Ese príncipe que fui. Jordi Soler

Jordi Soler. “Ese príncipe que fui”. Alfaguara. 2015

Jordi Soler és un escriptor catalano-mexicà autor de nombroses novel·les. Una vegada, el van
convidar a la universitat Complutense per presentar una de les seves obres. Quan va acabar, una estudiant li va demanar que com era que tenint un nom català parlava amb accent mexicà. Ell, entre sorprès i al·lucinat, va contestar que era fill d’un exiliat republicà a Mèxic. L’estudiant, va acabar demanant, que què era un exiliat republicà. Aleshores va decidir que havia d’explicar la vida de la seva família, de la guerra civil, de l’exili desesperat dels republicans a França i de l’ajut de l’ambaixador mexicà a França i del president Cárdenas a tots els republicans que van acabar trobant un refugi a l’altra banda de l’oceà. Aquella novel·la, “los rojos de ultramar”, tot i ser una altra “puta novel·la de la guerra civil”, és un gran text, on explica amb detall aquell final, a l’hivern de 1939, aquella fugida massiva de més de mig milió de persones, a les que els amics francesos van rebre amb estima, en macos camps de concentració.

Ara, en Soler explica la vida dels descendents d’una jove princesa asteca, suposada filla del mateix Moctezuma,  que es va casar –no se sap si per voluntat o per un acord mercantil- amb un noble català, que la va portar a Can Vima, una casa de pagès a Toloriu, un poble de la Cerdanya. Cinc-cents anys després, un llest, s’assabenta, en ple franquisme, que és descendent de tan il·lustre llinatge i decideix explotar comercialment el passat, venent títols nobiliaris a bon preu a tots els adoradors del règim triomfal gràcies a les seves connexions. Kiko Grau, l’estrafolari personatge, viu una vida d’aristòcrata ric amb l’excusa d’un origen regi. L’humor i la mala baba amb què Soler explica el franquisme a Catalunya, no té preu.