Annemarie Schwarzenbach
Trad. Maria Esperanza Romero
Mínúscula, 2008 (Paisajes narrados, 29)
El llibre és una selecció dels textos escrits per l'Annemarie en el viatge que va fer el 1939, amb Ella Maillart, des de Suïssa fins a la Índia, passant pels Balcans, Turquía, Iran i Afganistan en un Ford conduït per ella mateixa.
M'he llegit el llibre amb absolut desconeixement de l'autora, més enllà del què en diu la contraportada i algun comentari fet a LHDL (ara no recordo si la per Cecilia Dreymüller o per la Valeria Bergalli), per tant la meva lectura ha sigut molt verge, sense intencionalitat ni idees preconcebudes, i tot i així crec haver interioritzat l'estat anímic i emocional de l'autora quan descriu certs moments del viatge (després confirmat en el postfaci de Roger Perret, on explica fil per randa com es trobava l'Annemarie quan va fer aquest viatge i la relació amb l'Ella Maillart, molt poc esmentada en els textos).
Molt sorprenent la descripció d'Afganistan i de la seva gent, tant homes com dones, i la tranquil.litat amb la que van viure aquest fantàstic viatge, dues dones soles, en moments tant complicats.
Vaja, un llibre curiós, ambientat a l'inici de la II GM, protagonitzat per dues dones molt avançades a la seva època i amb grans inquietuds, en països on es guardava un estricte purdah, amb paisatges indòmits i persones sorprenentment acollidores.
oído cocina!
ResponEliminaHa caigut aquesta setmana santa (quasi un any després)...
ResponEliminaEncissador, tant el llibre com el postfaci.
Tinc el llibre ple de post-its, assenyalant frases memorables.
Especialment us recomane els capítols dedicats a les dones, escrits fa 70 anys i perfectament actuals (és que no canviem res ni progressem gens ni miqueta).
I el trosset:
ResponEliminaEn uno de los hermosos y vastos jardines de la ciudad persa de Isfahán, al final de un estanque alargado que atraviesa como una corriente de agua los arriates de rosales, se halla un pequeño palacio que llaman Cihil Sutun. El nombre significa "cuarenta columnas". Y, en efecto, el elegante edificio encaramado en el aire está formado únicamente por un bosque de esbeltas columnas de madera que, sosteniendo un tejado plano e ingrávido, en vano se elevan, cual tallos tiernos, como si quisieran alcanzar el cielo, mientras que la pared del fondo, admirablemente adornada con delicados arabescos, ornamentos florales y estrellas de colores, apenas si se distingue tras la suave serenidad de la galería de columnas. Pero si uno se detiene a contarlas, constata que solo hay veinte, y si le extraña el nombre de Cihil Sutun, no tiene más que seguir al jardinero hasta la otra orilla de la corriente de agua para divisar desde la lejanía las veinte columnas y su claro y perfecto reflejo.
(Pàgina 125)