Vetlla.- Jordi Llavina

VETLLA
Jordi Llavina
Poesia 3i4
Premi Octubre de Poesia

Vetlla, és un poema llarg, on l’autor glossa la relació entre un noi i una noia al principi dels 80, ell la recorda a ella a través d’un llibre vell de poesia que varen compartir, vestint la relació que van tenir a través de la dedicatòria que ella li deixà. El noi ens ho explica des de la maduresa, ignorant el destí de la noia.

El llibre/poema, està dividit en tres parts, cada una amb una mètrica diferent, cadamètrica representant el ritme del moment vital en el que viu. No faré una anàlisi de la mètrica, perquè entre d’altres coses, no en tinc ni idea, em passa igual que amb el vi, no us podria identificar tots els matisos d’un vi, però sí que tinc claríssim els vins que m’agraden. De Vetlla només us puc dir que arriba a l’ànima, m'ha agradat moltíssim, m'ha agradat el ritme, m'han agradat les paraules escollides, la destresa en combinar records, sentiments, situacions, persones, anhels passats i presents...

De la lectura de Vetlla dedueixo que a més de la suor l’autor s’hi ha deixat l'ànima, i hi ha deixat anar llast. La seva lectura produeix un cert sentiment de tristesa però alhora de calma, com quan tanques una porta deixant-hi a l’altra banda tot un núvol de sentiments mal teixits, al cap i a la fi tots tenim la nostra pròpia Vetlla o portes mal tancades.

Coincideixo amb Ricard Garcia de què amb una lectura no n’hi ha prou, el seu final et porta novament al seu principi, com tota bona vetlla.

uns tastets:

...

Ella encarnava un personatge:

el de la noia que es desviu

per viure intensament la vida

i, alhora, es mor per fer-se absent.

...

I ara, ¿què més me'n queda, sinó versos i llum?

Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre 

restaura de l'oblit. És molt i, alhora, és fum.

La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra.

...

Hi havia tantes coses que llavors 

apedregava!: a mi primer de tot,

el noi que no volia ser tan fràgil;

i a ella, encara més, la dona íntegra.

...

¿Por qué Mahler?

¿Por qué Mahler?
Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo
Norman Lebrecht
Traducció: Bárbara Ellen Zitman Ross 
Alianza Editorial, 2011

Mahler (1860-1911) és sens dubte el compositor més important en els nostres dies, després d'haver estat durant molts anys quasibé oblidat, quan no menyspreat. Un compositor que només va escriure 10 simfonies, una Cançó de la Terra i uns cicles de cançons (director d'orquestra a dedicació completa, només escrivia durant els estius).


Aquest llibre, imprescindible per als mahlerians i molt recomanable per als que alguna vegada s'han acostat a Mahler o aquells que en senten curiositat, és una porta d'entrada al món mahlerià. És una obra amena, amb erudició sense "carregar" el lector (ans al contrari et dóna imformació de tota la vida artística i de la gent de la cultura de l'època: Klimt, Gropius, Strauss, Zweig...), amb biografia i narració gairebé novel·lística, que, fins i tot, permet de "mahlear".  Una nova forma d'acostar-se al gran compositor i sobretot a la seua obra (sempre oberta i canviant).


"La resistencia de Mahler es para mí una fuente de valentía en momentos de adversidad, y de esperanza en momentos de depresión."
"Mahler confiaba en la perdurabilidad de su obra. En el arte no hay otra posibilidad." (Ell havia dit: "El meu temps arribarà".)
"Mahler añade amplitud y profundidad al pensamiento. En una sociedad acelerada y homogeneizada, nos permite pensar que la mente individual puede sobrevivir. Nos anima a ver el panorama más general, a escuchar lo que no se ha dicho. Mahler continúa la conversación. Nos convierte a todos en críticos."

