divendres, 22 de juny de 2012

Els versos de la prostituta.- Albert Guiu

Els versos de la prostituta
Albert Guiu
(Premi de poesia Marià Manent 2003)
Pròleg d'Andreu Carranza
Viena, 2004


Uns poemes tan curts com impactants i sentits. Versos plens de metàfores colpidores per la cruesa i, al mateix temps, per la bellesa de les imatges.

La veu narrativa d'aquests poemes és la d’una prostituta africana que amb el seu "contorn de xocolata" s’enfronta cada nit als "compradors de nuesa", que ella percep com a "ombres viatgeres, nues i quietes" i amb qui jeu en "tombes descobertes com si fóssim un parell de cadàvers".

Una dona immigrant, desarrelada i envoltada de buit, que usa la imatge del rellotge com a recurs per a expressar el tedi que suposa el simulacre constant d'unes nits sempre idèntiques i, alhora, potser també per a contemplar la possibilitat, el bri d'esperança d'un futur d'alliberament, de retrobament amb la gent estimada, malgrat el sentiment de fatalitat que impregna els seus pensaments transcrits.    

Darrere del to intimista hi trobem la tristor de qui acata amb resignació que tot, inclosa ella mateixa, és susceptible de ser comprat a canvi d'aconseguir "el miracle dels pans i els peixos" de la supervivència; la desesperança i solitud de qui constantment enyora la terra llunyana ("tot és infantesa i Àfrica"), en especial, quan la lletra evocadora d’un tango esperona la seva necessitat de sentir-se part d’algun lloc, de tornar a ser algú, encara que sigui invocant la llunyania de la seva cabana africana, el seu signe d'identitat.

Però també hi trobem un llenguatge descarnadament descriptiu, brutalment realista: una denúncia social que sura per damunt del lirisme de versos com "la meva aura, confosa en el nebulós dels poetes" i que ens dóna la mesura de la sordidesa i de l’esclavatge a què està sotmesa qui, com a tarjeta de presentació, diu:

        "Sóc puta i ploro
        el silenci brut de la professió"   

M’ha semblat interessat la teoria que exposa Andreu Carranza al pròleg, segons la qual les armes de seducció que utilitza la prostituta són les mateixes que fa servir el llenguatge, i aquesta assimilació els converteix ambdós en pura mercaderia:

La paraula mateixa és un reflex de la prostitució. La paraula projectada pels potents mitjans de comunicació dels nostres dies que es ven i es compra fins a arribar a l’absoluta perversió del llenguatge. El discurs, revestit amb la pura elegància, amb falsos abillaments de diamants, sedes i maquillatges, gestos vehements, tot per seduir l’espectador, que a canvi d’unes monedes obtindrà el favor del no-res, l’engany i la perdició. La funció de la publicitat, el màrqueting, les campanyes de promoció de productes o persones, la venda de la intimitat per un instant de glòria televisiva, tot són ressons de la paraula, que ha estat sempre la dona més pública de totes.

[Aquí  podeu veure l'entrevista d'Emili Manzano a Andreu Carranza a L'Hora del Lector l'any 2009].

Alguna cosa semblant deu pensar l’autor, quan la cita que obre el recull poètic és aquesta de José Agustín Goytisolo:

 Así pues son los poetas,
las viejas prostitutas de la historia”.

I potser no va errat, ja que el poeta és qui juga amb la paraula per proveir-la de sentits diversos, per connotar, suggerir, alterar i distorsionar a través d'ella; per reflectir una realitat o crear-ne altres d'alternatives, paral·leles i impossibles. 

Hi ha una manera millor de seduir?... Deixeu-vos, doncs, seduir per aquests tres poemes que incloc a manera de tastet:

Amb un cabdell de tacte agre
teixeixo les restes d’un rellotge
brodat de color tènue.
Apareix el temps que se’n va anar
al teler negre de la mirada
que plora el gust del vòmit
a cada bes que torna.
Els rostres morenos de la meva terra
ressonen sota els llençols
que acullen cada albada els meus malsons.
Si ells sabessin que la meva vida s’enderroca
en revuire els meus inventats actes de sexe.

