Todo lo que se llevó el diablo.- Javier Pérez Andújar

Javier Pérez Andújar
Todo lo que se llevó el diablo
Tusquets. Colección Andanzas, 2010

Si vau llegir Los príncipes valientes i us va agradar, penso que també gaudireu amb la lectura d’aquesta última novel·la de Pérez Andújar. Tot i que els escenaris i els temps són diferents, el món particularíssim de l’escriptor, els seus trets estilístics i les seves obsessions continuen sent-hi presents. Per començar, trobem el reconeixement, la reivindicació de les pròpies arrels, inclús abans d’iniciar-se la trama, amb aquesta dedicatòria:

A mi padre,
tu universo ahora callado,
el 127 tres puertas, el tomavistas Super-8, el partido de fútbol,
la bandera roja en el armario de la ropa.

I quan ja hem deixat enrere les peripècies dels personatges de la novel·la, el capítol de bibliografia i d’agraïments –la nota autobibliográfica- es clou amb les següents paraules:

Hay otra fuente de documentación e inspiración que queda por encima de toda bibliografía. Son los recuerdos de su pueblo andaluz que, durante largos paseos por la orilla del río Besós, me ha ido confiando mi madre, Isabel Andújar.

Todo lo que se llevó el diablo és molt més que una road movie amb personatges reals i ficticis que es mouen en cercles concèntrics espaciotemporals al voltant d'aquelles heroiques Missions Pedagògiques endegades per la segona República per tal que la cultura arribés als punts més recòndits i salvatges de la geografia espanyola.

La novel·la és també tot un compendi d’allò que interessa a l’escriptor: la literatura en tota l’extensió de la paraula, no exclusivament en la faceta més acadèmica o canònica del terme, sinó també en el seu aspecte més pulp. La tradició oral, el teatre (des de les actuacions més pedestres fins a les representacions d’El caballero de Olmedo per part de la companyia La Barraca de García Lorca). La llengua, el cinema, la música (les grans orquestres dels anys 30), l’art, el còmic, la història, els desheretats rurals i urbans, la pedagogia i la ironia -la sàtira, inclús-. En resum: la vida passada pel sedàs del coneixement, de la comunicació, de la paraula.

És molt difícil de sintetitzar en unes ratlles tot el que engloba l’univers Pérez Andújar, però cal ressaltar en primer lloc la perenne influència cervantina, que es fa molt visible en la manera que tenen els personatges d’anar pels camins i d'ensopegar amb tot tipus de gent que aporta vivències pròpies i alienes i que, malgrat no tenir incidència en la trama principal, fan brollar, a la manera de Don Quijote, històries que s’enreden en altres històries.

Trobem també rastres d’aquells pícaros de la literatura espanyola del Segle d’Or, dels exemples del Conde Lucanor, de manifestacions de la literatura popular amb romanços com el de La loba parda (autèntic leit-motiv de la novel·la). S'hi manifesta la cultura del poble en forma de cançons infantils, d’anècdotes quotidianes, de contes i llegendes de caire fantàstic, tribal, de terror… Tots ells basats en la transmissió oral des de temps ancestrals i, no obstant, íntimament enllaçats amb el realisme màgic, amb Lewis Carroll, amb les llegendes de Bécquer, amb el cinema de Buñuel (es parla del viatge a Las Hurdes i hi ha un episodi amb un ruc en descomposició, com a Un perro andaluz). Hi trobem influències de pel·lícules contemporànies com La mitad del cielo de Gutiérrez Aragón (almenys, així m’ho ha semblat a mi…), de Perry Mason, del Surrealisme, de Tintin, del cinema més avantguardista, del cinema negre, del western.

Sense oblidar l’empremta de Machado, que pertany a la religión de los hombres buenos (pàg. 233), i la d’Unamuno i el seu me duele España. Deambulen per la novel·la lingüistes com Zamora Vicente i Tomás Navarro Tomás, que es passeja pel món amb les inicials T.N.T. incrustades al seu maletí (una nova mostra de la visió irònica de l'autor), impulsors de les Missions com Luis Bello, Bartolomé Cossío, Menéndez Pidal (pare i fill), Domingo Barnés i el mateix Azaña, que és qui, convertit en personatge, obre la novel·la.

Pérez Andújar no s’està tampoc de citar ministres del tardo-franquisme, actors de cinema i televisió dels anys 70 (els de la seva infantesa… i la meva), esdeveniments històrics que emmarquen la ficció i descripcions literàriament pictòriques de Barcelona i de Madrid als anys 30, així com de diferents barris de la Brusel·les actual, passant per la desolació paisatgística i humana de la Sierra de la Culebra de Zamora en el moment en què hi arriben els mestres de les Missions.

Les al·lusions no acaben aquí. L'autor és un erudit, un home de lletres que es complau en les referències, els jocs de paraules, les digressions, la personificació dels objectes i la cosificació de les persones. Empra l’enumeració, el detallisme, la caracterització expressionista i valle-inclanesca d’alguns dels seus personatges. Però és també un home d’imatge (de cinema, de còmic) amant dels acudits visuals, capaç de presentar algú a través d’un primeríssim primer pla que va obrint-se poc a poc. Busca, aiximateix, per tal de donar un punt de vista narratiu poc convencional, fixar l’atenció en les reproduccions de quadres quan ens descriu un interior, ja sigui d’escola, de redacció de diari o de llibreria. I en lloc de fer-nos-en una descripció a l’ús, ens  defineix l'estança i qui l'habita, simplement explicant-nos quines làmines pengen de les seves parets (com si fes un travelling amb una càmera imaginària que ens donaria fe d’allò que vol remarcar.)

Es tracta d’una novel·la plena d’humanitat, d’amor per la llengua, per l’educació i per la cultura, que en cap moment cau en el maniqueisme ni en el reduccionisme simplista i previsible. Al contrari. Està plena de trets humorístics molt a l’estil Pérez Andújar, sense desmerèixer en absolut el to poètic (a voltes, crepuscular), el desenvolupament de la trama, l’acuradíssima prosa, l’estructura quasi arquitectònica dels vint-i-un capítols i la impecable caracterització d’uns personatges concebuts alhora amb tendresa no exempta de determinisme i  grans dosis d’ironia fina.