dimecres, 6 de gener del 2016

Familias de cereal - Tomás Sánchez Bellocchio


Familias de cereal
Tomás Sánchez Bellocchio
Editorial Candaya, 2015


“Familias de cereal” és el relat que dóna títol al primer llibre de Tomás Sánchez Bellocchio,  li dóna títol  i segurament sentit, las famílies de cereal son aquelles famílies perfectes que veiem als anuncis  de cereals o de galetes o de llet… aquelles famílies que rarament existeixen, però que poblen les consciències i els desitjos de tants. L’autor pren el nom d’un poema de Carla Pravisani,  companya escriptora i publicista, ambdós seduïts pel poder de la imatge i tot el què pot arribar a amagar. Sánchez Bellocchio parteix del negatiu de la fotografia, de les famílies que no servirien para anunciar cereals ni segurament res de res,  famílies en crisis, desestructurades o immerses en algun drama familiar i a través d’elles escriu dotze contes en els que trobarem un ventall enorme de sensacions, emocions, sentiments que són susceptibles de provocar profundes reflexiones al lector, al cap i a la fi tots tenim família i durant la nostra vida passarem , si és que no hem passat, crisis i drames.

No passa desapercebuda la voluntat, més o menys explícita, de l’autor d’introduir tres grans temes actuals, la fractura digital o tecnològica, la generacional i la fractura social, els seus contes acaben resultant ponts per saltar-les. Las noves tecnologies i les seves  derivades com poden ser les xarxes socials o el concepte “núvol” formen part intrínseca d’alguns contes, tal i com ho són en la majoria de les nostres vides. L’autor no emet cap judici al respecte, en aquest tema ni en cap altre, fotografia realitats, serà el lector qui en traurà conclusions, però sí podem llegir como un pare comença a conèixer bé al seu fill mort a  través del seu ordinador o com el “núvol” pot arribar a fer-nos immortals.

La majoria de contes tenen una veu jove o quasi infantil que dota de ingenuïtat i força al relat, en tots ells es desgrana el gran problema de la incomunicació intergeneracional, des de diferents enfocaments o perspectives, allà on es resol ho fa amb molta tendresa, on no es resol tampoc hi ha crítica, una altra fotografia actual, la comunicació sempre requereix voluntat d’ambdues parts.

La fractura  social engloba las diferències econòmiques i socials (és una visió, la de l’autor, que a Europa ens queda llunyana però podem entendre-la perfectament a una altra  escala)  i les provocades per l’estigmatització de la diferència, ja sigui pel  físic o per malaltia, incidint especialment en les malalties mentals. I és aquí on diria que l’autor és menys neutre, Sánchez Bellocchio  ens parla d’obesitat, vigorèxia, depressions, suïcidi, càncer, pors, obsessions…

Dotze contes en els que a més a més trobarem fantasia, finals redons, finals oberts, contes que podrien arribar a ser grans novel·les i d’altres que són senzillament perfectes, sentit de l’humor, ironia, inclús algun punt una mica gore, hi ha perplexitat, absència absoluta de culpa, cosa que està molt bé en aquesta societat on ens anem carregant de culpes absolutament innecessàries, no hi ha res superflu ni res que no encaixi. És una escriptura harmoniosa, amb un ritme propi cada conte, tots són diferents i a la vegada formen part d’un conjunt, formen una família, tal volta desestructurada però unida per un fil de tendresa.

Tomás Sánchez Bellochio porta les situacions complexes de les que parteix a un punt tal de fantasia que és quasi impossible casar-les amb la realitat, encara que tots sabem que la realitat sempre acaba superant la ficció, ell les desdramatitza mitjançant un humor subcutani i molt intel·ligent, donant lliçons emocionals sense pretendre-ho. (en aquest aspecte, d’utiltizar la fantasia per desdramatitzar,  m’ha fet pensar en Etgar Keret).

