament, i el temps! que tinc per fer-ho... Uf!
ResponEliminaPotser tots intentem de dedicar un temps per a les coses que més ens interessen; n'hi ha d'altres que suportem més bé no poder fer-les. Així i tot, hi ha dies que es fan massa curts i temporades (finals de curs, èpoques de molt tràfec i estrés, tasques monòtones i avorrides ineludibles, etc.) en les quals creix l'angoixa, i cal recapacitar i pensar en què és per a nosaltres més important i, sobretot, més plaent.
Supose que tot això dec estar pensant-ho per tranquil·litzar-me.
Hi ha un tros molt bò a "Homer i Langley" d'en Doctorow que el germà gran vol aconseguir abarcar-ho tot amb el diari que està escrivint mitjançant fragments retallats de diaris...
ResponEliminaAra m'hi heu fet pensar...
(Intentaré copiar-ne algun fragment, si no ho he fet abans, durant aquest weekend...)
Per cert: M'han regalat avui el "Una terra estranya" de Jhumpa Lahiri (Que a la foto del darrera té uns ulls maquíssims...)
Algú l'ha llegit?
Algú sap el temps que ens queda de vida?. Un segon, un minut,30, 40 anys,60....
ResponEliminaSabeu quants llibres podrem llegir?.
Cal amoïnar-se tant i fer tants càlculs, i llistes de llibres pendents i temps que necessitem per llegir-los, ó és millor disfrutar cada instant com si fós l'únic, l'últim.
"Si todos los sueños se cumplieran, ¿qué se podría soñar?. Si todas las plegarias nos fuesen concedidas, ¿qué quedaría que nos estimulara?.Quizá cada cosa o cada suceso no tenga asociado un tiempo propio:¿consiste en eso la teoría de la relatividad?.Nadie puede dilatar la medida caduca y convencional del tiempo si lo observa con su reloj. Sólo al aproximarse a la velocidad de la luz funcionará su tictac más despacio; pero ¿quién va a observarlo en semejantes circunstancias?.
Además, no hay reloj: la graduación de ese aliado asesino está en nosotros mismos: en nuestra dicha y en nuestra desdicha. Dentro de un minuto caben a veces muchos años. Matar el tiempo es nuestro quehacer único, y a su vez él nos mata. El tiempo no se pierde, no transcurre, no va a ninguna parte: nos perdemos nosotros, transcurrimos nosotros, vamos nosotros camino de la muerte por ditintos atajos. No hay que ser avaros del tiempo, aunque pensara alguien que él era el único bien que haría honorable la avarícia. No es un bien ni tampoco un mal: es, igual que la vida, una posibilidad. Ante él discurre el abigarrado desfile de nuestras ambiciones o nuestras soledades;él no desfila: ni permanece inmóvil si es pretérito, ni lentísimo si futuro, ni veloz si presente. Todo está en nuestro corazón y su experiéncia: si el tiempo se hace largo, es largo, y breve si nos parece breve;porque no es una dimensión sino un sentimiento...."
Antonio Gala
Gràcies, Isabel, me'l guardaré com a texte de capçalera.
ResponElimina"Además, no hay reloj: la graduación de este aliado asesino está en nosotros mismos: en nuestra dicha y en nuestra desdicha."
Sàvies paraules...