La desfachatez intelectual. - Ignacio Sánchez-Cuenca

Ignacio Sánchez-Cuenca

La desfachatez intelectual

(Escritores e intelectuales ante la política)

Los libros de la catarata (2016)

221 pàg.

Llegeixo aquest llibre, que no sé si qualificar d'assaig o d'opinió política (tant se val) per recomanació d'un amic. 

Es tracta d'un llibre de fàcil lectura (és curt), amb una posa àgil i ben trenada, amb la qual l'autor es dedica a desmuntar les tesis i contradiccions d'algunes de les "patums" hispanes ("Savater, Cercas, Muñoz Molina, Juaristi, Azúa, Vargas Llosa, Marías, Espada, etc. etc" -pàg 215- ) demostrant les seves incongruències quan aquests surten de les seves estrictes especialitats i passen a pontificar sobre temes polítics, bàsicament sobre el nacionalisme, el terrorisme i la crisi.

Lloable exercici el de Sánchez-Cuenca si no fos perquè molts dels citats (i alguns altres, a casa nostra també en tenim...) ja es desqualifiquen prou ells mateixos, i altres es dediquen a "opinar", potser de què no saben prou. I també, com passa en molts altres àmbits, part de la culpa no és tant dels "opinadors" com dels corifeus que els riuen totes les gràcies: si l'autor acusa els autors esmentats de manca de rigor, també ho podem extrapolar als seus lectors quan no es documenten per altres mitjans menys subjectius.

Coincideixo, però, amb l'opinió de l'autor de què les anàlisis d'aquests intel·lectuals tenen massa pes en el debat polític i arriben a crear (per una mena de "consanguinitat") uns corrents d'opinió que a vegades esdevenen majoritaris, però...... fins a quin punt l'interès que això sigui així és d'aquests autors o bé de qui els paga?

   " Son muchos los ejemplos de intelectuales que han interpretado el reconocimiento público que reciben por su obra literaria o ensayística como una forma de impunidad. Llegados a cierto punto de "consagración", saben que digan lo que digan, por muy arbitrario o absurdo que resulte, nadie les va a mover la silla" (pàg. 13)

La mecànica de l'aigua - Silvana Vogt

Silvana Vogt

La mecànica de l'aigua

Edicions de 1984, setembre 2016

No és una novel·la, és l’aigua, no hi ha capítols, hi ha esculls i dos nàufrags, amb les butxaques plenes de records i remordiments, que s’aferren al mateix tros de fusta. La Vera, que ha fugit del corralito, de la seva Argentina perquè li pesava massa la vida, i l’Eliseu, un editor a qui li pesen massa el temps i les absències. Aparentment res en comú, tret de la passió lectora, que no és poca cosa,  però ja se sap que una vegada que les aigües es barregen, encara que siguin de continents diferents, de generacions diferents, mai més es podran diferenciar  i la mecànica les afectarà de la mateixa manera. 

No vull explicar més, perquè  com l’onada a la riba esborraria la màgia escrita damunt la sorra, però heu de saber que la Silvana Vogt ens fa entrar a les seves aigües i ens hi fa solcar ones, a vegades de les que bressolen, d’altres de les que t’ofeguen. Sap  com transmetre les emocions i que la Vera i l’Eliseu i en Kantiano ens arribin al fons del cor, ho fa a través del ritme, dels enfocaments en picat damunt la fragilitat de la protagonista, de la mirada tendra cap a l’editor, i dels llibres i la literatura, però és molt més que això, l’autora domina el llenguatge i fa ús del seu mestratge, teixeix una xarxa de pescar amb les paraules,  atrapa i provoca una lectura voraç, i un buit quan s'acaba.

“Tan sols una pena creixent com un esvoranc dins l’ànima. I la solitud. El silenci de la casa. La balconada sense ningú. La buidor del llit. Els llibres escampats per terra. Els estris de cuina nets, inútils. Els poemes sense destinatari guardats dins d’una capsa. Els vins envellint al rebost. La ratafia agafant graus dins d’un armari. Bach prohibit. I l’olor d’espígol envaint-ho tot.”

“Els llibres haurien d’estar col·locats per afinitats i no segons l’abecedari. Per ciutats, per llibreries, per amistats entre escriptors, per maneres de sentir. Endreçar per mitjà d’una convenció que no té res a veure amb l’experiència personal de la lectura és un error....”

Un abril prodigiós - Elizabeth von Arnim

Elizabeth von Arnim

UN ABRIL PRODIGIÓS

El cercle de VIENA, 2016

Traducció de Dolors Udina

"En una tarda grisa i humida de febrer, com totes les de l’hivern londinenc, la senyora Wilkins, que fullejava The Times, es va trobar aquest anunci sorprenent: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» I per uns instants es va imaginar a la Riviera italiana, lluny de la boira i, sobretot, lluny del seu marit!
 

