OPEN. André Agassi

Open
André Agassi
Duomo ed.
2014
472 pàg.
Traducció al castellà de Juanjo Estrella González







Recordeu l'André Agassi?
Quan érem peques era aquell tennista que que jugava amb texans estripats (de Nike) i camiseta rosa?
Que portava els cabells llargs i semblava un rocker i no un tenista...
Que cridava molt...
Doncs aquell!

Ara ja sense cabells i retirat de l'esport, presenta la seva biografia escrita (ajudat per J. R. Moehringer), que es llegeix com una novel·la i t'enganxa fins al final com si es tractés d'una final del Gran Slam, encara que sàpigues el final per avançat.

Aquella infància esclava dels desitjos del pare que volia que fos tennista a qualsevol preu (abans ja ho havia provat amb els altres tres fills... amb resultats desastrosos...)
Un nen prodigi que va començar a despuntar en els campionats juvenils. Tot audàcia i energia, amb aquella arrogància que dóna la joventut, però sense ganes...
El pare obligava al jove Agassi a picar la pilota 3000 vegades cada dia amb una màquina llençapilota que li deien el drac en una pista que el pare va construir al jardí de casa seva...

Només va poder escapar d'aquell pare quan va anar a parar a l'acadèmia de Nick Bollitieri (on també hi havia altres nens prodigi com Michael Chang o Jim Courier...) i on només guanyava partits per no haver de marcar...

Quan comença a participar als tornejos menors acompanyat del seu germà gran i es dediquen a menjar hamburgueses...
El primer contracte amb Nike quan guanya els primers partits importants...
"Vestirse como yo, en 1988, significa llevar vaqueros cortos. Esos shorts son la marca de la casa, mi distintivo, mi sinónimo (...) Yo participaba en el Nike International Challenge y los representantes de Nike me invitaron a la suite de un hotel para mostrarme las últimas demos y muestras de ropa. Allí también estaba McEnroe, al que, por supuesto, dejaron escoger primero. El levantó unos pantalones cortos de tela vaquera y dijo: pero ¿qué coño es esto?
  Yo abrí mucho los ojos: me pasé la lengua por los labios y pensé: son geniales. Si tú no los quieres, Mac, me los pido yo..."
Els primers tornejos grans guanyats, però després arribats a un punt d'estancament, la necessitat de trobar un entrenador bo i un equip que l'envolti i l'acompanyi...
Com durant un temps va ser un segundon dins la èlit dels que quanya partits espectaculars però sempre perdia a les semifinals o a la final.
Només va guanyar el seu primer Gran Slam després d'haver-ne perdut tres finals...

Explica com és de complicat no perdre la concentració en els llargs partits de més de dues hores...

Com ja famós, es casa amb Brooke Shields (la noia del "Lago Azul"...)
Com segueix jugant partit, guanyant tornejos però segueix odiant el tennis.

Un dia comença a mirar-se una tennista alemanya que es diu Steffi Graff, que també havia tingut un estricte pare que l'havia obligat a jugar a tennis...

El seu retorn a les pistes, quan ja ningú apostaria per ell i encara va guanyar partits i tornejos...

És un relat d'aquells de pujades i baixades, de derrotes i triomfs, d'una vida d'esforç i èxits, que és més del què sembla i que converteix una vida en novel·la, que si la començes no la pots deixar fins al final...
Ben explicada, amb nervi, plena de detalls i cops d'efecte...
Molt bo!!