Arthur Schnitzler (Relato soñado) i Stanley Kubrick (Eyes wide shut)

Arthur Schnitzler

Relato soñado 

Títol original: Traumnovelle

Traducció: Miguel Sáenz

El Acantilado

La irrupció de la Jungwien (la jove Viena) dins el panorama cultural europeu, tot i l'etiqueta despectiva de "literatura de cafè" encunyada pels seus detractors, va suposar a finals del segle XIX i principis del XX un trencament amb certs referents estètics del passat i un apropament d'aquesta colla d'escriptors austríacs (jueus, la major part d'ells) als postulats literaris d'autors com Maupassant, Zola, D'Annunzio, Ibsen i Maeterlinck.

Arthur Schnitzler n'era un dels seus integrants i, com a metge psiquiatre, va ser un seguidor de les teories de Freud i un dels primers a introduir la tècnica del monòleg interior a la literatura de llengua alemanya, tot plantejant situacions en què el jo queda desvirtuat, perdut i fragmentat. El caràcter oníric d'aquesta novel·la curta, de la qual el títol ja dóna algunes pistes, es reforça amb el tractament psicologista del personatge principal, un metge, alter ego del propi Schnitzler, a través del punt de vista del qual assistim als fets narrats en tercera persona dins una nebulosa confusa entre el somni i la vigília, la vida i la ficció, la desinhibició absoluta i la relació de parella convencional.

Partint d'un diàleg, en aparença ingenu, entre un matrimoni burgès després d'una festa de carnaval, el protagonista inicia un pelegrinatge interior i exterior a la recerca d'una experiència que li donarà una visió diferent de l'erotisme, la realitat i la mort, i on la presència de la màscara, element típic del carnaval, esdevindrà símbol i metàfora de l'anonimat, la personalitat oculta i la representació de fantasies individuals i compartides, tant sexuals com identitàries. Sense oblidar la sensació de malson barrejada amb els desitjos obscurs, abstractes i tot just apuntats.

Cartell d'Eyes wide shut

El 1999, Stanley Kubrick duia al cinema la seva pròpia versió de la novel·la de Schnitzler, un projecte madurat durant trenta anys i testament cinematogràfic del director, que moria poc temps després sense haver pogut donar-li a l'obra els últims retocs (ja sabem com n'era, el Kubrick, de perfeccionista).

Tot i el risc d'adaptar literatura al cinema, el director nord-americà ja havia donat mostres anteriorment de la seva perícia a l'hora de traslladar a llenguatge cinematogràfic obres com Lolita i Barry Lyndon. L'obsessiva voluntat de reflectir tot allò que volia transmetre, fins i tot els detalls més nimis, fa que la seva visió de la història tingui un toc personalíssim, sense trair en cap  moment l'esperit del relat original. 

La mirada de Kubrick és fidel a l'essència del que més de setanta anys abans havia concebut Schnitzler, de manera que l'ambient oníric que sura pertot arreu a la novel·la, continua present a la pel·lícula. Malgrat tot, la versió cinematogràfica crea un univers diferent on no hi ha una equivalència exacta de l'època i el lloc on s'esdevenien els fets, i tampoc dels noms dels personatges originals. La unidireccionalitat del punt de vista masculí que ens oferia l'escriptor dóna pas, en el cas de Kubrick, a la inclusió del punt de vista femení. A més d'a Schnitzler, el director ha decidit ser fidel també als temps finiseculars pre segle XXI -els seus-, posant de relleu, per una part, la pèrdua de referents de l'home heterosexual occidental, enfrontat a una creixent llibertat femenina cada cop més allunyada dels preceptes tradicionals i patriarcals que encara regien el 1925 (l'any en què aparegué la novel·la). I per una altra part, Kubrick inclou la ciutat de Nova York (en substitució de la Viena de Relato soñado) en ple frenesí nadalenc, farcida de llums i arbres de Nadal, així com diversos plans de l'interior d'uns grans magatzems, signe per excel·lència de les aparences d'un consumisme cada més cop vinculat a la vacuïtat.

Quan es va estrenar Eyes wide shut, un sector de la crítica va rebutjar la pel·lícula, i molta gent, en un primer visionat i sense tenir la referència del llibre, no la va acabar d'entendre. També hi va haver qui va veure en el protagonisme de la parella de moda a Hollywood en aquell momen: Tom Cruise i Nicole Kidman, un oportunisme comercial que no s'adeia gaire amb la manera de fer habitual del director. A aquesta opinió s'hi va afegir el problema del miscasting que, segons pensàvem alguns, va suposar l'elecció de Cruise per a representar el personatge del metge (malgrat tot, finalment, la seva interpretació va ser prou digna; tant, que aquest es considera el seu millor paper). 

La tenacitat de Kubrick a l'hora de dirigir i de treure el suc a tots els elements que tenia a l'abast va dur els dos actors al límit de les seves forces i -segons s'ha comentat- els va enfrontar amb els dimonis respectius fins a tal punt que, poc després, van acabar divorciant-se. Sigui exactament així o no (que aquestes coses només les saben els implicats), el cert és que se non è vero è ben trovato, i als conflictes conjugals de Fridolin i Albertine (Relato soñado) i de Bill i Alice (Eyes wide shut), en una volta de cargol on realitat i ficció semblen no distingir-se, hi hauríem d'afegir els problemes de la parella d'actors mediàtics arran de la seva participació a la producció de Kubrick.

Us recomano absolutament la lectura de la novel·la. Un cop acabada,  sense solució de continuïtat, proposo que us endinseu en l'univers personal de la pel·lícula. L'exercici comparatiu entre una obra i l'altra, amb els seus matisos, els punts de contacte i les divergències, és altament enriquidor. Ja veureu com totes dues visions sobre la mateixa qüestió espinosa es complementen d'allò més.