Publicada el 1922, Un abril prodigios és una novel·la sobre quatre dones que trien ser independents."

 

Un castell, Itàlia, un abril, quatre dones angleses, quatre maneres diferents de florir.

Una meravella,  una lectura que t’atrapa, que et fa observadora de la bellesa de la primavera, de l’olor de les flors, de l’escalfor del sol, de la frescor del mediterrani que desperta de l’hivern.

La bondat, la bellesa, l’arrogància, l’alegria, quatre personatges femenins (dignes de la Jane Auster passades pel filtre de principis del S.XX) que comencen foscos i humits fins que reben els raigs de sol mediterrani.

Uns servents italians que reguen, cuinen i observen des d’un segon pla. (Ben bé com una comèdia Shakesperiana)

Uns capítols finals dignes de Dickens i el seu club Pickwick, per tant amb un bon humor que s’encomana i fa que com a lectora tanquis el llibre amb un somriure immens i unes ganes imperioses de compartir.

I una traducció al català, de la Dolors Udina, que fa que tot flueixi i floreixi com si s’hagués escrit en la nostra llengua.

 Tast de les primeres planes

Todos nuestros ayeres | Natalia Ginzburg

Todos nuestros ayeres
Natalia Ginzburg
Traducció al castellà de Carmen Martín Gaite
Pròleg d'Elena Medel
Editorial Lumen, 2016

Com són les coses! He passat, en uns dies, de no conèixer aquesta dona a ser fervent admirador i a tenir en la cua de llibres per llegir (però ja!) uns quants d'ella: Petites virtuts (que em va descobrir en aquest blog l'amiga Anna miu), El camí que porta a ciutat, Las tareas de casa i aquesta, segons diuen (Italo Calvino dixit), la millor novel·la de la Ginzburg, Todos nuestros ayeres.

I, clar, comences a llegir-la i no pots deixar d'investigar en la vida d'aquesta gran dona. Perquè penses que una dona que escriu així ha d'haver viscut allò que conta tan bé als seus llibres. Això no pot ser només fantasia (insistiré en que la història que conta no és la de la Natalia Ginzburg, és la d'Anna, però...): però t'assabentes que era filla d'un jueu que la va educar en l'ateisme, que va patir la guerra sota el règim de Mussolini, que el seu marit va ser deportat pels feixistes a un poble per ser jueu, que va ser torturat i mort a Roma, que va ser una lluitadora antifeixista, activista feminista... i tantes coses més que trau del seu interior i ens les mostra en els seus escrits.

I Todos nuestros ayeres narrarà la història de l'Anna, i de la seua família, i els veïns i amics i coneguts, i el seu marit (l'inovidable Cenzo Rena), i d'Itàlia i d'Europa en la Segona Guerra Mundial. I passejarem per la història de tots des del punt de vista de la xiqueta Anna, d'una dona que va aprenent com és de difícil i dura la vida, com tot li va passant per damunt. I llegirem a través d'ella històries d'amor, d'amistat, d'aprenentatge, de maduresa, de crueldat, d'indiferència, de lluita, d'ànsies de dignitat...

I pot semblar-nos una escriptura massa simple! Però ben al contrari, és una prosa acurada i neta; tot és naturalitat, senzillesa, claredat, ben lluny de complicada retòrica, com el pensament va desgranant un monòleg proper i vertader, que se't clava ben endins.

I gràcies als aniversaris i a que ara faria 100 anys, penses que és un goig llegir aquesta dona, i com ha pogut estar amagada per a tu! I en vols més.

Els quaranta dies del Musa Dagh.- Franz Werfel

Franz Werfel

Els quaranta dies del Musa Dagh

Traducció (de l'alemany al català) de Ramon Monton

Edicions de 1984, 2015

Aquest és un d'aquells llibres dels quals et saps el final, encara que, al final, el final és sempre un altre.

Vaig caure en ell mitjançant una conjunció o conspiració:

- va venir Varujan Vosganian a presentar El libro de los susurros a València, una de les joies del meu cànon particular,

Núria, una de les dues llibreteres que fan set, em va parlar del llibre i me'n va fer cinc cèntims, 

- jo venia de llegir la lletra femenina blau pàl·lid del mateix autor...

Un llibre de guerra. I vaig recordar El manuscrito carmesí, de Gala, i les pàgines plenes de detalls de batalles que em vaig saltar aleshores. Un altre llibre de patir. Vés a poquet a poquet, em vaig dir...

I ha estat un any damunt la taula; i ha anat i tornat un fum de vegades a la caseta de llegir amb espelmes.