I crec que el més important una vegada tanques el llibre i haver gaudit dels dotze contes, és haver descobert aquesta nova veu, la d’en Tomás Sánchez Bellocchio, perquè té un do, una veu absolutament genuïna, tan natural que fa que desaparegui l’autor i t’abdueixi com a lector, això només ho aconsegueixen els bons narradors, els bons relataires, els bons escriptors, i ell ho és i ho demostra en el seu primer recull de contes, és fantàstic, (la seva veu m’ha traslladat a Gianni Rodari o Italo Calvino, flueix, t’atrapa...) Un nou encert de l'Editorial Candaya.

“Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a un chico de trece años”

“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en sus rodillas”

“Ves: catorce años pueden contener una vida”

“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de aliento”

“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”


 En aquest enllaç podreu llegir una part del fabulós conte "La nube y las muertas"

dilluns, 4 de gener del 2016

Espectros del capitalismo.- Arundhati Roy




Arundhati Roy
Espectros del capitalismo
Traducció al castellà de Carmen Valle
Capitán Swing, 2015


Volia fer una entrada d’aquest llibre només amb paraules del mateix llibre. No he pogut. He deixat de banda la meva gosadia al tercer full de textos ressenyats...

Es tracta d’una anàlisi del patiment de l'Índia sota el capitalisme (una altra gosadia: el patiment ho és de quasi mil milions de persones, una sisena/setena part de la població mundial) i les estructures del capital per a la perpetuació del seu poder per sobre de les persones, disfressades aquelles de corporacions filantròpiques, d’ONG solidàries...
Su fascinante historia, que en nuestros días ya ha desaparecido del recuerdo, comenzó en Estados Unidos a comienzos del siglo XX cuando, vestida legalmente en forma de fundaciones financiadas a base de donaciones deducibles de impuestos, la filantropía corporativa empezó a sustituir la actividad misionera como abridora de caminos y patrulla de mantenimiento de sistemas del capitalismo (y del imperialismo). (p. 33)
... el paper que interpreten en aquesta “pel·lícula” el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, les grans fortunes, les ONG...
En Bretton Woods, el Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional decidieron que el dólar estadounidense debía ser la divisa de reserva del mundo y que, con el fin de ampliar la penetración del capital global, sería necesario universalizar y estandarizar las prácticas de negocios en un mercado abierto. Es por eso por lo que gastan una enorme cantidad de dinero promoviendo la buena gobernanza (siempre que sean ellos quienes mueven los hilos), el concepto de imperio de la ley (a condición de que ellos tengan voz y voto en la creación de las leyes), y cientos de programas anti-corrupción (para racionalizar el sistema que han instituido). Dos de las organizaciones más opacas y carentes de transparencia del mundo van por ahí exigiendo transparencia y rendición de cuentas a los Gobiernos de los países más pobres.
Dado que el Banco Mundial prácticamente dirige las políticas económicas del Tercer Mundo desde hace mucho, coaccionando y abriendo los mercados de un país tras otro a las finanzas globales, se podría decir que la filantropía corporativa ha resultado ser el negocio más visionario de todos los tiempos. (p. 37)
[…] La obsesión tecnocrática de Nikelani con la recogida de datos es congruente con la obsesión de Bill Gates con las bases de datos digitales, los objetivos numéricos y las “tarjetas de progreso”, como si la raíz del hambre en el mundo se encontrara en la falta de información, y no en el colonialismo, la deuda y la política corporativa sesgada y orientada al beneficio. (p. 44)
En el universo de las ONG, que ha desarrollado un extraño lenguaje propio bastante anodino, todo se ha convertido en un “tema”, un asunto separado, profesionalizado, de interés especial. El desarrollo comunitario, el desarrollo de liderazgo, los derechos humanos, la sanidad, la educación, los derechos reproductivos, el sida, los huérfanos enfermos de sida; todos estos temas han sido sellados herméticamente cada uno en su compartimento, cada uno con su propio presupuesto detallado y preciso. La provisión de fondos ha fragmentado la solidaridad hasta extremos que la represión nunca consiguió lograr. (pp. 49-50)
Arundhati Roy parla també de feminisme:
Otro golpe conceptual tiene que ver con la implicación de las fundaciones en el movimiento feminista. ¿Por qué la mayor parte de las organizaciones de mujeres y feministas “oficialistas” de la India mantiene una amplia distancia respecto a formaciones como, por ejemplo, la Krantikari Adivasi Mahila Sanghatan (la Organización Revolucionaria de Mujeres Adivasi, con 90.000 miembros), que lucha contra el patriarcado en sus propias comunidades y contra el desplazamiento que sufren en el bosque de Dandakaranya a manos de empresas mineras? ¿Por qué será que el desplazamiento y expulsión de millones de mujeres de tierras que eran suyas y en las que trabajaban no se considera un tema feminista? (pp. 47-48)
Però per damunt de tot parla d’enfrontar-se al capital, de recolzar polítiques que garanteixin l’accés als serveis públics d’educació, sanitat, energia, informació...

