Carlos Pardo
Periférica Ed.
308 pàg.
La història d'un noi poeta i dj (el narrador), que viu al mateix pis que el Pablo del títol, i com va explicant la seva relació (una espècie d'enveja/amor amagat...) tot i que llavors deriva a la relació-amor que el narrador estableix amb una noia que ja té parella...
Quan falten 100 pàgines pel final, l'autor talla de cop i ens fa un salt cap a set anys endavant i com el narrador ja és parella de la noia i passen unes vacances a Lanzarote amb uns amics...
De tot això, abans hauria d'haver dit que "Em sembla que és..." perquè no s'explica gaire i el lector ha de treballar i imaginar molt... És com si ho veiéssim des de molt amunt a vista d'ocell i ens perdem molts detalls... No sé... Suposo que també és la gràcia de la novel·la, a la contraportada parlen de Beckett i segurament és per aquest "minimalisme narratiu"...
Copio tota la contra: "Vida de Pablo es, por una parte, una «novela de formación» que recupera la vivacidad y el ritmo de la literatura del siglo XVIII (Sterne, Diderot, Jean Paul), pero llevada a una temática y modos narrativos completamente actuales, pasados por Beckett y las vanguardias. Por otra parte, esta novela, que mezcla varios registros que van de la picaresca a la divagación filosófica, es una exploración de los borrosos límites que separan la biografía y ficción, y de las anomalías sociales que esconde nuestra cultura del bienestar.
Vida de Pablo puede leerse como la crónica generacional de una juventud condenada a la marginalidad en la industria del ocio. También como un libro que asiste con curiosidad al fenómeno del enfriamiento de la amistad.Pablo es un joven artista de una pequeña ciudad del sur de España que ha sustituido los pinceles por la barra de su bar, en la que intenta hacer su propio «arte» de la caducidad. El narrador (un jovencito poeta prepotente que malvive de pinchadiscos) decide convertirse en su biógrafo y emprende un retrato picaresco de Pablo y de los personajes que lo rodean, todos a un paso de la marginación social. Pero varias digresiones le impiden llevar a cabo su biografía, empezando por la digresión más importante: el amor. Y lo que prometía ser una novela de «drogas, sexo y rock and roll» se transforma en la narración desmitificada de un primer amor con altibajos, imperfecto.
Un relato de despedida y de reconciliaciones cuyo cumplimiento se disemina en un polvillo de desconfianza y nostalgia (como un soplo de cocaína)."
Hi ha molt diàleg i fragments bons, però encara no sabria dir-vos si m'ha agradat o no...
Per altra banda, Periférica, l'editorial d'aquesta novel·la, és molt bona i se l'ha de seguir amb atenció!
Vos no sos bueno, pibe!
ResponEliminaNo ens has demanat permís per a omplir la nostra cistella d'estiu de manera tan brutal!
Però sos macanudo!
Vull llegir els quatre!