El viento comenzó a mecer la hierba.- Emily Dickinson

Emily Dickinson
El viento comenzó a mecer la hierba
Nordica libros, 2012
- Fitxa a l'editorial
- La ressenya de Vila-Matas (El País, 30.04.2012)
- Primeres planes (El País, 21.03.2012)

Un regalet per als ulls i per als dits...
Una xicoteta selecció deliciosa de poemes de la Dickinson il·lustrats delicadament per Kike de la Rubia...






Havia de ser el primer dels "caiguts" a la Fira per recomanar-vos.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit (Fira del Llibre de València, 2012)

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça!

Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

 

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés: Els amants

43 Fira del Llibre de València

(El poema, a la UOC, on també podeu sentir la versió de Llunàtiques)

Aire de Dylan.- Enrique Vila-Matas

Enrique Vila-Matas
Aire de Dylan
Seix Barral, 2012




La pàgina web oficial de l'autor diu tot això (crítiques, comentaris en blocs...)

Molt interesants els 7 minuts de lectura i explicacions del mateix Vila-Matas a La Vanguardia:

A mi m'agrada molt el Vila-Matas curt, als articles d'El País.
M'agrada, també, el seu ús dels adjetius i la seva "desbordant" imaginació "bocabadant".
I m'agrada el punt de partida d'aquesta novel·la (els "pares" dels drets humans van oblidar fer cas a un parell, al menys, de drets: el dret a no ser coherent sempre i el dret a deixar-ho estar).
Però no diré res més jo: els fans d'Enrique el llegiran, els fans de la bona literatura l'haurien de fer també, els amants del "verbo bien gastado" el gaudiran...

PD.: Gràcies, Isabel, ha resultat un bon regal.

diumenge de fira...

"Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo".

Julio Cortázar, escritor (1914-1984)

Aportació de Mónica Ruiz Losa a

Exposición 'Líneas comprometidas'

43 Fira del Llibre de València

Art en Acció (per la llibertat d'expressió)

L’exposició “Art en Acció” recull les obres donades a Acció Cultural del País Valencià per més d’un centenar d’artistes del nostre país, que es posen a la venda per a contribuir al pagament de les multes imposades a Acció Cultural pel govern del president Francisco Camps, de la Generalitat Valenciana, amb motiu de les emissions de TV3 al País Valencià. 

Les diverses multes ascendeixen a la quantitat de més de 900.000 euros (incloent-hi penalitzacions i interessos de demora), de la qual l’entitat ha aconseguit pagar un 50% gràcies a les aportacions populars i a les obres d’art que ja ha aconseguit vendre. El 50% restant és reclamat ara sota amenaça d’embargament dels béns de l’entitat, entre els quals s’inclou el propi edifici de l’Octubre CCC. 

Acció Cultural agraeix el gest extraordinàriament generós realitzat per la comunitat d’artistes plàstics i visuals que van respondre a la crida efectuada per Andreu Alfaro, Antoni Tàpies i Miquel Barceló en nom de l’associació i d’altres entitats solidàries. Acció Cultural agraeix també les adhesions de particulars i d'entitats que, bé a través de donatius, bé a través de la compra d’aquestes obres d’art, contribueixen al pagament de les multes. 

(Acció Cultural del País Valencià és una associació cívica (fundada per Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, etc.) que, des de fa quaranta anys es dedica a la promoció de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià.)

 (Obres de Genovés, Boix i Fontcuberta)

Matí dedicat a la visita de la segona tanda d'obres que s'exposen al Centre Octubre. Quina vergonya! País!

Ací la pàgina d'Art en acció:
http://acpv.cat/artenaccio/

Diari d'un llibre desafortunat

The Diary of a Disappointed Book from Studiocanoe on Vimeo.

Aquí els tractem força millor!