El capítol “Sección segunda” conté algunes frases brutals:
Que Obama decida cambiar su postura sobre Cachemira una vez más depende de varios factores: cómo evolucione la guerra en Afganistán, cuánta ayuda necesite estados Unidos de Pakistán y si el Gobierno de la India se va de compras este invierno a adquirir aviones de combate. (pp. 83-84)
[…] (Si la versión de la policía es la verdad, ¿para qué tener tribunales?) (pp. 93)
L’epíleg “Discurso en la Universidad Popular” hauria d’haver-lo transcrit sencer. Les seves idees “per a pensar-les juntes” crec que són punts de partida i d’arribada per a fer un món més habitable, mes just i molt més agradós que el del capitalisme que tenim.

Si heu llegit alguna cosa de l'Arundhati, aquest llibre comparteix el seu estil, la seva escriptura elegant, refinada i punyent, la seva madura anàlisi de la realitat i la seva intel·ligència. El llibre parla de l'Índia, però la globalització ha fet que els temes i les seves conseqüències siguin perfectament enteses i compartides per nosaltres aquí i avui.

dissabte, 2 de gener del 2016

Un cel de plom (Il·lustrat) - Carme Martí

Portada de Paula Bonet

Si quan el vaig llegir fa quasi quatre anys ja em va semblar una obra imprescindible, per llegir, per tenir, per regalar, per rellegir… perquè la Neus Català, supervivent dels camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen,és un model a seguir tant per la seva capacitat de lluita “Quan tinc una idea la defenso, costi el què costi”, com per la seva força vital "La vida és bonica. Vaig lluitar a mort per conservar-la", ara que tinc entre mans l’edició il·lustrada per Paula Bonet, Carmen García Huerta, Erika Kuhn, Oriol Malet, Joan Mateu, Marc Pallarès i Perico Pastor, em sembla un regal preciós.

És un regal perquè les lliçons que indirectament ens dóna la Neus Català ens poden ajudar a viure, a entendre el món, a superar les  adversitats, per petites que siguin, per grans que siguin. És un regal, perquè la  qualitat literària i personal de la Carme Martí ens permet llegir la història de la seva vida des de la ficció, partint dels fets reals,amb una delicadesa i sensibilitat extremes que ens permeten endinsar-nos en la història des de l’emoció. És un regal perquè els il·lustradors han sabut captar l’essència de la Neus Català des dels diversos moments vitals narrats a “Un cel de plom”.I encara hi trobarem un altre regal, la invitació que ens fan als lectors d’escriure a la Neus, d’explicar-li les nostres impressions, de felicitar-la per aquesta lluita vital seva, per abraçar-la, pel què sigui que ens plagui, a ella la fem feliç.

Hi ha llibres que et deixen una empremta tan forta que canvien els teus propis límits, recordo que de petita vaig llegir “El diari d’Anna Frank” i vaig començar a entendre la por, el drama i l’horror del III Reich, de gran he llegit “Un cel de plom” que m’ha permès conèixer la vida d’una dona que va lluitar pels seus ideals des de petita, arriscant la vida per continuar vivint-la, que va sobreviure i va haver de continuar lluitant per una identitat, per uns  ideals, per la llibertat... i aquesta gran dona ha fet 100 anys, per tant és un dels darrers testimonis d'aquella barbàrie. I malauradament el ser humà no aprèn i es va repetint l'horror periòdicament i en indrets diversos del planeta.

