AIRE DE DYLAN. Enrique Vila-Matas.

Aire de Dylan
Enrique Vila-Matas.
Seix Barral Ed.
2012.
325 pàg.

"Investigar no llevaba siempre a encontrar lo buscado, pero sí a encontrar lo que está al lado de lo buscado, normalmente siempre también interesante"
(pag. 97)

VM es converteix un cop més en guanyador d'aquesta carrera que està disputant contra ell mateix i que aquí dinamita "el fracàs" com a tema inicial i fa explotar la idea principal d'aquest seu relat per convertir-la en mil bocins que et porten per molts camins diferents...

Comença com una història sobre el fracàs, canvia de punt de vista, apareix un Dylan petit, després una seminovel·la de misteri que més tard es soluciona a si mateixa, una heroïna una mica esquisofrènica i de bellesa turbadora ...

(Interessant llegir, potser abans, sortia aquest dissabte al Babelia; la vaig enganxar casualment 2 o 3 dies després quan havia acabat ja l'"Aire de Dylan" i crec que em va ajudar a entendre algunes coordenades potser d'aquesta novel·la...)

Amb la majoria d'històries veus cap on et porten o et volen fer anar els seus autors; un camí... A vegades amb sorpreses, cops d'efecte i tal. (Que no és pas una cosa dolenta ni negativa la majoria de vegades...) I al final arribes on et prometien al principi.
Amb VM però, llegint aquest "Aire de Dylan" he tingut la sensació que no hi ha normes i és un camí ple de sorpreses... Hi ha unes "lleis"  imaginàries (que cada autor crea a les seves obres) però que ell mateix se les salta i allà mateix reconstrueix el relat en una cosa diferent...
Per exemple: no sabria dir si el protagonista és el "pequeño Dylan" o aquest narrador en primera persona que és un escriptor que vol deixar d'escriure però que quan explica ho fa en tercera persona...
O coses que passen en aquesta història i que VM ni perd el temps a explicar-les...

Llavors també hi ha aquesta cosa tant adictiva a les seves novel·les i que son camins que mai s'acaben i et porten a voler descobrir autors i obres que hi surten: En aquesta l'"Oblomov", el "Suave es la noche" de l'Scott Fitzgerald (que ens farà rellegir...), la pel·lícula "Tres camaradas" o la cita: "Cuando oscurece, siempre necesitamos a alguien" atribuida al mateix Scott Fitzgerald i que és un dels motors narratius de la pel·lícula...

"...es posible que sí, que en el fondo sólo busque que esa frase, que tanto me gusta, pueda acabar considerándola mía. O igual estoy buscando que la investigación sirva para demostrar que las frases son de todos, que no existe la autoría, que el origen real de cualquier frase se pierde en la noche de los tiempos... En realidad, busco una cosa, pero también la otra, bien distintas las dos. De poder escoger, creo que preferiría que la frase fuera mía. Que fuera una frase auténtica y mía."
(Pag. 65)

Però el millor d'aquesta novel·la és adonar-te que VM ho transforma com si fossin focs artificials i es converteix en una festa d'idees...
(Com Borges o Foster Wallace o Godard o Bolaño...)

Un festival!