La peixera - Maiol de Gràcia Clotet

Maiol de Gràcia Clotet

La peixera

Edicions del Periscopi, 2013

278 pàgines.

"Josep E. es desperta immobilitzat davant d'una paret de totxanes. Qui el té presoner? Què volen d'ell? Uns torturadors sense rostre l'obligaran a dur la seva voluntat a l'extrem, destruint-lo una vegada i una altra. Mentrestant, el món pateix canvis sinistres. Quan Josep E. surti a l'exterior, el seu captiveri no haurà acabat: el vigilarà una presència constant i omnívora sempre en ombres, sempre múltiple i alhora única, la mateixa que ha convertit tot allò que coneixíem en una societat incomprensible, amenaçadora. Però ell descobreix recursos que ignorava que posseïa. I descobreix també que és una peça cobejada en uns escacs que només pot intuir. I que no està sol.

Una novel·la distòpica que ens submergeix en l'atmosfera angoixant d'una Barcelona esquinçada en zones on impera un terror anònim, i que ens força a plantejar-nos els límits de la lleialtat i l'amor, de les conviccions i de la resistència.

«Em miren sense mirar-me perquè no tenen rostre.»"

És un llibre que juga amb el factor sorpresa de principi a final per tant no puc explicar massa cosa sense trencar la màgia de no saber  per on anirà, el text de la portada explica el principi i els principis que hi planen. L’entrada de la novel·la és terrible, angoixant,  com a lector vas tant perdut com el protagonista i aquesta sensació de vinculació  es manté fins pràcticament el final i no crec que sigui només és per l'ús de la 1a persona, diria que és un dels punts forts del llibre, l’empatia amb el protagonista/víctima i la incapacitat de predir el què li passarà, per tant vas d'esglai a esglai, amb una Barcelona de fons que coneixes i reconeixes però que alhora és estranya i fa basarda, molta. 

Ben escrita, enganxa des de les primeres línees, amb una bona arquitectura i distribució en capítols curts i dinàmics d’aquells que fan que no puguis parar de llegir (una altre, només un altre...) i no donaré més pistes però sí explicaré les sensacions que m’ha produït la seva lectura (sense ordre i algunes en dosis molt superiors a les altres): Sorpresa, angoixa, por, fàstic,  decepció, alleujament, esperança, alegria, soledat.


"..l'art com a refugi i defensa, l'art i la rutina agafats de la mà per produir i respirar, per respirar i produir..."

"Mentre pujo cap a casa em fixo en la multitud que em rodeja. Tots, sense excepció, fan el mateix que feien ahir i abans d'ahir, fa dos mesos i fa dos anys. Tots van i vénen i tornen i se'n tornen a anar i mengen i defequen i juguen i fins a cert punt s'assemblen satisfets de poder-ho fer sense ser molestats ni destorbar a ningú, de manera que el trajecte fins el cementiri se'ls faci menys aterridor. A tot arreu on miro veig exactament això. A tot arreu inclosa la zona d'exclusió."

 

Una novel·la recomanable, de la que ben segur se'n parlarà perquè tracta situacions que tot i que podrien semblar inverossímils hi ha un rerefons que sempre plana damunt la humanitat com són els autoritarismes i totalitarismes i el control del pensament i  per tant el llibre també es pot interpretar com una defensa a l'esperit crític, al pensament lliure i a la necessitat d'implicació social. 

  

I de l'autor també en sentirem a parlar, tenint en compte que es tracta de la seva primera novel·la.