Nit fantàstica.- Stefan Zweig

Nit fantàstica

Stefan Zweig

Traducció: Carme Gala

Quaderns Crema

“Les notes següents eren en un paquet lacrat que van trobar a l’escriptori del baró Friedrich Michael von R…, tinent de reserva d’un regiment de dragons de l’exèrcit austríac, caigut en la batalla de Rava-Ruska la tardor del 1914. Com que la família, després de llegir-ne el títol i de donar una ullada als fulls, va suposar que eren una creació literària del seu parent difunt, me’ls va donar perquè els revisés i va deixar-ne la publicació al meu criteri. Personalment, no considero que aquestes notes siguin cap narració imaginària, sinó que recullen una experiència real, verídica en tots els seus detalls, i he decidit, per bé que ometent el cognom de l’autor, publicar-ne les revelacions íntimes sense canviar-ne ni afegir-hi res”.

Amb aquest recurs tan literari del manuscrit trobat comença Nit fantàstica, una de les novel·les menys conegudes de Stefan Zweig. El relat continua, ara ja en la veu de l’esmenat baró von R…, reivindicant la funció de la literatura com a vehicle per a plasmar una inusual experiència i les conseqüències que se’n deriven, “sempre escollint les paraules segons el seu pes específic”. 

El procés creatiu és important en sí mateix: tant se val si el relat és real o fictici, si l’impuls d’escriure és sobtat o si el text no va destinat a ningú més que al propi escriptor aficionat. A l’hora de narrar el viatge interior, el com té tanta preponderància com el què, sobretot perquè l’interès i la profunditat d’allò que s’explica rau precisament en l’ús del mot adequat, en l’exposició personalíssima dels fets, en l’erràtic deambular dels més íntims pensaments, en una atmosfera de sensualitat que amara la història des del seu inici.

Tots aquests elements conformen una curta i brillant narració, escrita de manera magistral, en la que un jove aristòcrata, indolent i avorrit, descobreix  una part ignorada d’ell mateix que el connecta amb un esperit intensament vitalista. A través del desig, d’una actitud prepotent, de la curiositat sense límits, de la delinqüència inclús, anirà canviant la seva percepció sobre la vida, la pròpia psicologia i els altres.

En menys de vint-i-quatre hores, però especialment durant la nit, quan la quotidianitat diürna dóna pas a la ciutat fosca i canalla, el protagonista es deixa arrossegar per l’ànsia inabastable de conèixer (de conèixe’s), oblidant fins i tot la prevenció més elemental i menystenint l’instint de supervivència. I és en el moment en què la nit torna a esdevenir dia quan s’adona de la transformació radical del seu esquema filosòfic i moral, de la personalitat renovada que acaba d’aflorar: “El qui s’ha trobat ell mateix una vegada ja no pot perdre res en aquest món. I el qui un dia va comprendre l’home que duia dins seu, també els comprèn tots”.

23 d'abril del 2012

Instantànies a la Rambla de Catalunya  de Barcelona

23 d'abril del 2012

                                         Nacho Ares

                                          Imma Monsó

                                           Josep Mª Espinàs

                                           Muriel Casals

                                          Empar Moliner

                                         Defensem l'escola en català

                                         Pilar Urbano

                                          Javier Pérez Andújar

                                          Rosa Regàs                    

Patagonia Express.- Luis Sepúlveda

Patagonia Express
Luis Sepúlveda
Tusquets Editores

L'escriptor xilé ens convida a acompanyar-lo en alguns moments claus de la seua vida, des de les vivències amb el seu avi àcrata al retrobament, anys després de la presó i l'exili, amb la Patagònia i la Terra de Foc, tot culminant en un poble de l'Andalusia (d'on era l'avi), on acaba un periple que ens mostra uns paisatges i uns actors prodigiosos i alhora senzills humans.

Tot contat amb una prosa amena, senzilla, irònica (molt)  i, malgrat la distància amb la qual vol contar-nos les coses, que va directa com una fletxa al cor!

Molt recomanable. Un goig de llibre.

PLOP. RAFAEL PINEDO

PLOP
Rafael Pinedo
Salto de Página Ed.
151 pàg.

