Canvis.- Mo yan

Mo Yan
Canvis
Traducció del xinès de Carles Prado-Fonts

Edicions 62, 2012

Edicions 62 diu això del llibre.

I el llibre comença així:

Tot i que voldria escriure sobre coses que van passar després del 1979, els records em porten més enrere, fins a aquella tarda de la tardor del 1969 en què el sol brillava resplendent, els crisantems havien florit i les oques salvatges emigraven cap al sud. Quan arribo a aquella tarda, em fonc en els records. La memòria conforma el meu jo d’aquell temps, un noi solitari a qui havien expulsat del col·legi, però que, atret per l’enrenou del pati, s’havia esmunyit, nerviós, per l’entrada que no estava vigilada. Havia travessat aquell passadís ample i fosc i havia entrat al bell mig de l’escola: un pati quadrat envoltat d’edificis. A l’esquerra hi havia un pal de fusta de roure travessat per una barra aguantada per un filferro, de la qual en penjava un timbre de ferro rovellat. A la dreta hi havia una taula de ping-pong de formigó i maons. (Primer capítol en pdf, per a tastar).

L'editorial diu que és el llibre més accessible de Mo Yan. I és cert que és un llibre fàcil. Però precisament per això, és poc recomanable per a començar amb aquest xic dolent xinès.
A estones sona massa a explicació-expiació. Sembla que ha de donar raons de no haver-se oposat al règim d'una manera més suïcida (amb aquesta expressió jo ja he pres partit clarament).
S'ha dit d'aquest senyor que no és crític amb l'aparell polític oficial de Xina. I segurament és cert. Però abans de llegir aquest llibre jo tenia la percepció, després d'haver llegit els anteriors, que aquest senyor havia decidit sobreviure en un món difícil. I dic sobreviure perquè Mo Yan parla d'haver menjat carbó. Parla de ser família de qui s'encarrega de fer efectiva la política de fill-únic com a matrona del partit. Parla la vida de la gent de poble que ha de conrear alls encara que es podrisquen perquè ho diu el partit.
No tira les culpes a ningú, però. I tampoc no deixa de parlar d'açò. No lluita políticament. Sobreviu. Decideix deixar de passar fam. Em pense.
Jo no li pot demanar a ningú que siga coherent amb les seues idees. Jo se el que em costa a mi, i com vaig 'trampeando' amb això.
En aquest llibre queda clara la línia que ha adoptat Mo Yan en la seua vida a Xina. Amb el partit i avui.
Est és un llibre fàcil. Ràpid i còmode de llegir. Amb la dosi justa de duresa i entranyes. Amb l'extensió d'un viatge amb tren a Barcelona. I amb el puntet del Mo Yan: el món no canvia, res no canvia. Cal pagar.

icr recomana, de tot cor, qualsevol dels altres llibres de Mo Yan, però.