Ànima - Wajdi Mouawad

Wajdi Mouawad
ÀNIMA
Edicions del Periscopi, 2014
Traducció d'Anna Casassas Figueras
Premi Llibreter 2014



Diverses persones te'l recomanen i et negues reiteradament a llegir-lo perquè intueixes la duresa del què s’hi explica i consideres que potser no és el millor moment per afrontar-lo, tot i que saps que hi ha alguna cosa que t’hi empeny perquè de fet l’has tingut a les mans diverses vegades i et vas repetint que ja te’l llegiràs més endavant, i just en aquesta fase te’l tornen a recomanar i llavors ja no t’hi pots resistir. I te’l llegeixes, i se’t va encongint el cor, i continues llegint fins que se t’encongeix l’ànima i et vessen llàgrimes en el moments tendres i continues llegint sense poder aturar-te fins que l’acabes, conscient que has llegit una gran obra, conscient que és un d’aquells llibres que se’t queden dins, que t’ha fet un tall profund que acabarà deixant una cicatriu al teu bagatge lector.

És una novel·la brutal, en tots els sentits del terme, narrada en primera persona per infinitat d’animals, testimonis del periple d’en Wahhch Debch buscant l’assassí que s’ha acarnissat amb la seva dona. La imatge del cos destrossat li obre la capseta d’uns records que tenia molt endins i que el torturaran tant com la mort de la Léonie.

L’assassí és un indi Mohawk, per tant en Wahhch entrarà en contacte amb aquesta cultura i li servirà per fer aflorar els seus records, comprovant que de reserves (com les dels indis americans) i les conseqüències que se’n deriven, malauradament n’hi ha arreu del món.

La cultura Mohawk és animista, tots els éssers viu tenen ànima, i aquesta ànima és la que permet a cada animal explicar, des del seu punt de vista, la història d’en Wahhch per descobrir l’assassí i per quedar en pau amb els seus propis dimonis. Tot i que el concepte ànima, en el llibre va molt més enllà, però l’hauríeu de llegir....

Hi ha fragments que són pura poesia, d’altres d’una brutalitat extrema, alguns d’una tendresa també extrema, d’altres senzillament angoixants, alliberadors, que provoquen ràbia, por, una gran tristesa i dolor molt de dolor.


Llegiu-lo.


“LARUS ARGENTATUS

S’ha assegut al marge. El riu exhalava les seves aromes marines en el vent del desgel. He vist passar peixos liles. No m’he capbussat per pescar-ne cap amb el bec. M’he posat a la superfície de l’aigua per contemplar-li la cara. És una cara com el cel dels finals d’hivern. Tot hi és impetuositat inquietud i contradicció. Els primers dies de primavera estan carregats de miracles, però així que el sol es desfà, tot torna a ser desesperadament gris. S’ha aixecat i s’ha allunyat coixejant.”


Enllaç amb l'editorial