EL HECHIZO. Alan Hollinghurst

El hechizo
Alan Hollinghurst.
Anagrama Ed.
346 pàg.
Traducció de Javier Lacruz.

Haviam si el puc explicar sense liar-me...:
En Robin viu amb en Justin.
L'Alex s'ha fet nòvio d'en Danny.
Però en Robin és el pare d'en Danny.
I en Justin és l'ex de l'Alex.
I tos junts dins una casa anglesa de camp...

Una novel·la d'ambient total (sense personatges femenins), amb bastant sexe però com que no és explícit, encara que no et vagi el rollo (com és el meu cas), es llegeix bé perquè els personatges estan molt ben escrits, molt delicats...

Té unes pàgines que són delicioses que és quan l'Alex coneix en Danny, que aquest és molt més jove, i porta l'Alex a les discoteques i clubs de Londres i li ensenya els "extasis"...
I també les relacions i els matisos emocionals entre ells.
I divertídissimes les pàgines de quan els jovenets de Londres se'n van al poble a la festa d'aniversari d'en Danny...

L'Alan Hollinghurst és d'una generació més jove que el dream-team angles (Amis, McEwan...), però que n'hauria de formar part amb justicia amb aquesta novel·la i amb "La biblioteca de la piscina"!!

Mi padre y yo. Autor: J. R. Ackerley

J.R. Ackerley
Mi padre y yo (My father and myself). 1968
Editorial Anagrama
Traductor: Rafael Ruiz de la Cuesta

Contigut de la contraportada:

«Yo nací en 1896, y mis padres se casaron en 1919», así comenzaba una primera versión de las memorias póstumas de J. R. Ackerley, uno de los más imprevisibles escritores británicos de este siglo, un libro descarnado y sincero hasta el límite de lo intolerable, donde la historia de la doble vida del padre –un adúltero que mantuvo dos familias paralelas sin que ninguna conociera la existencia de la otra– y la historia de las desoladas peripecias del hijo –un intelectual homosexual de familia burguesa que buscara infructuosamente durante largos años un «amigo verdadero» entre los jóvenes del proletariado– se entrelazan en la trama de un tapiz cuya figura última puede ser descifrada aquí."

Opinió i comentari:

No exagero. Es tracta del millor llibre de memòries que he llegit en molts anys.
Les frases avançant àgils, intel·ligents, alimentades per un sentit de l´humor irreverent i càustic. Cada nou capítol fa pitjor l´anterior i millor el posterior. Pura literatura, pur art narratiu.

Ackerley fou un narrador amb una obra molt curta. Apart d´algunes peces teatrals i articles de crítica literària, només trobem disponible aquest llibre i una novel·leta curta titulada “Mi perra Tulip” (editada recentment també per Anagrama).
Llegir a Ackerley resulta una de les majors alegries que hom pot gaudir en aquest món.

“Mi padre y yo” gira entorn la vida del pare del autor i de retruc, entorn al autor mateix. De passada, Ackerley ens reconstrueix minuciosament tot un món, tota una civilització trufada de tietes puritanes, pares faldillers i germans herniats, en el si de l´Anglaterra del canvi del segle XIX al XX.
Ackerley narra la guerra del 14 (en la que va perdre al seu germà) com mai cap escriptor anglès ha fet (hi dedica unes vint pàgines que valen per dues mil).

Porto anys llegint a autors anglesos de la primera meitat del segle XX – penso ara en Evelyn Waugh, Antony Powell, Woodehouse, Chesterton, A.J.A. Symons, etc. etc.- però ni tots ells junts m´han fet més feliç que una sola pàgina de Ackerley.

Una darrera cosa: Ackerley fou homosexual i el seu estil literari em recorda molt al millor Terenci Moix. De fet hi han passatges que em recorden les memòries del escriptor barceloní.

Conclusió: una obra mestra absoluta.

