En aquests temps, sembla que parlar de memòria és fer-ho sobre les grans injustícies, les desgràcies planetàries, els salvatges genocidis. És clar que així (també) és.
"Los que sufren no ocupan nuestra vida, aunque hablemos de ellos. Los campos de exterminio se han convertido en espectáculo. Se aplaude a quienes hablan de ello y lo que importa es el aplauso. El tema es lo de menos. Una energía va y viene, se reabsorve, nada más. Los que sufren, siguen sufriendo, al otro lado."
(Filosofía en los días críticos, nº 304, página 202, Pre-Textos, 2001 - reedición 2010)
La poesia i la filosofia de Maillard (i viceversa) mata a Plató. S'enfronta als conceptes i a les idees, les "consideracions abstractes". Més o menys. (Qui això escriu va estudiar un parell d'anys de filosofia, però sempre se li van quedar les idees dels altres molt grans. Enormes.)
L'escriptura de Chantal és trista. T'enfronta al dolor, a la mort, a la(s) pèrdua(s)...
"Las razones para vivir no vienen dadas. Han de elegirse y, luego, construirse en uno mismo. La pregunta es: ¿hay acaso alguna razón que nos invite a buscar la razón de vivir, a querer hallarla? ¿Hay acaso alguna razón que incline la voluntad a buscar un motivo que convierta la neutralidad de la vida en placer de vivir -o en deber? Ninguna razón construida es suficiente por sí misma. Pero la tierra... la tierra existe con más fuerza que yo. Sin razón alguna, existe sin razón y sin duda, con firmeza, sin pretenderlo. Confío en la tierra. Aspiro a callar lo suficente como para ser digna de ella."
(Filosofía en los días críticos, nº 100, página 73, Pre-Textos, 2001 - reedición 2010)
L'escriptura de Chantal és rara. Aquesta noia de nom europeu del nord parla amb accent d'europea del sud. Aquesta professora occidental parla de pensaments extremo-orientals. Aquesta dona d'aspecte de "rive gauche" parla de pantans, "podedumbre" i carronya. Aquesta dona que viu de la paraula (és professora i escriptora) diu coses així:
"Hay una libertad primera:
la de estar callado.
Y otra tal vez más alta:
la de permanecer muy quieto
escuchando el murmullo de todo lo que vive.
Pero cuando compruebo esta verdad tan simple
vienen gentes y en coro
gritan que les ofendo,
que no hay mayor insulto que negarse
a compartir el gesto y la palabra.
Yo les contemplo, muero un poco,
y por respeto a ti, Señor, sigo callando."
(Hainuwele y otros poemas, página 49, Tusquets, 2009)
A mi em sembla que no és tan trist ni tan rara: viu la contradicció com ho fem els altres. Com podem.
Bèlgica, el seu treball més recent, ens porta de retorn a casa. Recollint el cabdell dels seus records, s'endinsa en la memòria d'un "charquito" d'aigua en un carretó. I ens explica els seus viatges per recuperar el que mai ha perdut: la llum d'una infància sense conceptes, els grans ulls d'una nena "menudita" vigilada-guardada per un gos encantador.
I ens explica com de vegades la vida entreteix les casualitats.
I ens fa partíceps de les seves excursions d'exploradora dels seus records.
I ens regala el seu retrobament amb el barri on va néixer. I les cases que va habitar. I els carrers. I la platja. I totes les classes d'aigua caient. I com reflecteix aquesta els sentiments.
És propaganda de l'editorial, però val la pena aquest vídeo:
Gràcies icr! Em sembla que la Chantal Maillard és com les patates xips, una vegada comences no pots parar fins que s'acaben (uf, perdoneu la comparació, però a mi les xips m'agraden molt!)
ResponEliminaD'altra banda, potser se la considera rara perquè expressa sentiments o estats emocionals o percepcions tal i com els deu sentir, sense embocallar-los de la celofana dels eufemismes, sentimentalismes ni altres edulcorants.
SIN EMBARGO...
ResponEliminaSin embargo,
sin embargo,
sin embargo... No me
fío de mí. Nada es
permanente. Menos
lo es la palabra. Esto
tampoco,
esto tampoco,
esto tampoco. No me fío,
no te fíes de quien
dice, de quien
habla, de lo que se
dice, de lo que dices,
de lo que digo,
no me fíes,
no te fío.
La lucidez es una chispa, un
estado de conciencia
en las multiplicadas estancias
de la conciencia o que hacen
conciencia, las estancias
que se alargan, se prolongan, se
continúan, y así
se le llama conciencia
a aquella continuidad.
No me fío, no te
fíes de las estancias,
se estrechan,
se acortan,
se invaden,
desaparecen,
la lucidez es un instante
entre estancias,
ventanas en la mónada que
si permanece bajo
la luz del foco se hace estancia,
también ella, y sufre
las mismas convulsiones.
Sin embargo,
sin embargo,
sin embargo... lo
que intuyo ahora
se borrará mañana,
luego,
ahora,
apenas se haga pensamiento,
conciencia: estancia. Atrapamos
la sensación que invade las entrañas,
muy abajo,
muy adentro,
muy homogénea, la atrapamos
y la hacemos eso: "sensación",
la nombramos,
la describimos... la perdemos. Ya
no es ella, ya no es eso, ya no es.
Aún está allí pero
no es lo que digo,
lo es apenas,
no es lo que oís,
no es eso, no
os fiéis,
no me fíes,
no te fío.
De nuevo cae la tarde,
mengua la luz.
Los colores del otoño vienen del oeste,
decía aquel poeta chino.
El mundo está en mí.
No me apartaré.
Acojo todos los colores, el
estío dentro de mi otoño,
porque sé que no
hay fin, que no habrá término.
Todo comienza y termina en mí.
Yo soy el infinito proyecto de mí misma
por encima de mí
me sobrevuelo.
De "Lógica borrosa" 2002
CHANTAL MAILLARD
Vaig estar en la presentació del llibre a la Universitat Politècnica de València, que té un taller de poesia entre totes les enginyeries...
ResponEliminaUna noia va fer una ressenya del llibre en el torn de preguntes que va resultar panegíric. Portava el llibre ple de post-its assenyalant les pàgines que li agradaven. Semblava una fira amb tantes banderoles. Jo també els tinc així.
No sé si he explicat que la meva llibretera de capçalera em va dir de Bèlgica: per fi un que he entès!
He dit que és bonic aquest llibre?
Si m'ha agradat la seua escriptura, quan la vaig veure i sentir en persona en una conferència em va deixar molt impressionat: la força que emana una dona tan menuda, tan poqueta cosa i com s'engrandeix quan parla, enorme la Maillard!
ResponEliminaGràcies, icr, per la ressenya, i Isabel, per la transcripció del poema.