                      ***

S’està acabant l’aigua en aquest desert
i l’arena recita la taula de multiplicar-se
amb els peus veloços dels segons
d’un rellotge on s’ha detingut l’esperança.
Amb la mà suïcida dels poetes tristos
escric amb traçades que esgarrapo
versos que callin aquest ofici tan antic
que em mata i em ressuscita
amb l’eterna condemna a aquest manteniment
de mil i un rostres besats,
de mil i un rostres oblidats.

                     ***

La calma s’esbiaixa als meus braços
estesos en flor oberta
a l’asfalt dels silencis àvids.

Un altre cop tot s’ha acabat
i el fum d’una cigarreta negra
voleia per l’escenari
que comparteixo amb un desconegut.
El veïnatge de l’alè que emana
és la ressaca d’una passió inexistent.
Amb les mans, esperances adormides,
jo també encenc un cigarret.  

                    ***

5 comentaris:

  1. Seduit. Pels tastets i per les teues paraules. A la cistella de l'icr, ja. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Fer de la prostitució assumpte de la poesia és un poc perillós. Convertir-la en
    literatura pot semblar-se a Pretty woman, amb final feliç. Pot semblar-se a Rates al jardí, naturalesa morta d'una espècie sub-humana que compra i ven ànimes, sexe i idees.
    Albert Guiu es vesteix d'africana de malucs de xocolata i parla de moltes coses.

    La primera lectura em va deixar una mica fred: sembla que el llibre no se surt dels tòpics: emigrant que busca alimentar al nen que cuida a Àfrica la seva àvia, amb espai al cor per consolar al solitari però sense concessions a la morbositat, tot molt educadet i quasi insuls.

    Però apareixen frases que et treuen de la letargia:

    "[...]
    Rere la tempesta d'esbufecs aliens
    em netejo les mans i el rostre davant el mirall
    i les restes de mi al bidet."

    "[...]
    Recullo el llit com una oreneta
    que sap que tornarà
    a aquests perpetus hiverns."

    "Sols sóc feliç entre somnis,
    immensament benaurada,
    suposo que té a veure
    amb l’altra cara de la moneda.
    El blavenc àtic del soterrani de Satan
    on sóc consort de Morfeu.
    Quan dormo sóc una deessa;
    a la vigília d’ulls d’òliba,
    una vagabunda despullada."


    La segona i la tercera lectura em van portar més enllà. Guiu ens du de la mà al món no del tot triat. Tant dels qui treballen el sexe com dels qui ho consumeixen.

    Jo penso que la prostitució pot ser una professió lliurement escollida. Al cap i a la fi, tots venem parts del nostre cos als nostres patrons i tots lloguem la nostra dignitat per un plat de mongetes. Però no parlaré de qui usa els diners i compra. Els diners és poder. I comprar persones és utilitzar-les i aquest és l'únic pecat que no perdono (qui utilitza a un ésser humà mereix tot el meu menyspreu i, per descomptat, no mereix el meu temps).

    El meu coneixement del tema es limita a uns mesos de voluntariat administratiu (desenvolupi l'inici d'una base de dades d'un programa de treball amb les persones que es prostituïen a València) i a les trobades pel carrer amb noies que m'oferien els seus encants quan a les cinc del matí m'anava a agafar el tren per anar a treballar a Xàtiva en 1995 (ens saludàvem cortesament als pocs dies, eren gent que et mirava i es fixava). Poca cosa.

    El llibre per a mi té dos defectes:
    - és un home blanc qui posa en paraules els sentiments d'una dona africana (i es nota una mica)
    - no té gairebé gens de drama (i ajupiré el meu cap i el meu orgull si em presenteu una persona de vida digna en aquest món de la prostitució de carrer i barra).

    La quarta lectura corrobora el que diu Sícoris en el bloc dels orfes: imatges poderoses, sovint oblides que és un "tío" qui està parlant-te, el poeta sedueix amb les paraules i t'inventa un món com l'africana crea per als seus clients la il·lusió de l'amor que ningú demana.

    Un llibre tan esgotat que Sícoris (gràcies, amiga) ha hagut de prestar-me i que jo he copiat complet per tenir-ho perquè ni la distribuïdora ni l'editorial ni el meu llibreter de capçalera (gràcies, amics, pels vostres esforços) han pogut aconseguir-me una còpia.

