dimarts, 22 de gener de 2013

Canvis.- Mo yan






Mo Yan
Canvis
Traducció del xinès de Carles Prado-Fonts
Edicions 62, 2012



Edicions 62 diu això del llibre.

I el llibre comença així:
Tot i que voldria escriure sobre coses que van passar després del 1979, els records em porten més enrere, fins a aquella tarda de la tardor del 1969 en què el sol brillava resplendent, els crisantems havien florit i les oques salvatges emigraven cap al sud. Quan arribo a aquella tarda, em fonc en els records. La memòria conforma el meu jo d’aquell temps, un noi solitari a qui havien expulsat del col·legi, però que, atret per l’enrenou del pati, s’havia esmunyit, nerviós, per l’entrada que no estava vigilada. Havia travessat aquell passadís ample i fosc i havia entrat al bell mig de l’escola: un pati quadrat envoltat d’edificis. A l’esquerra hi havia un pal de fusta de roure travessat per una barra aguantada per un filferro, de la qual en penjava un timbre de ferro rovellat. A la dreta hi havia una taula de ping-pong de formigó i maons. (Primer capítol en pdf, per a tastar).
L'editorial diu que és el llibre més accessible de Mo Yan. I és cert que és un llibre fàcil. Però precisament per això, és poc recomanable per a començar amb aquest xic dolent xinès.
A estones sona massa a explicació-expiació. Sembla que ha de donar raons de no haver-se oposat al règim d'una manera més suïcida (amb aquesta expressió jo ja he pres partit clarament).
S'ha dit d'aquest senyor que no és crític amb l'aparell polític oficial de Xina. I segurament és cert. Però abans de llegir aquest llibre jo tenia la percepció, després d'haver llegit els anteriors, que aquest senyor havia decidit sobreviure en un món difícil. I dic sobreviure perquè Mo Yan parla d'haver menjat carbó. Parla de ser família de qui s'encarrega de fer efectiva la política de fill-únic com a matrona del partit. Parla la vida de la gent de poble que ha de conrear alls encara que es podrisquen perquè ho diu el partit.
No tira les culpes a ningú, però. I tampoc no deixa de parlar d'açò. No lluita políticament. Sobreviu. Decideix deixar de passar fam. Em pense.
Jo no li pot demanar a ningú que siga coherent amb les seues idees. Jo se el que em costa a mi, i com vaig 'trampeando' amb això.
En aquest llibre queda clara la línia que ha adoptat Mo Yan en la seua vida a Xina. Amb el partit i avui.
Est és un llibre fàcil. Ràpid i còmode de llegir. Amb la dosi justa de duresa i entranyes. Amb l'extensió d'un viatge amb tren a Barcelona. I amb el puntet del Mo Yan: el món no canvia, res no canvia. Cal pagar.

icr recomana, de tot cor, qualsevol dels altres llibres de Mo Yan, però.

4 comentaris:

  1. A banda de la dosi de crítica que menciones, és un llibre complaent amb el poder? Així m'ha semblat entendre-ho.

    El que em queda clar és que, per endinsar-me en l'univers Mo Yan (quan toqui...), no ho faré amb aquesta novel·la, sinó amb "Grandes pechos, amplias caderas", que fa segles que el tinc pendent.

    ResponElimina
  2. No és complaent, Síc,
    jo crec que "pasa" d'ell
    i parla de la gent i com viu, i sobreviu...

    ResponElimina
  3. Cava

    Arreu, sempre que veig en Mo Yan, penso amb tu!!

    Potser amb "Sorgo rojo"...

    ResponElimina