dimarts, 24 de maig de 2011

Los oasis de Egipto.- Jordi Esteva













Jordi Esteva
Los Oasis de Egipto
Lunwerg Editores, 1995



El meu somni daurat sempre ha estat anar al desert. Ho vaig somiar als setze anys i durant més de trenta ho he seguit anhelant.
Però quan dius oasi, sembla que sense voler rebutges el desert. Té tants matisos positius aquesta paraula que en algun lloc del cervell algú clava un punyal enmig del cor d'alguna cosa que no és bona, que és seca, que mata. I et ve a la memòria que és cert, que fins i tot l'aigua fuig del desert.

A mi no.
Quan dic oasi també dic desert.
Potser siga perquè no l'he visitat mai. I només l'he vist des de la comoditat de la meua casa, amb aigua fresqueta i la temperatura ambient justa.

Aquesta setmana passada Espanya ha sigut (penso) un desert: la temperatura ha pujat fins a molts graus en les places dels nostres pobles (les places del 15M) i ha baixat fins als freds dels judicis que fem a la gent dels tratges-gürtel, els viatges a Europa en primera i les ciutats per a rics de Fórmules 1 i edificis faraònics. Aquells canvis de temperatura que esquerden les pedres fins a convertir-les en la pols que ens encega en la tempesta. Però a aquesta terra també hi són la meua casa i els meus amics, els meus llibres i els orfes, la meua familia i el lloc on plantar alguns arbres...


El dissabte vaig anar "al monte", a reflexionar. I em vaig portar aquest llibre de fotos i vida entre les dunes. Un regal que el senyor Esteva ens va portar de la seua estada a Egipte.
I també vaig trobar l'oasi. Encara que no sé si quedarà d'ell molt (la tele ha tingut molt temps des del seu viatge per a difuminar el que de peculiar va tenir aquell món que va compartir el Jordi).

De nou des de la comoditat de la vida domesticada, entre un grapat de fotos en blanc i negre, que t'allunyen de la primavera exaltada i els seus colors, i un altre grapat (xicotet) de textos amb els quals et porta de la mà a assaborir una vida que no sabem si segueix existint, aquest passeig pels oasis d'Egipte em va ajudar a recordar el que vull del país que habite:
que no oblidem els més xicotets, que no renunciem a parlar per a solucionar els nostres problemes, que es recórrega a l'amistat i el respecte per a comerciar amb els nostres esforços (els de tots), que recordem l'hospitalitat i la festa, que no ens hem de vendre a la tele...
Per exemple.

2 comentaris:

  1. Gràcies cavaliere, millor no es pot dir!! Tens tanta raó!

    ResponElimina
  2. Precioses i sàvies paraules...

    ResponElimina