    Aquest comentari, i el llibre, acaben així (amb una bufetada):

    "Aquests versos de mala nota
    narrats per una dona de mala nota
    han estat escrits a la barra
    d’un bar de mala nota
    amb el tinter fosc d’una pell
    i amb accents de carmí vermell.
    Mentre em netejo els dits,
    asseco la ploma
    i deixo el tinter cap per avall,
    penso: algun dia ho llegirà,
    tot això, el meu fill?
    Els fills de totes nosaltres?"

    ResponElimina
  3. Vàries coses:

    1.- La paraula "perillosa" -ni que sigui un poc- és, en ella mateixa, perillosa. En tot cas, perillosa per què? i per a qui?... Tot és susceptible de ser convertit en matèria literària, i ni tan sols cal que la literatura sigui "real" i "fidel" a la vida en termes de realisme del XIX. Aquesta és una qüestió llargament debatuda en el passat, i ja bastant superada.

    2) Entenc que una primera lectura t'hagi deixat fred (per a gustos, els colors, diuen). Però la comparació amb "Pretty Woman" és un desgavell, ho miris com ho miris. O és que qualsevol cosa que al·ludeixi a la prostitució ens ha de remetre forçosament a aquesta porqueria tan exitosa? Encara que el llibre no t'hagi entusiasmat, la comparació amb aquest subproducte de la cinematografia (?) em sembla gratuïta. El referent no podia ser -poso per cas- "La Celestina", "El lugar sin límites", las putas tristes de García Márquez, la "Nana" de Zola o -si parlem de cinema- "Les nits de Cabiria" de Fellini?...
    Potser si que "Els versos de la prostituta" no és una obra mestra, -tot i que insisteixo en que és un bon llibre-, però... Pretty Woman???... En fi!

    3.- Parles de tòpics. Potser sí, però en qualsevol cas (i sempre segons la meva humil opinió), el tòpic només és un punt de partida per a arribar a expressar una realitat molt més recòndita del que a primera vista (o a primera lectura) pot semblar. La meva experiència al respecte és veure-les cada dia, des de fa molts anys, exercint l'ofici al meu carrer, observar el seu capteniment, la penya que se'ls apropa, els pinxos que les dirigeixen i els veïns que les rebutgen. Tot un univers que, darrerament, ha anat bastant a menys.

    4.- Quant a la teva afirmació de que "la prostitució pot ser una professió lliurement escollida", no seré jo qui et contradigui perquè suposo que deu ser cert. De fet, ho és. El que no vol dir que moltíssimes persones no s'hi vegin abocades per pura necessitat i, el que és pitjor, obligades per les màfies. I aquest és el món dels poemes d'Albert Guiu. No l'altre, el de la burgesa amb fantasies eròtiques que ens va retratar Buñuel.

    5.- Respecte dels defectes que li trobes al llibre: També Flaubert era un home blanc que es "desdoblava" en Mme. Bovary (blanca també, però dona), i que jo sàpiga, no és un retret que se li faci sovint a l'autor francès. Dit això, puc entendre que a tu et sembli que la veu masculina (i blanca) es nota postissa quan s'encarna en el món sòrdid de la prostituta africana. És possible (a mi, però, no m'ho va semblar).

    6.- L'altre defecte: "no té drama". Jo crec que sí que en té, però és un drama contingut, assumit i acceptat a contracor. La vida d'aquesta dona no és digna, cert!, però ella sí que ho és. Digna i conscient del seu destí, amb aquell posat de resignació que a nosaltres ens pot costar d'entendre i d'acceptar, i que -penso jo- és molt més efectiu que tot un reguitzell de lamentacions i cridòries.

    7.- I per últim: De concessions a la morbositat n'hi ha unes quantes, com molt bé assenyales. Ara,de correcció política, jo no n'he vista tanta com tu dius. És clar que el llenguatge hauria pogut ser molt més descarnat i, inclús, barroer: era una altra possibilitat, igualment acceptable, però en qualsevol cas, no "el cànon" a l'hora de parlar de prostitució. Vull dir que Guiu ha escollit una forma de dir que és la seva, la que a ell ha cregut convenient, combinant allò més líric amb allò més subterrani. Però com deia abans, els gustos són els gustos, i tan respectables són uns com els altres.

