Una puerta que nunca encontré - Thomas Wolfe

THOMAS WOLFE
Una puerta que nunca encontré
Ed. Periférica, 2012
Traducció al castellà de Juan Sebastián Cárdenas

William Faulkner va dir que malgrat es va escriure abans que “El nen perdut”, en vindria a ser la continuació,  i jo afegeixo qe que segurament l’escriptura d’aquest li va obrir la porta (i mai més ben dit) emocional que li deuria permetre escriure l’oda al seu germà mort a la infantesa.

Dividit en quatre capítols que representen quatre moments desordenats cronològicament, el primer des de 1923 fins a 1931, el narrador ens explica les portes a altres vides que mai va trobar, les portes a la pertinença a algú, a algun lloc.

La primera porta que ens explica, i que en realitat és la darrera, és la porta del luxe i de la riquesa i de la “família feliç”, el protagonista relata una conversa amb una parella rica que viu a Manhattan en un luxós àtic amb els seu dos fills,  mentre que ell viu sol en una habitació de mala mort en un edifici lúgubre de Brooklyn, a través de la conversa realitza tota una reflexió sobre les condicions de vida,  sobre com aquestes modifiquen la manera com observem el món, sobre la solitud, sobre la bellesa intrínseca a qualsevol cosa, fins i tot la misèria, sobre la frustració que suposa fer-se gran i no assolir aquells somnis o petites fites que havies imaginat.

A la segona part, situada cronològicament l’any 1923, i en la que s’esmenta la mort del seu germà Grover, el protagonista ens explica com no va trobar la porta que l’hauria d’haver dut a  la felicitat adulta, com amb quinze anys la solitud el va dur a l’obsessió de voler llegir-ho tot i com en un moment donat feu que s’adonés que només a través dels llibres no es pot viure, moment en el qual comença a passejar, també obsessivament, per tota la ciutat, amb l’esperança d’absorbir tot allò que es va perdre tancat en una biblioteca, però tampoc això li obra cap porta, decideix tornar a casa seva després de 3 anys, una casa orfe de pare i en la mateixa que va morir el seu germà de petit. El relat que fa de l’absència del pare, detallat i poètic, és potser el tros que més recorda a “El nen perdut”.

La tercera porta és la del sentiment de pertinença a un territori de fortes tradicions arrelades, el protagonista és a Londres i  analitzar, no sense crítica indirecta, el sentiment de pertinença a determinada manera de fer, on les formes i la cortesia és tant o més important que el fons, on tenen un marc relacional clar i del que no surten, que els hi atorga seguretat i alhora manca de llibertat, ell és conscient que aquesta porta la no travessaria mai, tot i que se sent atret i se sent proper a l’amabilitat pròpia dels britànics, que li recorda als veïns de la seva infantesa a Carolina del Nord, enfront a la fredor dels de les grans ciutats. En el mateix capítol desenvolupa una magnífica teoria sobre la capacitat poètica dels britànics, que és aplicable a qualsevol àmbit de la vida, ve a dir, fent-ne una síntesi extrema, que la bona poesia surt de la mancança.

Al darrer capítol no hi ha porta, però sí troba una finestra, de fet dues, dues finestres amb dues figures masculines a través de les quals el narrador i protagonista fa una deliciosa reflexió sobre el sentit de la vida, la connexió de la terra amb l’home, del dolor i el plaer,  de l’abans i de l’ara. Una meravella.

El títol original és NO DOORS, sense portes, i em sorprèn que hagin traduït el títol com ho han fet, perquè crec que no s'ajusta a l'esperit final del llibre. 

Us el recomano molt, però sobretot no feu el què jo vaig fer, llegir-lo a continuació de “El nen perdut”, si és que l’heu llegit en català. Les traduccions són tan diferents que fins i tot en algun moment m’he hagut d’aturar. La traducció al català de “El nen perdut”, és excel·lent, el ritme poètic de l’obra de Wolfe queda perfectament traslladat a la nostra llengua (al meu humil entendre), crec que en la traducció al castellà d’aquesta novel·la, de la que no dubto de la seva qualitat, no trasllada tan el ritme ni la cadència. He hagut de llegir alguns fragments dues vegades per deixar-me bressolar pel text i tot i així m’ha costat. No obstant, val la pena la seva lectura i seria magnífic que en Marcel Riera també el traduís al català.