25N

el bloc de les autores

una versió en pdf

(el llibre en paper encara és millor)

La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus

Brañaganda, David Monteagudo

BRAÑAGANDA
David Monteagudo
Acantilado, 2011

Contraportada

¿Existe el lobishome, un ser a medio camino entre lo humano y lo salvajemente animal? ¿Có­mo explicar la muerte violenta de tantas mujeres en un pueblo de la Galicia profunda? Mientras el marido de la maestra local se empeña en dar explicaciones objetivas y racionales a los hechos, el lector asistirá atónito a unos acontecimientos que desdibujan sus perfiles mientras se adentran en oscuras regiones. Tal vez, después de todo, el lobishome no sea más que el brazo ejecutor de un enigmático juez moral, tan riguroso como arbitrario, dispuesto a castigar los pecados sórdidos, fieramente humanos, que se han gestado en la aislada y rural Brañaganda.

En David Monteagudo, ja em va sorprendre amb FIN, una gran història que ben segur aviat podrem veure al cinema, amb la Maribel Verdú de protagonista!

Però és que amb Brañaganda, a part de soprendre'm, m'haig de treure el barret, escrita en un castellà riquíssim, amb un estil impecable que sumat a la història que ens explica en fan un gran llibre. Ambientat en una petita vall gallega cap els anys 1950-60, però ben podria ser un o dos segles abans, aconsegueix que el paisatge esdevingui un personatge, els protagonistes descrits d'aquella manera que sembla que els hi puguis veure l'expressió de la cara; ens explica l'adolescència d'un vailet, la duresa de la vida rural, la encara més dura vida de les dones; descriu la complexitat de la vida d'una petita comunitat aïllada i endogàmica que tot ho ha de resoldre sola i en la que en les nits de lluna plena un "lobishome" ataca a les dones, o és el revés ens explica que un "lobishome" mata a les dones i a partir d'aquí ens deixa entreveure la resta?

Podeu fer-ne un tastet aquí

La vella escola. Tobias Wolff

LA VELLA ESCOLA
Tobias Wolff
La magrana
Traducció Ernest Riera

De què tracta:

“La vella escola” se situa a Nova Anglaterra el 1960, en una prestigiosa escola pública per a nois. El punt fort de l'escola és la literatura, d'aquí li ve la fama. I la literatura es converteix en una autèntica obsessió per a molts dels joves que hi estudien, que es dediquen a fons a captar l'atenció dels escriptors que visiten el centre, el renom dels quals ajuda a perpetuar la tradició literària de l'escola.

Opinió:

Us recomano aquesta petita joia. Ja fa uns anys que es va publicar. Jo l´estic devorant amb un plaer indescriptible. El tema central és la vocació literària i com aquesta esdevé una dura forma d'autoconeixement. Molt, molt recomanable. Es llegeix com un sospir, com un bàlsam. Una obra mestra.

Hacerse el muerto.- Andrés Neuman

André Neuman
Hacerse el muerto
Páginas de espuma, 2011



Trenta contes, en sis blocs de cinc. D'un paràgraf o diverses pàgines. Monòlegs o impossibles converses pacient-terapeuta. Un adolescent enamorat i una mare que torna de la mort a passejar en cadira de rodes. Riure, absurd, filosofia.
Una prosa exquisida, precisa, deliciosa.

http://andresneuman.blogspot.com/
http://www.andresneuman.com/

Tres tastets:
- Madre música
- Bésame, Platón
- Las cosas que no hacemos

I el tercer...