    Dit això, encantada d'haver-te'l deixat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Síc: no m'he explicat bé. Parle molt malament.

      1.- Perillós és jugar amb la prostitució, no amb la literatura. Jo veig literatura fins i tot als comentaris d'aquest bloc. I per això m'agradar vindre per aquí. I estic com a casa meua. I escriure, i llegir, això no cal dir-ho, fa present moltes coses que molts s'estimen més amagar.

      2.- Com he dit, he arribat fins a una quarta lectura del llibre. Crec que són ben pocs els llibres que poden dir-ho de mi.
      Al menys per a mi, la poesia acarona, tranquil·litza, marca els ritmes, et fa retrobar un alè que el món et lleva...
      Ja a la primera lectura, com dic, avellutant, Guiu t'espenta. Segurament letargia no era la paraula per gastar. Google i jo som aixì.
      Pretty Woman no té res a veure al llibre de Guiu: parlava d'alguns discursos al voltant de la prostitució que obliden les víctimes d'aquest món, que pense que són la majoria. Encara no he dit que el llibre m'agradi o no, encara que quatre lectures i la còpia mecanoescripta del mateix pot donar alguna senyal.

      3.- 31 poemes donen per a parlar dels tòpics, encara que siguen curtets. Però "subscribo" sencer el teu punt tres. Però he dit "sembla" i he copiat dos estrofes i un poema complet que diu "Sol sóc feliç entre somnis". Guiu no es queda als tòpics. Per això he continuat.

      4.- He parlat de llibertat, i he dit que no parlaria d'ella. Al món del sexe per diners em fa angunia parlar de llibertat perquè no la veig enlloc. A un món sense diners no veig cabuda a aquesta "professió". Uno vende cuando otro compra y nadie compra sin dinero-poder. No puc trobe el "dominio" com a element de les relacions humanes.

      5.- Ser home i blanc, ho sento, impedeix, al menys a mi, ser plenament conscient i "abarcar" tots els sentiments que la protagonista del llibre, dona, negra, mare, extranjera... Però la veu del Guiu no és postissa, és incompleta per definició: massa feïna per a un home, per a un home blanc i per a un home que pot dedicar-se a escriure. Encara que ho ha fet molt be i ningú no diria que no és ella qui parla. Segur que una dona faria un llibre diferent. I una "puta" de veritat un altre. Tots tres igualment dignes.

      6.- Del teu punt six, només afegir que estem parlant d'un món amb molta sang, amb moltes situacions molt dramàtiques, amb molta merda (con perdón de la mesa, hauria dit mon pare). I està tan ben escrit que sembla que "cabe" la poesia. Parla poc del dolor i jo estic molt sensible darrerament).

      7.- Jo no he trobat concessions a la morbositat, Síc (aquest matí he deixat de llegir al bus "Delta de Venus", del qual no tenia cap notìcia, al ficar-me vermell per si la companya de seient llegia per damunt del meu muscle: eixe si en té, de morbo). Crec que Guiu ha fet un llibre molt bo. Per això ho he copiat, imprés amb paper "Galgo verjurado marfil", enquadernat i alçat a la meva prestageria de poesia, i una còpia per regalar (ho confesso). I per això no t'ho he tornat encara, perquè vull anar personalment a Correus per certificar l'enviament: aquest llibre no es pot perdre "bajo ningún concepto".

      Síc, l'encantat sóc jo, per les meues amistats que m'envien bons llibres, que llegeixen els meus comentaris i que em contesten. És un honor per a mi, indigne xurret.
      Tu "lo" que ets no és una encantada, sino un encant. Gràcies. De tot cor.

      Elimina
  4. Estimat cavaliere,

    Sempre és un plaer contrastar opinions amb tu i amb els altres orfes. És una de les raons per les quals em sento tan a gust en aquesta casa virtual que ens acull a tots. Disculpa la vehemència del comentari anterior, però com ja hauràs comprovat, "Pretty Woman" no és precisament la meva pel·lícula preferida. ;)

    ResponElimina