És llarg. Però és Werfel: està molt ben escrit, i la traducció és bona. I els detalls de batalles no sobren ni un ni cap. Anant amb compte, es pot llegir sense perill. Encara que la història és la d'un poble perseguit. La d'un home que tria el seu destí. Més bé, que l'asumeix. La història d'una família i 4.500 persones més front a l'extermini d'un poble. Una muntanya, la de Moisès, i la gent que es va refugiar en ella i allí va patir. La història d'un setge i un vaixell francès.

Segons conten, el llibre va ser un best-seller entre el jovent als guetos jueus de l'Alemanya de la Segona Guerra.

Els quaranta dies van ser l'agost i el principi de setembre de 1915, cent-un anys fa ja.

No oblidem, orfes.

PURESA. Jonathan Franzen

Puresa
Jonathan Franzen
Empúries ed.
2016
773 pàgs.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa


Jonathan Franzen ho ha tornat a fer!
Ara amb "Puresa". Després de "Les correccions" i "Llibertat"
És tant bo que fa ràbia. Li donaries dos mecus, perquè és com el nen empollón i repel·lent que tot ho sap, i a més, sap que ho sap... I que sempre aixeca la mà de seguida per poder contestar...

És molt bo perquè, com que en sap i ho sap, necessita moltes pàgines per explicar la història i sempre ho fa bé (i a més, després llegir-lo és una festa)!
Per exemple: En una escena si una noia diu NO i el noi diu SÍ, Franzen ens explicarà tota la vida de la noia (i si fa falta, també la dels seus pares) perquè sapiguem les raons que han portat a la noia a dir que NO, però també ens explicarà, abans o després, la vida i les raons del noi... I això són pàgines i més pàgines... Sempre impecables... Tant és que parli de l'Alemanya de l'est als 70, com d'una redacció d'un diari d'internet de Denver, com d'una organització similar a Wikileaks i també perseguida, que ha d'operar des de la selva de Bolivia...
Sempre excel·lent.
Com va construïnt el relat... Amb llargs capítols de cada personatge, molt inoblidables tots, que quasi podrien ser novel·les independents...

En Franzen és boníssim amb els diàlegs, que n'hi ha molts, però també és d'antologia, per exemple, la seva prosa quan fa servir dues pàgines per explicar el paisatge de la selva de Bolívia, on fins i tot parla d'olors i sembla que ho poguis olorar...
És una bomba. El putu amu!

Un exemple:
"La vida amb en Tom era estranya, mal definida i d'una temporalitat permanent, però justament per això una vida d'amor veritable, perquè era una decisió lliure que tots dos prenien cada dia, cada hora. Li recordava una distinció que havia après de petita a l'escola dominical. Els matrimonis de tots dos havien sigut propis del Vell Testament, ella perquè s'havia dedicat a honorar el pacte que havia fet amb en Charles, i ell per la por que li havia inspirat la ira i el judici de l'Anabel. Al Nou Testament, l'únic que importava era l'amor i la lliure voluntat"

És com si en Txekov o en Tolstoi s'haguessin reencarnat amb en Cristiano Ronaldo i en sortís La Gran Novel·la Americana!

Siempre lecturas no obligatorias.- Wislawa Szymborska

Wislawa Szymborska
Siempre lecturas no obligatorias
Traducció al castellà de Manuel Bellmunt
Alfabia, 2014




El primer recull de les personalíssimes ressenyes de llibres de la Wislawa (enllaç aquí), a ca nostra, va acollir entre els seus comentaris les converses amoroses i incruentes de dos cors en lletres. Un diàleg poètic preciós, farcit de poemes i cançons, en francès algunes, i també en anglès, que va fer d'aquella entrada una de les més visitades del blog.

La recomanació d'elPac aleshores parlava de l'amor pels llibres que mostra aquesta dona i el seu consum quasi malaltís i va resultar una entrada afrodisíaca.

La segona part (Más lecturas no obligatorias) no afegia res de nou, excepte el plaer i el gaudi, sempre nous, de conèixer més, i continuar estimant-la, una dona que es vessa parlant de llibres, i escriptors, i tot el món que els envolta.

La tercera part, malgrat els risc que suposa fer una tercera tria d'articles, en principi menys brillant que la segona, que ja lluïa menys (a penes, és cert) que la primera, hauria d'acollir, i això és una invitació formal, l'esclafit lluent de la nit del foc, la trobada sota les estrelles o sota els llençols, el bes de l'amic i l'amat, de la amada i l'amiga, del gos i la canalla, del gat i l'urbanita single...

Estimeu-vos, si us plau, com estima aquesta dona "els llibres i sa lectura".

I hi feu-nos còmplices.