PULPHEAD. John Jeremiah Sullivan

Pulphead
John Jeremiah Sullivan
Mondadori ed.
2013
Traducció al castellà de Mauricio Bach
365 pàg.

John Jeremiah Sullivan, nascut el 1974, presenta en aquest primer recull seu de reportatges llargs, un nova mostra de la vitalitat i bona salut d'aquesta no ficció americana. Gràcies a la gran quantitat de revistes i publicacions que tenen, hi ha un nombre grandiós de periodistes i escriptors que poden desenvolupar el seu treball amb personalitat i de manera periòdica cosa que els hi serveix també per anar-se creant un estil i un nom.

Aquí, per exemple, són 14 reportatges (i un epíleg afegit per aquesta edició) extrets de pubblicacions com el GQ, Harper's Magazine, Oxford American o The Paris Review.

Sullivan escriu amb un estil fresc i curiós, molt documentat amb cada tema i molt influït per la tradició dels periodistes del jo; que intervenen molt ells mateixos en el relat (per exemple en l'artícle del festival de rock cristià, on busca expressament el contacte amb joves seguidors d'aquesta música...), i on l'autor explica molt d'ell mateix en cada reportatge: Pots saber que pensa i opina de cada tema tracat perquè ell t'ho explica. Però és sobretot l'agudesa dels seus punts de vista, la frescura de la seva escriptura, la varietat dels temes i la manera com els afronta el que diferencia i, sobretot, el converteix en un dels millors observadors d'aquesta cultura popular americana i mediatitzada.

Pot parlar de música, en plan fan però alhora de manera imparcial i assenyada, en reportatges sobre l'Axl Rose (visitant la seva ciutat natal), una entrevista a l'últim Wailer (la banda de músics de Bob Marley) viu o un artícle sobre Michael Jackson (segurament una de les poques mirades sobre el cantant que no cau en els tòpics i les coses que ja ens han explicat mil vegades...): M'atreviria a dir que aquest reportatge és una petita obra mestra sobre el talent precoç i la infància perduda...

Hi ha articles que son autobiogràfics i personals de l'autor com quan explica la història del seu germà que es va electrocutar i els dies que va estar en coma, el reportatge on explica com després de comprar-se una casa (la típica casa americana amb porxo i jardí), li lloguen perquè serveixi d'escenari per una telesèrie amb tots els inconvenients que això li suposa; o l'epíleg que descriu una visita seva a Disneyworld.
Llavors també hi ha històries sobre el Katrina i les seves conseqüències, el relat de com va ser assistent a l'universitat d'un llegendari escriptor i poeta o un reportatge que podia haver sigut aburríssim però el converteix en súper interessant que va sobre les coves amb pintures que van anar deixant els indis americans d'abans que hi arribés Cristòfol Colom. O també un reportatge molt divertit sobre els participants del primer reality que va emetre la MTV i el què va suposar... Una manifestació del Tea Party (aquests lobbys americans d'extrema dreta neolliberals...) a Washington acusant a l'Obama de comunista... I fins i tot un fake que sembla real fins que ell ens ho diu...

"Los túneles en realidad no son "subterráneos". Lo oí en un documental sobre Disney World. Los túneles están a nivel del suelo. Todo lo demás está construido encima. Disney World es un gigantesco montículo, uno de los más grandes construidos jamás en Norteamérica. Cuando uno camina por el parque está unos cuatro metros y medio por encima del nivel en el que empezó a construirse.

   Una de las funciones más importantes que estos túneles cumplían para Disney era que le permitían mantener a los personajes ocultos cuando no llevaban puesto el disfraz. No quería que los niños viesen, por ejemplo, a Pluto dirigiéndose cabizbajo hacia la sala de descanso al acabar el turno. De modo que en Disney World los personajes aparecen cuando se les necesita y después desaparecen"