Podeu llegir aquí la ressenya de la primera lectura que en vaig fer

Il·lustració de Carmen García Huerta

Si en teniu la oportunitat, no us perdeu l’obra de teatre “Un cel de plom” en la que Josep M. Miró ha adaptat la novel·la d’una manera extraordinària i la Mercè Arànega fent de Neus sense fer-ne és capaç d’emocionar i corprendre tant com el llibre.

i aquí els vuit minuts de vídeo de l'any Neus Català.

dimecres, 30 de desembre del 2015

La llei del menor | Ian McEwan


La llei del menor
Ian McEwan
Traducció de l'anglès d'Albert Torrescasana
Anagrama, 2015



La Fiona Maye, com a magistrada del Tribunal Superior, està especialitzada en dret familiar (sentències de divorci o de custòdia compartida o de dret a la vida...). Casada i sense fills, amb un matrimoni rutinari, de sobte li venen al davant dos esclats: el seu marit vol viure una última aventura amb una dona més jove i el cas d'un adolescent malalt de leucèmia, testimoni de Jehovà, ell i els pares, que refusen les transfusions de sang.

A punt de complir els 60, aquesta racional funcionària, complidora de normes i lleis, s'enfronta a la insatisfacció personal i a les preguntes que unes creences determinades o una passió poden transformar poderosament la nostra vida, i intentarà diseccionar amb un bisturí (objectivament, pensa ella, i dins dels seus dilemes personals) els casos que se li van presentant.
Afrontarà aquests casos (històries esfereïdores sobre les quals ha de dictar sentències que canviaran totalment la vida dels altres!) amb les reflexions sobre el matrimoni, la maduresa, la vida grisa, la passió, la solitud, el temps, la influència dels nostres sentiments, la religió, responsabilitats morals, dilemes ètics, la manera de patir el dret i la justícia real...

Amb una prosa àgil i clara (de vegades freda, com una sentència judicial), McEwan ens porta a un final on res no està clar i que, a pesar que la protagonista ha intentat contestar preguntes, encara n'hi ha moltes per fer i contestar.

Una novel·la  apassionant i viva que planteja qüestions ben difícils de respondre però impossibles de defugir. No deixarà indiferent ningú.

dilluns, 28 de desembre del 2015

EL CEL ÉS BLAU, LA TERRA BLANCA. Hiromi Kawakami

El cel és blau, la terra blanca
Hiromi Kawakami
Quaderns Crema ed.
2009
213 pàg.
Traducció de Marina Bornas

A la pel·lícula "Lo imposible" hi ha una escena en què els protagonistes encenen una petita espelma, la posen dins un globus de paper i aquest s'enlaira volant i fent llum, creant alhora una escena delicadament preciosa i visualment màgica.
Dic això perquè aquesta novel·la és tant delicadament senzilla que sembla una escultura de paper japonès.
O t'agradarà molt o no t'agradarà gens. No hi ha terme mig.
Sembla que passi enmig de la boira o que si bufa el vent se la pugui emportar sencera.

Com va creixent l'espurna entre la Tsukiko i un seu professor que havia tingut a l'escola.
Ara, aquest professor ja està jubilat i beu molt, però això no impedeix la relació que ens va explicant aquesta novel·la sempre amb molta gastronomia i beguda japonesa.

I tot és tant normal, els protagonistes tímids amb els seus sentiments i el relat lineal i sense focs d'artifici; que tot va passant sense sorpreses i lentament.

Té moments molt macus i divertits i si fos més rara s'acostaria a un Murakami light, però la seva normalitat li dóna una curiosa entitat i la personalitat dels dos protagonistes la fa, almenys, inolvidable i especial.

"-Estic somiant, mestre? -li vaig preguntar.
-Sí, és probable. Podria ser un somni- em va respondre, amb un posat divertit.
-Quan em despertaré?
-No ho sé.
-No em vull despertar.
-Si és un somni, et despertaràs tard o d'hora."


dilluns, 21 de desembre del 2015

INTERNET SAFARI. Noel Ceballos

Internet Safari
Noel Ceballos
Blackie Books ed.
2015
343 pàg.



