dijous, 14 d’agost de 2014

Descortesía del suicida.- Carlos Vitale





Carlos Vitale
Descortesía del suicida
Pròleg de José María Merino
Editorial Candaya, Barcelona, 2008



La fitxa de l’editorial: http://www.candaya.com/descortesiadelsuicida.htm
(els amics de Candaya afegeixen a la informació de cada llibre tot el que es va escrivint sobre ells a les xarxes socials, en la premsa...)

Un gran títol i un incipit “brutal”.
DESCORTESÍA DEL SUICIDA
En la estación de Can Boixeres una mujer protestaba por la detención de los trenes. En la estación de Sants un hombre se había arrojado a las vías. En la estación de Can Boixeres una mujer protestaba por los constantes suicidios en las horas de máxima afluencia de público.
(pàgina 13)
Es tracta de relats breus (micro-relats), de vegades d'una sola línia i no gaire llarga. Sempre amb un toc d'ironia, acidesa, humor lleugerament negre...
ES CURIOSO
Curiosamente, todo imbécil tiene alguien que lo ama, que, curiosamente, no siempre es imbécil.

(pàgina 21)
Vitale és poeta i traductor de poetes italians i catalans. I això se li nota molt quan escriu prosa.
SUS RAZONES TENDRÁ
Por algo será que el espejo me devuelve la imagen.

(pàgina 24)
Una edició agradable: un llibre petit i còmode de llegir per la tipografia i la maquetació, pel paper, per la coberta suau i les guardes negres, per la il·lustració de la portada, pel llenguatge acurat, pel contingut tan “vitale” dels relats (perdó, no he pogut evitar l’immadur joc de paraules amb el cognom de l'autor)...
MOEBIUS 
 A los once años comprendí que nunca sería un gran pintor. A los catorce, que nunca sería un gran futbolista. A partir de entonces he estado abierto a toda clase de decepciones.

(pàgina 59)
No és, no obstant això, un divertimento buit i estèril d'escriptor desocupat. Jo veig moments de lucidesa descoratjada, reflexions sentides i intel·ligents, recreació estètica de drames estripats, picades d'ullet al riure i l’acceptació d’allò que és inevitable...
EPITAFIO 
Vine, vi y me fui.

(pàgina 80)

3 comentaris:

  1. M'ha encantat tot: el títol, l'acidesa, les influències i les reflexions... També el joc de paraules del cavaller que ressenya.

    ResponElimina
  2. Vaig tenir el privilegi d'escoltar al Carlos Vitale en directe, en una primera part va recitar alguns dels seus fantàstics poemes, i a la segona part algunes descortesies del suïcida, es va posar el públic a la butxaca, a l'acidesa i sentit de l'humor s'hi ha d'afegir el seu accent argentí i la seva gràcia.

    Cavaliere, una entrada fantàstic (as usual!)

    i per cert, està a punt de sortir publicat una antologia poètica de Vinyoli traduïda per ell mateix al castellà.

    ResponElimina
  3. M'encanten aquests tipus de llibres. Amb aquests relats curts, que de vegades t'amollen una bufetada i alhora et fan pensar o plantejar-te coses (i com el llibre de Petete, entretenen). Mercès, icr.

    ResponElimina