diumenge, 13 de gener de 2013

ARABIAN STONE. Dana Spiotta

Arabian Stone
Dana Spiotta.
Blackie Books Ed.
2012
268 pàg.
Trad. de Carles Andreu


Tot i que l'editorial l'anuncia i ven com "la millor novel·la de rock" aquesta novel·la, crec, que és molt més que això i es converteix en una història sobre la família, la nostàlgia de la joventut perduda, els somnis trencats, l'amistat, internet a altes hores de la nit...

Denise té un germà musicalment súperdotat però incapaç de conectar comercialment amb el públic.
En Nik, el germà, s'ha construït una vida de rockstar inventada (o potser la que li hagués agradat viure...), que ha deixat relatada en uns àlbums escrits i profusament il·lustrats...
Aquest és un dels punts forts d'aquesta novel·la, com l'autora construeix i explica la vida real i la inventada pel germà, però al mateix temps, la cosa no s'acaba aquí i per això aquesta és una novel·la important i grandiosa (superant ampliament l'equivocat clitxé inicial de "novel·la rock"), també 
hi ha la vida de Denise, que veu com se li està acabant la joventut i desbordada per la realitat del present, els deutes econòmics, l'energia del germà que es va esfumant, la malaltia de la mare, la filla estudiant de cinema que vol filmar un documental del tiet rocker...
Per tant hi ha la Denise (personatge de culte des de ja!!) representada com a mare, filla i germana; tot alhora...


"...es extraño y a la vez encantador cómo el sexo lo cambia todo, cómo no hay forma de predecir qué pasará hasta que estás al otro lado, con los labios hinchados y rebuscando la ropa interior por entre las sábanas enredadas..."

Plena de moments antològics, aquesta novel·la és molt més gran del què sembla!!!!
Brutalment bona!!!!

A mi em va pillar molt fort! No volia que s'acabés, però al mateix temps l'anava llegint perquè volia saber què anava passant!
I per més inri té un final preciós!!!
Les 268 pàgines es fan curtes, cosa que suposo que vol dir que mola molt!


"...De hecho, creo (sé) que las fotos han acabado con nuestros recuerdos. Cada vez que hacemos una foto, nos olvidamos de grabar ese momento en la memoria, en nuestras neuronas. Cuando hacemos una foto nos libramos en cierto modo de tener que recordar. "Voy a sacar una foto para recordar ese momento." Pero lo que haces en realidad es dejar ese momento fuera de la jurisdicción del cerebro y relegarlo a una Polaroid, o a un papel Kodak, pequeños recuadros medio desintegrados, pegados en álbumes. Tan fáciles de perder, olvidados en cajas amontonadas en un garaje húmedo. O sepultarlo en alguna carpeta de un dispositivo digital enorme, a la espera de que alguien la abra. Lo que has hecho es posponer el acto de mirar y, con ello, la conexión real con el momento; lo único que te queda es un recuerdo de segunda generación, el recuerdo de un hecho que en realidad no es más que el recuerdo de una fotografía de ese hecho..."

3 comentaris:

  1. Gràcies, i quina enveja, Toni,
    llegiré aquest llibre
    per conèixer la Denise
    (allò del final feliç també em motiva)...

    ResponElimina
  2. Bueno...
    El final més que feliç, és triston... Però molt macu...

    ResponElimina
  3. És la primera vegada que tinc notícia, tant de la novel·la com de l'autora. Gràcies per la recomanació, Toni, té una pinta boníssima!

    ResponElimina