Internet pot ser una biblioteca, un quiosc, una finestra, una botiga, un vídeojoc, un mirall, un infern, el cel o el que volguem.
Això o més.
Un refugi a altes hores de la nit o del dia; on tenim potser un avatar que ens hem creat; una nova personalitat  i un relat de nosaltres mateixos (real o fictici).
Internet a la manera íntima pot ser això.
Però també és el lloc on les megacorporacions estan desenvolupant els seus imperis i és el lloc on nosaltres hem creat finestres perquè ens vegin.
Són aquestes finestres que es diuen smart-telèfons i xarxes socials on hi posem totes les nostres dades (no les bancàries, que també) sinó les íntimes; el que ens agrada i el que ens agradaria...
El núvol universal (mental i virtual) de milions d'usuaris.

I Noel Ceballos, periodista de la revista GQ, ens explica tot això. Amb molt humor, però amb el punt just perquè tot funcioni bé. L'assaig sociològic, la visió al internet més frik i esbojarrat, però també les implicacions polítiques de l'ús de la xarxa; la batalla de la privacitat en un món sense barreres.
El to de l'escriptura ens permet anar veient matisos d'aquest món 2.0 però sempre amb un somriure a la boca sense deixar de pensar en el que ens van explicant.

"Creo que esa va ser la clave de los próximos años: saber si seremos capaces de dejar de lado nuestros miedos y nuestras ansiedades paranoicas con respecto a la privacidad, o si nos consideraremos a nosotros mismos lo suficientemente avanzados como para integrar cada vez más nuestra vida en la nube... sin estar temiendo a cada segundo por las consecuencias. De momento, parece que la tecnología está avanzando a una velocidad mucho mayor que la ética..."

Aquest assaig és més del que sembla!
I Noel Ceballos ja és un dels nous pensadors d'aquest país (com per exemple César Rendueles amb l'economia, i ull al seu "Capitalismo Canalla" o al "Sociofobia", per exemple!!) que ens estan eixamplant la visió de la realitat i el present des d'una nova mirada.

dijous, 17 de desembre del 2015

La revolta que viurem.- Ivan Miró




Ivan Miró
La revolta que viurem
Pròleg: David Caño
Epíleg: David Fernàndez
Tigre de paper, 2015


La revolta que viurem conta les peripècies del Jonàs i tres dones del seu voltant.
Gradualment, ens va presentant els protas i les seves com-plicacions/im-plicacions/ex-plicacions.
La novel·la funciona perfectament com a un interessant relat, però també com a un assaig de sociologia dels darrers anys del segle XX i els primers del XXI. Ambdós relats no són exhaustius cap d’ells. Ni excloents tampoc.

La revolta que viurem, com no pot ser d’una altra manera, és una aventura múltiple: intergeneracional, interpersonal, intercultural, interna... interminable (no confondre amb que es torni llarga, no és el cas).
L’encontre de cadascú amb la revolta és diferent: la del Jonàs, la de la Judit abans d’anar-se'n (i tornar) a les lluites sud-americanes, la de l’Amèlia (que és un retrobament amb la seva revolta, ja començada abans de néixer el Jonàs), la de la Djamila, una dona algeriana de París...

Si un llibre m'agrada, sovint en llegir-lo afegeixo “fites” a alguns paràgrafs: unes banderetes adhesives que després llevo i, molt freqüentment, transcric a papers o quaderns o postals. En intentar-ho amb La revolta m’he adonat que havia anat fent una tria d’una altra novel·la a dins de la de l’Ivan Miró, una protagonitzada per una de les veus del llibre (encara que les últimes banderetes han deixat parlar també altres veus del llibre, també de dones).
La meva tria de paràgrafs ha estat fonamentalment centrada en paraules de la Djamila:
Aquí em tens avui, tota serena, fins i tot bonica, feta miraculosament de pols d’estrelles. (pàg. 35)
Aquesta dona, sortida (pervocada, diu ella) de la Cabília algeriana, pujada (feta malbé també) a París i crescuda a Marsella, es troba a Barcelona el Jonàs i la seva gent. Les pàgines en que conta la seva vida, la seva experiència de l’exili (des de la Cabília, però també des del París de les banlieues) em semblen magistrals.