LAS COSAS QUE NO HACEMOS

ME GUSTA QUE NO HAGAMOS las cosas que no hacemos. Me gustan nuestros planes al despertar, cuando el día se sube a la cama como un gato de luz, y que no realizamos porque nos levantamos tarde por haberlos imaginado tanto. Me gusta la cosquilla que insinúan en nuestros músculos los ejercicios que enumeramos sin practicar, los gimnasios a los que nunca vamos, los hábitos saludables que invocamos como si, deseándolos, su resplandor nos alcanzase. Me gustan las guías de viaje que hojeas con esa atención que tanto te admiro, y cuyos monumentos, calles y museos no llegamos a pisar, fascinados frente a un café con leche. Me gustan los restaurantes a los que no acudimos, las luces de sus velas, el sabor por venir de sus platos. Me gusta cómo queda nuestra casa cuando la describimos con reformas, sus sorprendentes muebles, su ausencia de paredes, sus colores atrevidos. Me gustan las lenguas que quisiéramos hablar y soñamos con aprender el año próximo, mientras nos sonreímos bajo la ducha. Escucho de tus labios idiomas hipotéticos, sus palabras me llenan de razones. Me gustan todos los propósitos, declarados o secretos, que incumplimos juntos. Eso es lo que prefiero de compartir la vida. La maravilla abierta en otra parte. Las cosas que no hacemos.

Un altre conte...

BÉSAME, PLATÓN

A MI MUJER LE HABLAN DE PLATÓN y se pone toda aristotélica. No sé por qué. En cuanto escucha una palabra sobre la reminiscencia, el mundo inteligible o la teoría de las formas, ella se ruboriza, se le nublan los ojos, deja escapar un gemido y se pone a imaginar espaldas anchas y nalgas musculosas. Yo intento, como es lógico, detenerla. Pero es inútil. Una furia empirista la posee por completo. Y lo único que le interesa es el paso de la potencia al acto.
Aunque pensar nunca sea intrascendente, me desconcierta semejante énfasis en la física, cuando lo que verdaderamente importa es la metafísica. Todas las noches es lo mismo. No falla. Yo digo, por ejemplo, "caverna". O "sol". O "riendas". Y ella, enseguida, loca. Desparramada en la cama. Enunciando ansiosamente postulados y aporías.
Yo, a mi edad, soy poco impresionable. Cosas peores he visto. Tampoco niego que el comportamiento de mi mujer tenga ciertas ventajas. Antes, en palabras un poco más modernas, a los dos nos costaba estar yectos. Desde que descubrí lo de Platón, mano de santo. Lo que pasa es que sus caballos se le desbocan a todas horas, en cualquier parte, esté como esté mi carruaje. Sospecho que mi mujer confunde el banquete con el apetito.
Mis amigos se ríen de nuestro problema, incluso nos felicitan. Yo, por método, dudo un poco de todo esto. Siempre he sido algo kantiano, y todavía pienso que hay cosas que no deberían hacerse.

Un conte (dos més i, després, una entrada amb el llibre)

MADRE MÚSICA

ACABO DE SOÑAR con mi madre. La escena (si los sueños son escenas y no su imposibilidad) sucedía en un auditorio de Granada. En el último lugar donde tocó el violín. Era un concierto de Mozart. Yo la escuchaba sentado entre el público. Mi madre iba vestida de calle. Con el pelo muy corto, sin teñir. Desafinaba a menudo. Cada vez que lo hacía, yo cerraba los ojos. Cuando volvía a abrirlos, ella me miraba fijamente desde el escenario y sonreía con placidez. Al despertar, por un instante, me ha parecido que mi madre estaba intentando enseñarme a disfrutar con los errores. El tiempo nos deja huérfanos. La música nos adopta.

En busca de April.- Benjamin Black

En busca de April
Benjamin Black (pseudònim de John Banville)
Traduc. de Miguel Martínez-Lage
Alfaguara



L'irlandès John Banville fa un temps que les novel·les negres les signa amb el pseudònim Benjamin Black. Fins ara, n'ha publicat dues amb el forense Quirke de protagonista (El secreto de Christine i El otro nombre de Laura, molt bones) i El lèmur. Ara torna amb el Quirke amb aquesta En busca de April.

Tota la crítica es desfà en elogis amb aquestes novel·les; crec jo per la prosa i per la manera de narrar que té aquest autor.
En aquesta última, aconsegueix un clima opressiu del Dublín dels anys 50 que ja voldrien les pel·lícules en blanc i negre d'aquells anys. L'ambientació opressiva i evocadora, el dibuix dels personatges i de les sagues familiars protagonistes, el ritme... Durant quasi tota la novel·la sembla que no passa res fins a l'esborronador final, però és un delit llegir i situar-te en aquell món, en aquella època i entre aquells personatges.

