Tomás Sánchez Bellocchio
Editorial Candaya, 2015
“Familias de cereal” és el
relat que dóna títol al primer llibre de Tomás Sánchez Bellocchio, li dóna títol i segurament sentit, las famílies de cereal
son aquelles famílies perfectes que veiem als anuncis de cereals o de galetes o de llet… aquelles famílies
que rarament existeixen, però que poblen les consciències i els desitjos de
tants. L’autor pren el nom d’un poema de Carla Pravisani, companya escriptora i publicista, ambdós
seduïts pel poder de la imatge i tot el què pot arribar a amagar. Sánchez
Bellocchio parteix del negatiu de la fotografia, de les famílies que no servirien
para anunciar cereals ni segurament res de res, famílies en crisis, desestructurades o immerses
en algun drama familiar i a través d’elles escriu dotze contes en els que
trobarem un ventall enorme de sensacions, emocions, sentiments que són
susceptibles de provocar profundes reflexiones al lector, al cap i a la fi tots
tenim família i durant la nostra vida passarem , si és que no hem passat,
crisis i drames.
No passa desapercebuda la
voluntat, més o menys explícita, de l’autor d’introduir tres grans temes
actuals, la fractura digital o tecnològica, la generacional i la fractura
social, els seus contes acaben resultant ponts per saltar-les. Las noves tecnologies
i les seves derivades com poden ser les xarxes
socials o el concepte “núvol” formen part intrínseca d’alguns contes, tal i com
ho són en la majoria de les nostres vides. L’autor no emet cap judici al
respecte, en aquest tema ni en cap altre, fotografia realitats, serà el lector
qui en traurà conclusions, però sí podem llegir como un pare comença a conèixer
bé al seu fill mort a través del seu ordinador
o com el “núvol” pot arribar a fer-nos immortals.
La majoria de contes tenen
una veu jove o quasi infantil que dota de ingenuïtat i força al relat, en tots
ells es desgrana el gran problema de la incomunicació intergeneracional, des de
diferents enfocaments o perspectives, allà on es resol ho fa amb molta tendresa,
on no es resol tampoc hi ha crítica, una altra fotografia actual, la
comunicació sempre requereix voluntat d’ambdues parts.
La fractura social engloba las diferències econòmiques i
socials (és una visió, la de l’autor, que a Europa ens queda llunyana però podem
entendre-la perfectament a una altra escala) i les provocades per l’estigmatització de la
diferència, ja sigui pel físic o per
malaltia, incidint especialment en les malalties mentals. I és aquí on diria
que l’autor és menys neutre, Sánchez Bellocchio
ens parla d’obesitat, vigorèxia, depressions, suïcidi, càncer, pors,
obsessions…
Dotze contes en els
que a més a més trobarem fantasia, finals redons, finals oberts, contes que
podrien arribar a ser grans novel·les i d’altres que són senzillament
perfectes, sentit de l’humor, ironia, inclús algun punt una mica gore, hi ha
perplexitat, absència absoluta de culpa, cosa que està molt bé en aquesta
societat on ens anem carregant de culpes absolutament innecessàries, no hi ha
res superflu ni res que no encaixi. És una escriptura harmoniosa, amb un ritme
propi cada conte, tots són diferents i a la vegada formen part d’un conjunt,
formen una família, tal volta desestructurada però unida per un fil de
tendresa.
Tomás Sánchez Bellochio porta
les situacions complexes de les que parteix a un punt tal de fantasia que és
quasi impossible casar-les amb la realitat, encara que tots sabem que la
realitat sempre acaba superant la ficció, ell les desdramatitza mitjançant un
humor subcutani i molt intel·ligent, donant lliçons emocionals sense
pretendre-ho. (en aquest aspecte, d’utiltizar la fantasia per desdramatitzar, m’ha fet pensar en Etgar Keret).
I crec que el més important
una vegada tanques el llibre i haver gaudit dels dotze contes, és haver descobert
aquesta nova veu, la d’en Tomás Sánchez Bellocchio, perquè té un do, una veu absolutament
genuïna, tan natural que fa que desaparegui l’autor i t’abdueixi com a lector, això
només ho aconsegueixen els bons narradors, els bons relataires, els bons
escriptors, i ell ho és i ho demostra en el seu primer recull de contes, és fantàstic, (la seva veu m’ha traslladat a Gianni Rodari o Italo Calvino, flueix, t’atrapa...) Un nou encert de l'Editorial Candaya.
“Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro
lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser
mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a
un chico de trece años”
“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un
hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier
momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en
sus rodillas”
“Ves: catorce años pueden contener una vida”
“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de
aliento”
“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”
En aquest enllaç podreu llegir una part del fabulós conte "La nube y las muertas"