La resta de revoltes no són accessòries. Ni ho és el seu tractament. La revolta del Jonàs és brutal. La de la Judit és “mundial” (perdoneu-me aquest infantil joc de paraules: se’n va a Mèxic). La de l’Amèlia és la més llarga (i el final és dolcíssim...).

El relat juga, fins i tot, amb la “crònica policial”, minut a minut, de moments crítics de la revolta a Barcelona. Presenta postures diverses front a les “ratlles roges” que no s’han de trepitjar...

El llibre ens conta el que ha passat, però com allò que haurem de continuar fent, allò que mai no acaba, la construcció de mons nous des de nosaltres.
Per seguir degustant la possibilitat compartida del goig cal atacar la realitat i també cal, sobretot, inventar-ne un altre. (pàg. 133)
Trobo que La revolta és un llibre clau per trencar el masclisme imperant a les teories socials dels contertulians habituals de la tele. Crec que la seva (tal volta és només meva) aposta per un món digne, compartit, sense por... paga la pena.

La revolta que viurem no necessita el pròleg i l’epíleg, però aquests l’arredoneixen. És una novel·la brillant, àgil, interessant com a aventura, fa treballar al lector sense donar-l'hi tot fet.

Trobo que és un bon llibre: dóna pistes, fa pensar, desmunta prejudicis, recompon esperances, explica perquès i en crea de nous, trenca estructures i demana recomençar. Perdoneu: política i literatura unides. A les mil meravelles (Miel sobre hojuelas!).

dissabte, 5 de desembre del 2015

Mare i filla - Jenn Díaz


Mare i filla
Jenn Díaz
Amsterdam, 2015
187 pàgines


La Jenn Díaz, continua portant la seva veu particular pels camins de les emocions complexes, dels silencis, de la fractura entre les tradicions i els sentiments, per les lluites internes entre el què es voldria i el què es desitja… aquesta vegada ho fa en català i amb protagonistes femenines, mare i filla, representen el paper que tota dona acaba fent a la vida, filles ho som totes, mares ho acabem sent, haguem parit o no. Aquests papers poden anar-se intercanviant al llarg de la vida. En qualsevol relació que hi intervingui una dona, és possible que aquesta acabi assumint el paper de mare enfront al de parella o al d’amiga...

Parteix d’una mare de caràcter fort,  la Glòria, que pretén dominar la vida de les seves filles, de la seva parella, de la seva cunyada. Una cunyada que sense haver parit fa de mare durant tota la vida, i a qui ja de gran se li ofereix la possibilitat de formar una família pròpia. La Dolors, acaba essent, des del meu punt de vista, el pal de paller de la novel·la, essent la soledat una de les altres protagonistes, i les diferents maneres de viure l’amor, la parella i com a vegades els papers  i els sentiments es poden confondre.

A través dels quatre personatges femenins, mare, filles i cunyada, se’ns mostra un ventall de maneres de relacionar-se, d’estar enamorat, d’estimar i deixar-se estimar, i de com els silencis es converteixen en un llenguatge tant o més important que les paraules.

Si he de ser sincera al principi em va costar el ritme, la cantarella tan característica de  l’autora em resultava forçada al principi de la novel·la, potser un pèl infantil, potser feia massa poc que havia llegit "És un decir" on la protagonista és una nena, i se’m confonien les dues veus, però hi ha un crescendo important, i diria que una intencionalitat, la veu es va interioritzant, i la relació entre la mare i la cunyada li acaba donant sentit (no vull dir res més per no fer un spoiler...)

La Jenn Díaz, atrevint-se amb el català, madura amb un ritme propi i característic, amb veu de dona, forta i clara, s’enfronta des del discurs més íntim  a temes universals d’ahir, d’avui, de sempre i se n’ensurt perfectament, aquí, a És un decir, a Belfondo... comença a consolidar-se com a veu... una de les nostres veus, i com sempre dic crec que 
serà una de les grans veus.



diumenge, 22 de novembre del 2015