Te l'has de llegir tota seguida, si no el desfici et papa.

Confesiones de un joven novelista.- Umberto Eco

Confesiones de un joven novelista
Umberto Eco
Traducció de Guillem Sans Mora
Lumen

Llibre que recull unes conferències que l'autor va impartir als EUA.


La pregunta és obligada, per què "Confesiones de un joven novelista". I la resposta ens la dóna Eco: "...vaig començar la meva carrera com a novel·lista fa cosa de trenta anys. Em considere, per tant, un novel·lista molt jove i certament prometedor...".
A partir d'ací continua esbrinant, amb ironia, perspicàcia i sucoses anècdotes i exemples de les seues novel·les, el seu concepte d'escriptura, els diferents estadis de la creació, la inspiració/transpiració, la construcció de mons ficticis, les restriccions literàries que s'imposa l'autor, les dobles codificacions, el lector o escriptor empíric o ideal, la interpretació dels textos... Després analitza els personatges de ficció i la seua capacitat per emocionar la gent perquè "no considerem mentides les afirmacions de ficció".
L'última part (per a mi, una mica excesiva) parla de les enumeracions, de les llistes. La veritat és que conté exemples i comparacions, interpretacions i deduccions originals i gracioses de les lletanies, repeticions, enumeracions, llistes, catàlegs, relacions, repertoris, inventaris... però potser ho allarga un poc massa.

Bé, un llibre per a incondicionals de l'Eco, i per aquells que es pregunten sobre les entranyes de la creació literària, la semiòtica (com no!) els recursos, les anècdotes, la interpretació... amb humor i sense grans pretensions. Agradable de llegir.

m'he estimat molt la vida

Uns amics han fet això al voltant d'un poema de Vicent-Andrés Estellés:

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
que dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

 i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquell passarell,
aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

                                                 Vicent-Andrés Estellés, Horacianes

Més informació

LE HAVRE, Aki Kaurismäki

Si teniu la oportunitat de veure-la no us la deixeu perdre, és una pel·lícula deliciosa, tendra i alhora dura, amb una fotografia fantàstica!

Cites literàries

Ara que fa temps que no ens dediquem a jugar, us faig una altra proposta literària per desenvolupar al bloc.

            En tot aquest temps, hem anat recopilant títols, personatges, relacions de la literatura amb la música i el cinema, començaments i finals d’obres literàries que, per algun motiu, han quedat enregistrats a les nostres ments.

Què us semblaria fer un recull de frases de novel·les que ens hagin impactat especialment? De fragments d’obres teatrals que no oblidarem amb facilitat? De versos colpidors? Inclús, d’aquell paràgraf d’un assaig que encara recordem?   

No vull dir que hagin de ser necessàriament cites conegudíssimes, sinó més aviat aquelles paraules que, en un moment determinat de les nostres lectures, han acaparat la nostra atenció per la raó que sigui. Una visió personal dels orfes. 

Jo encara m’estic rumiant quines cites puc incloure.

I vosaltres?... Us hi animeu?

Il·lustració: Composició de Joan Brossa

LA VIDA ÉS SOMNI

HE SOMIAT QUE CANTAVA PER VOSALTRES UNA CANÇÓ: "Basin Street Blues" .......i




Sícoris, elPac, Icr..... , per vosaltres una mica de jazz, amb Andrea Motis, un nou talent del Jazz Català.


Gràcies a totes i tots per fer-ho possible. "La vida és somni": M'ha encantat...........i no deixeu de


somiar......

