Rebrot.- Jean Giono

Jean Giono
Rebrot
Traducció de Mia Tarradas
Mirmanda, Edicions de 1984, 2015



Amb una cinquena part del llibre llegit, vaig parlar amb qui me l'havia recomanat; li vaig parlar d’un poble que es buida i on queden només un home vell, una dona que fa de puta i un jovenot amb una cabra... En sentir-me jo mateix, em vaig corregir: el llibre no parla de morbo brut en absolut, sinó més bé de solitud, de tristor... Res a veure amb allò primer, com veurem, amb el Rebrot del Giono.

En acabar el llibre, de lectura ben dolça i enganxosa, he desitjat un cap de setmana per a tornar a llegir-lo, al costat del meu ordinador per poder accedir a tots els significats (el meu pobre català, ai!) i tornar a gaudir, ara ja més completament, d’un llibre senzill i tendre com una fruita madura, d’una història tal volta un xic ximpleta però plena d’esperança i de vida, d’uns personatges plens, d’unes vides dures i difícils i felices.

Del Giono jo havia llegit L’home que plantava arbres i Un rey sin diversión.

Ha parlat bé d’ell fins i tot el Pierre Michon.

Aquest llibre està escrit a l’any 1930 i en van fer una pel·lícula al 1937 amb el Fernandel.

El millor no és allò que ens conta Giono en 150 pàgines; és com ho diu, com ens fa vibrar, com ens encomana l’alegria i la por, i l’amor per la terra i per les feines ben fetes, i per l’amistat, i pel riure. És, per exemple,  com arreplega els ossos d’una dona que fa tornar la vida a un poble abandonat en un últim, intens i molt breu homenatge. És com ens fa cinc cèntims de corriols i de correus, de persones i nores, d’oficis i quefers, de moments i de vides...

Han anat a la vora del riu. Anava embigotat d’herbes brutes i rondinaire perquè les pluges li havien donat força aigua. I llavors es queixa. Es plany d’ufana. Mai està content. A l’estiu gemega que es mor i llavors... Sempre igual, aquests rius.
(p. 152)

Tot el dia, quan s’avorreix, en Gaubert ve, agafa amb totes dues mans el martell, l’aixeca i pica l’enclusa. Perquè sí, per no res, pel soroll, per sentir el soroll, perquè, en cada un dels colps, hi ha la seva vida, la d’ell. (pàg. 21)

Quan dic que el meu català és fluixet, se'm diu que exagero, però he hagut de buscar 78 paraules al diccionari de l’IEC, beneïda internet… També és de veres que són paraules del lèxic rural, la major part, d’un camp que sembla passat (bé, no és que ho sembli, fins i tot el diccionari de l’IEC diu d’esteva ‘Peça corba i posterior de l’arada per on l’agafava la persona que llaurava’, un temps verbal ben trist). El llibre ens regala un vocabulari ric i enriquidor, arrelat i de camp, ple de seny i d’història. Qui ha estiuejat al Pirineu el gaudirà ben bé. Qui haja viscut al camp de pagès el reconeixerà. Qui ve de les ciutats se sentirà un poc foraster.

La veritat és que frisen d’estar sols en el seu silenci. Estan acostumats als grans camps buits que viuen lentament al seu costat. Allà estan cimentats, carn amb carn, sabent a l’avançada en què rumia l’altre, coneixent la paraula abans no surti per la boca, coneixent la paraula quan encara s’està creant amb esforç al fons del pit. Aquí el soroll els ha separats com un ganivet i han necessitat, tot el dia, de tocar-se el braç o la mà per acontentar-se un xic el cor.
-¿Saps què hauríem de fer, per anar bé? Marxaríem de seguida a peu.

Han marxat pel camí de Sant Martín, que fa drecera.Hi ha hagut, de primer, un gran pollancre que s’ha posat a parlar-los. Després ha estat el rierol de les Sauneries que els ha acompanyats ben amablement, tot fregant-se al costat del seu camí, xiulant com una colobra domesticada; després hi ha hagut el vent del vespre que els ha vingut a trobar i que ha fet un bon tros de camí amb ells, més tard els ha deixat per l’espígol, després ha tornat, i més tard ha tornat a marxar amb tres abelles grosses. I així. I s’han divertit.En Panturle porta el sac on hi ha tota la comprada. L’Arsule, al seu costat, va al mateix pas per poder caminar al seu costat. I riu.Ha vingut llavors la nit i era al moment en què, havent sortit al bosc, eren a punt de lliscar dins la petita vall d’Aubignane; ha vingut llavors la nit, la vella nit que ells coneixen, la que els agrada, la que té els braços tot humits com una bugadera, la que és tota brillant de pols, la que porta la lluna.Se sent respirar les herbes a quilòmetres lluny. Són a casa.El  silenci els feny en una mateixa bola de carn.(pp. 134-135)

Penso que recuperar joies d’aquestes de fa quasi un segle és una feina d’agrair. Que és un plaer passejar per històries com aquesta seguint els seus corriols i dreceres. Que hi ha clàssics que ho són amb motius.