George Perec.
Abada Ed.
(Traducció de Diego Guerrero.)
116 pàg.
Petit recull de textos de George Perec sobre ell mateix o de comentaris, inventaris o reflexions d'alguns dels seus treballs.
Hi ha textos dels 60' fins algun dels 80'...
Aquesta antologia permet veure clarament l'estil de Perec. Llistes, records, memòria, la seva pròpia història personal...
Hi ha per exemple un dels textos (potser un dels millors del recull perquè és com un "Perec dins d'un Perec"): "Carta a Maurice Nadeau" (que devia ser segurament un editor...) on Perec li explica alguns dels projectes que té en marxa, com aquest:
"He elegido doce lugares de París, calles, plazas, cruces, ligados a recuerdos, acontecimientos o momentos importantes de mi existencia. Cada mes, describo dos de esos lugares; la primera vez, describo sobre el terreno (en un café o incluso en la calle) "lo que veo" de la manera más neutral posible, enumero los comercios, ciertos detalles arquitectónicos, algunos micro-sucesos (un coche de bomberos que pasa, una señora que ata su perro antes de entrar en la charcutería, una mudanza, carteles, gente, etc.); la segunda vez, sin importar dónde (en mi casa, en el café, en la oficina) describo el lugar de memoria, evoco los recuerdos ligados a él, la gente que he conocido, allí, etc. Una vez terminado meto cada texto (que puede caber en unas pocas líneas o extenderse a lo largo de cinco o seis páginas o incluso más) en un sobre y lo sello con lacre. Al cabo de un año habré descrito dos veces cada uno de mis lugares, una vez en forma de ruerdo, otra como una descripción real sobre el terreno. Pienso hacer lo mismo durante doce años, permutando mis parejas de lugares (...) ¡Comencé en enero de 1969; habré terminado en diciembre de 1980! Abriré entonces los 288 sobres lacrados, los volveré a leer cuidadosamente, los copiaré de nuevo, elaboraré los índices necesarios. No tengo una idea muy clara del resultado final, pero pienso que se verá en él tanto el envejecimiento de los lugares, el envejecimiento de mi trabajo, el envejecimiento de recuerdos; el tiempo de recuperado se confunde así con el tiempo perdido; el tiempo se pega a este proyecto, constituye su estructura y su restricción..."
Y aquesta segurament podria ser la clau de la seva obra: indexar i classificar la memòria. I presentar-la escrita, en llistes i records. I potser per això l'obra de Perec és tan rabiosament contemporània i enllaça amb el treball d'artistes i escriptors presents que treballen amb aquests mateixos temes...
En tot cas, el valor d'aquest llibret, és que hi ha Perec "parlant" d'ell mateix... Amb textos no pensats per ser publicats, però que reunits d'aquesta manera creen un "tot" i funciona bé com un possible "autorretrat cubista" de Perec que permet als lectors acostar-nos-hi des de la "cuina" dels seus treballs...
O el seu desconcert davant l'escriptura:
"Escribir siempre es difícil (siempre tan difícil como las veces anteriores) y contar una historia, una aventura, episodios y peripecias, es más difícil: el único problema real es evidentemente el comienzo..."
Hi ha un text que es diu "El ñoqui del otoño" que és com un autorretrat, on ell mateix es fa preguntes i es respon amb respostes que en certa manera son més preguntes...:
"Escribo para vivir y vivo para escribir, y no he estado lejos de creer que la escritura y la vida podrían confundirse por completo: viviría en compañía de diccionarios, en lo más recóndito de algún lugar de provincias, pasearía por el bosque por la mañana, por la tarde emborronaría algunos folios..."
Un dels textos és una entrevista que li fan; li pregunten pel proçés creatiu i com fa servir els records per convertir-los en matèria de treball i Perec contesta: "...además en el momento de sacar ese recuerdo tiene uno la impresión de arrancarlo del lugar donde siempre estuvo."
Un altre dels textos, on Perec parla d'"Ellis Island" (hi ha traducció al català), illa per on havien de passar el emigrants que arribàven als USA a principi de segle, i treball que acabaria sent un dels més importants de l'autor; ell mateix acaba interrogant-se per la seva sang jueva i el que això pot haver comportat: "No sé exactamente qué es ser judío, lo que significa para mí ser judio. Es una evidencia, si se quiere, pero una evidencia mediocre, una marca, pero una marca que no me liga a nada preciso, a nada concreto: no es un signo de pertenencia, no está ligado a una creencia, a una religión, a una práctica a una cultura, a un folklore, a una historia, a un destino, a una lengua. Sería más bien una ausencia, una pregunta, un estar en entredicho, una vacilación, una inquietud: una cierta inquietud tras la que se perfila otra certeza, pesada, insoportable: la de haber sido designado como judío y, en cuanto que judío, víctima, y deberle la vida sólo al azar y al exilio..."
Un llibre que té masses poques pàgines (n'hauria de tenir moltes més) però fascinant perquè confon i barreja l'obra de Perec i la vida, ell mateix, els seus records i els seus treballs; ple de moments i fragments que són com llampegades de genialitat (igual que en tots els seus llibres!).
Tot i així, segurament aquest no és el millor llibre per descobrir Perec, si no s'han llegit altres coses d'aquest autor...
Segur que arrodoneix la figura del nostre Perec...
ResponEliminaGràcies, Toni, un altre per a la cistella.
Gràcies Toni!
ResponEliminaM'agrada quan parleu al bloc d'en Perec.
ResponEliminaPer mi és un escriptor molt vivificant.
M'animo al llegir-lo. No se perquè.....
A la cistella....
Gràcies, Toni.
M'agrada aquest caire obsessiu que tenen totes les obres de Perec. Aquesta també me l'apunto com a lectura pendent!
ResponElimina