UN JARDÍ PER L' ICR

El otro día vi un jardin
en el que había toda suerte
de plantas curiosas, tales como
la fidelidad, que, como es sabido,
no crece precisamente en todas partes.
Había también una fila de virtudes
de colores, como el empeño, y sabe
Dios qué más. En una esquina
estaba la paciencia inagotable,
un árbol nudoso y robusto,
seguramente estimable de suyo
en grado sumo. Seguí mirando,
allí crecía el ánimo, siempre verde,
y justo al lado ese amor
inmarchitable, y esa
esperanza que no envejece. Luego vi
la fe alegre e inviolada,
y, tan escondidas que apenas
si se las veía, las más encantadoras ideas.
La perseverancia y la modestia
florecían para mi no poca
sorpresa con cierta abundancia, aunque
¿qué pretende decirnos el autor con este
singular jardín? ¿Qué entiende por ello?
¿Piensa acaso en el cultivo
de la nobleza por parte del hombre?

El jardín
ROBERT WALSER
" La habitación del poeta"


Editorial Siruela

Il·lustració: "Flower garden"- Gustav Klimt

Secret candent.- Stefan Zweig

Stefan Zweig
Secret candent
Traducció d’Ester Capdevila
Quaderns Crema

Aquesta novel·la curta del 1911, que m’he llegit en una tarda, explica en cent-nou pàgines la transformació d’un noi de dotze anys que, en pocs dies i com si d’un procés d’iniciació es tractés, passa de la condició d’infant a la d’adult.

Si la novel·la estigués ambientada a l'actualitat, la situació en què es troba el jove Edgar seria molt diferent, però cal pensar en la mentalitat d’un nen malaltís de la burgesia vienesa de principis del segle XX, l'única vinculació del qual amb la complexitat de la vida són els llibres d’aventures que llegeix i les poques converses que sent entre els adults que l’envolten. Naturalment, a ell, amb la poca informació que té a l’abast, totes les frases captades al vol li semblen absolutament misterioses; per això les treu de context i les adapta al seu entendre, fent ús d’una febril imaginació esperonada per la lectura. En realitat, Edgar s’ha hagut d’inventar una realitat paral·lela per interpretar allò que veu i que sent, perquè en el seu univers particular els adults són éssers distants, canviants i absolutament indesxifrables.

Zweig, mitjançant una estructura de capítols breus amb títols força explícits i reveladors, ens introdueix en un món de solitud, ignorància, aparences, patetisme i innocència aclaparadora on adults i infants, atrinxerats cadascú en el seu propi compartiment estanc, són antagonistes. La relació entre uns i altres, a més de plasmar un concepte decimonònic d'infantesa que ja provenia d'èpoques anteriors i segons el qual els nens eren propietat dels pares i una mena d'adults en miniatura, simbolitza també, si en fem una lectura en clau marxista, l’eterna lluita de classes on els uns no es poden barrejar amb els altres més del que és imprescindible, i on els límits estan perfectament definits. El pas de nen a adult que fa el personatge l'acabarà convertint, respecte dels seus "enemics", en un igual o, si més no, en un còmplice necessari. 

En qualsevol cas, i malgrat la inevitable pèrdua d'innocencia del jove protagonista, el panorama que ofereix la novel·la és el de dues visions contraposades: la ingenuïtat versus l’astúcia, la transparència versus l’opacitat i la distorsió quixotesca (sempre mediatitzada per la literatura) versus la hipocresia d’unes vides infaustes i grises. 

Les descripcions de Zweig són realment magistrals, tant les que fan referència als sentiments, actituds i reaccions dels personatges, com les que perfilen els paisatges i fenòmens de la natura que, especialment quan s’expliquen a través dels ulls del noi, adquireixen dimensions d'una sensualitat gairebé carnal:

Allà dalt els vents devien passar-hi a frec, amb les seves ales enormes, perquè el cel, encara serè i il·luminat per la lluna, s’anava enfosquint. Mocadors negres, llançats per unes mans invisibles, embolcallaven la lluna de tant en tant i aleshores la nit es feia tan impenetrable que gairebé no es podia veure el camí. Poc després, un cop la lluna quedava en llibertat, tornava la claror i l’argent lliscava fred per sobre del paisatge. Era misteriós aquest joc de llums i ombres, i tan excitant com el joc d’una dona que tan aviat es cobreix com es destapa. Justament llavors el paisatge va tornar a descobrir el seu cos lluent: el camí.

