diumenge, 24 de juliol de 2011

Vidas minúsculas.- Pierre Michon


Pierre Michon
Vidas Minúsculas
Traducció: Flora Botton-Burlá
Edit. Anagrama
Barcelona, 2002

No li ho perdonaré mai, a aquell conegut amb el qual haja parlat de llibres i no me’l va recomanar. Mai.
Per la importància del llibre, m’imagine que molts de vosaltres ja el coneixereu, però a mi m’ha arribat arran de llegir “Els onze”, que, com vaig dir en la ressenya que vaig fer en aquest bloc, em va entusiasmar tant que em va fer buscar llibres anteriors d’aquest escriptor.

Publicat en francès el 1984, i ací jo l’he trobat en una traducció al castellà en l’editorial Anagrama (2002). I va ser el seu primer llibre, als quaranta anys!
No puc dir més que meravelles de l’escriptura utilitzada per Michon en aquestes “Vidas minúsculas”: m’ha encisat literalment. Una prosa barroca (molt adjectivada i d’oracions, de vegades llarguíssimes), precisa, bella, rítmica, sensorial que t’obliga a parar-te en cada frase per a poder degustar-la plenament; algunes pàgines, les has de llegir més d’una vegada perquè penses “Collons, com n’està de ben escrit això! Quina cosa tan bonica!”

L’argument és ben senzill: Una autobiografia contada a través de les vides minúscules d’algunes persones que el van envoltar en el decurs de la seua.

Una dedicatòria als protagonistes del llibre:

“Creo que los suaves tilos blancos de nieve se inclinaron en la última mirada del viejo Foucoult más que mudo, lo creo y quizás es lo que él quiere. Que en Marsac siempre nazca una niña. Que la muerte de Dufourneau sea menos definitiva porque Élise lo recordó o lo inventó; y que la de Élise sea aliviada por estas líneas. Que en mis veranos ficticios, su invierno vacile. Que en el cónclave alado que tiene lugar en Cards sobre las ruinas de lo que hubiera podido ser, ellos sean.”

Un record (inventat, per descomptat com la majoria del text; Michon conta que no tenia més que unes línies escrites a partir de les quals va escriure aquestes vides) d’una germaneta de bolquers seua, morta abans de nàixer ell:

“La llevaron a Marsac a unos jardincitos donde los chícharos de olor distraían a los manzanos, el penacho en movimiento de las locomotoras la llamó, sus manos se estiraban hacia la lejanía y no sabían coger lo que estaba cerca; la llevaron a Cards, la densa negrura la cubrió bajo el castaño, la depositaron un instante en el viejo umbral y sobre su cabeza un verbo dialectal oscuro mezclado con la claridad de cielo de las glicinas ofreció a su asombro una lengua angelical que a lo lejos repetían en eco las sombras de un cuadro de Cézanne, lúcidas, pobladas de llamados, de los bosques claros a las cinco de la tarde; las escenas llamadas primitivas que la tocaron apenas no tuvieron tiempo de atacar esa soberbia armonía.”

Si no l'heu llegit o ja fa temps que ho vau fer, no perdeu més temps...
I jo, a buscar els altres llibres que ha publicat el Michon.

5 comentaris:

  1. elPac, m'has convençut del tot!!

    ResponElimina
  2. gràcies, elPac, un altre a la cistella...

    ResponElimina
  3. Visca Michon!

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  4. Des que vas comentar "Els onze", se'm va despertar l'interès per Michon, i aquest "Vidas minúsculas" va directe "al sac".
    Gràcies!

    ResponElimina
  5. "[...]; ella le daría, junto con todos los demás poderes, el único poder que vale: el que atraganta todas las voces cuando se eleva la voz del que Habla Bien." (pàgina 16)

    Sembla tot el llibre l'aventura de convertir-se en escriptor, teixida entre els fils de vides xicotetes de gent del seu entorn. Però des del principi el llenguatge, el Parlar Bé, ha posseït ja Michon. Totes les vides que presenta estan subjugades per "l'únic poder que val":
    el capellà que enamora amb els seus sermons, els bojos que creen mons amb les seues paraules, les àvies que despleguen paradisos en caixes de tresors fràgils i escantellats, les germanes mortes abans d'haver pronunciat la paraula "guardiola", els aventurers que marxen a Àfrica i tornen per a reconèixer un rostre, les joves que apadrinen diamants sense polir que són només cristallets...

    És el llenguatge, i com s'usa, qui recorre el llibre i la vida, qui protagonitza les vides que conformen l'existència de cadascun de nosaltres, companys de viatge, còmplices, espectadors i co-inventors del gran Michon, beneïts pel Poder que val: Parlar Bé.

    ResponElimina