Artemisia.- Anna Banti

Artemisia
Anna Banti
Traducció i pròleg: Carmen Romero
Assaig introductori: Susan Sontag
Alfabia, 2008

 

Si dic que Artemisia és la biografia de la pintora barroca Artemisia Gentileschi, estic dient una veritat a mitges. Quan Anna Banti (pseudònim de Lucia Lopresti) va escriure aquesta obra entre el 1944 i el 1947, de les dades biogràfiques de l’artista no se’n coneixien tants detalls com en sabem actualment, la qual cosa implica que al llibre hi ha alguns fets que són inexactes. Però el plantejament de Banti a l'hora d'abordar aquesta biografia era tan personal i íntim que transcendia la simple narració cronològica.

 

És, doncs, una obra de ficció?... Tampoc ho és en sentit estricte. Per més que l’autora es permeti alguna fabulació sobre la vida d’Artemisia, el cert és que barreja fets històrics amb altres de novel·lats; i entremig, no s'està d'afegir-hi qüestions personals amb reflexions a dues veus —la d'Artemisia i la pròpia—, que no només alenteixen el procés narratiu, sinó que de vegades dificulten el seguiment del fil argumental.

Descartat que es tracti d’una biografia a l'ús i d’una novel·la històrica convencional, pot afirmar-se que Artemisia és, per damunt de tot, el diàleg (que molt sovint esdevé monòleg) entre dues dones separades per tres segles de distància, però unides per un paisatge comú i per un fil conductor que les agermana. Una de les raons d'aquest agermanament passa pel feminisme (almenys, per allò que s’entenia com a tal a la Itàlia de la primera meitat del segle XX). El punt de trobada entre autora i personatge convergeix en un joc de miralls on totes dues reflecteixen la respectiva dependència masculina. 

Artemisia Gentileschi, malgrat haver estat de les poquíssimes pintores del Barroc que ha adquirit notorietat  —reconeguda també a la seva època—, va tenir una vida a l’ombra del seu pare, el també pintor Orazio Gentileschi, i del seu mestre, Caravaggio. 

I, casualitats de la vida, resulta que el crític d’art que el 1916 va reivindicar el talent i l’obra d’Artemisia (en un to, però, que deixava entreveure una certa misogínia) va ser Roberto Longhi, el marit d'Anna Banti, l'autora d'aquest llibre i qui, a hores d'ara, ja es considera un referent pel que fa a la bibliografia sobre la pintora barroca. I malgrat tot, Banti no es va deslliurar mai de l’etiqueta d'esposa del professor Longhi.

Anna Banti ja havia escrit una novel·la prèvia amb el personatge d'Artemisia com a protagonista. Malauradament, l'obra es va perdre durant els bombardejos nazis sobre la ciutat de Florència. I és precisament aquest escenari tràgic el punt d’arrencada del llibre, que comença amb les paraules: no más lágrimas (non piangere, a l'original) amb què l’escriptora s'exhorta ella mateixa mentre roman asseguda a tocar de les ruïnes del pont destruït i envoltada de gent que, com ella, ho ha perdut tot. Però alhora, les seves paraules es dirigeixen també a Artemisia, víctima d’una violació i d’un judici tan esperpèntic com humiliant, i amb una vida d'allò més agitada. 

La tècnica utilitzada per presentar-nos els dos personatges, les dues peripècies vitals i les reflexions i els diàlegs que se’n deriven, passa per un constant canvi de veu on s’alternen de forma anàrquica la primera i la tercera persona. Trobem una constant confluència dels dos jo narratius que es confonen i se superposen a través d’una sintaxi alambinada on coexisteixen el lirisme i les expressions col·loquials.

No vull acabar aquesta ressenya sense parlar del pròleg de la traductora, Carmen Romero, que ens explica alguna qüestió relacionada amb la seva feina i, a més, ens proporciona una interpretació molt ben elaborada sobre Artemisia. Però sobretot, voldria recalcar el magnífic assaig introductori de Susan Sontag (no podia ser d’una altra manera!) on, a banda de situar-nos l’obra en el seu context, en fa una anàlisi que és tot un prodigi d’intel·ligència, mestria i erudició.

 

A. Gentileschi.- Autoretrat

A. Gentileschi.- Judit decapitant Holofernes