-Pàgina 74-

Un dia en la vida (cal tenir hora i mitja)

Documental d'un dia a la Terra, el 24 de juliol de 2010, creat amb els vídeos rebuts des de 192 països els quals van sumar al voltant de 4.500 hores de pel·lícula.

Produït per Ridley Scott i dirigit per Kevin Macdonald per a Youtube.

(Jo el vaig pillar al bloc d'un amic dels orfes, el Nice)

La habitación del poeta

A decir verdad, actualmente vivo en un cuarto de baño. El aire es húmedo, pero no importa, porque me gustan los ambientes húmedos y frescos. La habitación es relativamente baja, pero he vivido en habitaciones aún más bajas. El polvo se acumula a porrillo sobre los muebles. Pero con el polvo me pasa lo siguiente: me gusta respirar el aire polvoriento. El aire sucio contiene una cierta magia romántica.

Mi amiga, la separada, divorciada y desgraciada Frau von Ligerz vive aún con más estrecheces que yo. lo hace con muchísimas menos comodidades, aunque antiguamente llegó a nadar en la abundancia. Vivió como una princesa en su trono, y ahora, igual que una esclava sin esperanza, se dedica a traducir. ¡Traduce novelas! Su propia vida es una novela. Aunque ella es demasiado exquisita para escribirla.

La vida de una persona cualquiera es una hermosa y extensa novela; la mía, por ejemplo. Por las noches, sentado en mi habitación junto a la lámpara, me siento como un auténtico personaje de novela: "Y entonces apagó la luz y se acostó". Mi cama es un somier plegable, viejo, húmedo y duro, que me costó trabajo conseguir. Pero en él duermo con una suerte de alegría. Me lo prestó una jornalera. Yo le di para su hijo un par de botas que no puedo ponerme porque me van grandes. Así es como uno da al otro lo que le sobra y recibe un trato recíproco.

Oh, qué dulce, qué increíblemente hermosa es la miseria de los pobres que trabajan todos los días por un mendrugo de pan. Me alegra de todo corazón figurar entre el pueblo llano. Los arrabales de la ciudad son mi lugar de residencia preferido, y la gente pobre que sustrae de vez en cuando cualquier nimiedad con sus hábiles dedos son mis compañeros. Esta Emma, por ejemplo, que cada ocho días pone orden en mis aposentos de escritor.

Mi estufa es una estufa de baño, calienta que es una maravilla. Menuda habitación tuve hasta hace poco, qué elegante y señorial; tenía el techo alto y las ventanas estrechas. Un conde no podría vivir con más distinción. Sin embargo, al final terminaron por echarme, aunque no importa. Es tan bonito poder soñar con la suntuosidad de antaño. Un par de paños, alfombras y mantas hacen que una habitación sea cálida. Vamos que con eso tengo de sobra. ¿ Acaso no brilla el amable sol lisonjera y pródigamente? Y por la noche, ¿Quién es esa muchacha curiosa y agradable que me contempla a la antigua a través de la ventana? ¿Es la luna? Sí, es la buena y noble luna. ¿No debería estar contento? Sí, debería estar contento. Tengo la cabeza clara y el alma rodeada de esperanzas amables y de ojos azules. Nunca jamás querría una vida distinta de la que tengo. Ésta y no otra distinta. Ni un ápice.

"La habitación del poeta"

ROBERT WALSER

Editorial Siruela- 2005

Traducción : JUAN DE SOLA LLOVET

Pintura:" La habitación de Erik Satie"-Santiago Rusiñol.

El meu germà Pol.- Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó
El meu germà Pol
Portàtil (Bromera), 2011



Un llibre senzillet, molt agradable, fàcil de llegir, entranyable, divertit, sorprenent...
I colpidor.
Un xiqueta de dotze anys (al voltant) ens conta com es fa major...
Un llibre preciós, que com aquell de L'elegància de l'eriçó, t'atrapa fins a l'última pàgina, i "te parte el alma".

L'editorial ofereix un tastet i algunes propostes didàctiques (enllaç).