No la llegiu perquè tardareu temps a oblidar les imatges aberrants que descriu d'un món apocalíptic i bàrbar, tot gris i plè de fang...

"Se llama Plop. Es el ruido que hizo al caer en el barro cuando nació. Su madre, la Cantora, lo dio a luz sobre una carreta en marcha. El niño cayó al suelo y fue recogido por la vieja Goro, uno de los pocos humanos que conocieron la civilización, que aún recuerdan qué era leer y escribir..."

Súper ben escrita. Molt minimalista. És com si multipliquessim "La carretera" per "Meridià de sang" (totes dues de Cormac McCarthy) i en resulti "Plop".

La història del nen "Plop", orfe des del seu neixement, després adoptat per la vella de la tribu i com evoluciona i sobreviu fins a coronar-se cap de la tribu.

Té alguna cosa aquest relat, que tot i la violència i com els personatges ténen només un destí marcat, t'anima a seguir llegint.
El nen, inocent al principi (fa pensar en el noi protagonista del "Chico que se enamoró de la luna" de l'Spanbauer), aprèn perquè ho ha de fer, sobreviu, persevera i com sucumbeix al deliri...

De culte.

MOSSEGAR LA POMA - PROPOSTA D'ENTRADA CORAL

Aquest és un recordatori de la proposta d'entrada coral que vam penjar el dia 6, suposem que a causa de les santes vacances ha passat sense massa glòria, us la tornem a llançar a veure si aquesta vegada mossegeu.

"A Il cavaliere rosso, el mateix dia que va guanyar  el concurs convocat per l’amiga Isabel, sobre el darrer d’en Vila-Matas,  també li va tocar (home afortunat) un exemplar de Mossegar la Poma, el nou d’en Francesc Serés (signat  per l’autor), el petit inconvenient és que s’havia de recollir a Barcelona, però per això estan els orfes, l’amiga Sícoris li feu el favor de recollir-lo i enviar-l'hi.  En tribut a l’obra i a l’autor, en posa un altre exemplar en circulació...  convoca concurs: un conté i una endevinalla, era clar que eren Adam i Eva, i de seguida lligant caps, tramesa de resposta i bingo! (l’amic cavaliere ho havia posat francament fàcil!)

I em va tocar! I ja l’he llegit! I crec que això no pot acabar aquí, l’obra ja ha passat per tres mans òrfenes, dues de les quals l’han llegit, (com a mínim), per tant el llibre ha de continuar corrent; al cap a i la fi, es tracta d'un conjunt de contes d’amor i que és el nostre bloc sinó un bloc d’amor, d’amor pels llibres i les seves conseqüències?

Doncs aquí va la proposta (consensuada amb el culpable de tot plegat!),


L’orfe o òrfena, declarat o que encara hagi de sortir de l’armari, interessat en llegir Mossegar la poma, que ho faci saber a través d'aquest mail  annitamiu@gmail.com . Farem  un sorteig (amb mà innocent), que establirà l’ordre de lectura, l’única condició és que us heu de comprometre a reenviar el llibre a la persona que us direm, i a enviar, a l'adreça que us indicarem la vostra aportació que pot ser del tipus que vulgueu per exemple: e-mail, paper, natura morta, fotos, dibuixos, petit-pois, pasta de sal, narració, escrits, etc.,  amb indicació de la seva autoría per si cal aclariments per a la reproducció."

De moment som quatre participants, però ens agradaria fer-la molt més coral!

ai sí, el quadre és de Pierre Marcel www.lepommier.net

UN ALTRE GOT D'ABSENTA

Un altre got d'absenta

TINA VALLÈS

labreu, 2012

Contraportada

Tot canvia després d’un altre got d’absenta. Deixes el got damunt la taula, mires per la finestra i tens temps de veure una línia de llum que recorre fugaçment el carrer, il·lumina per un instant la roba estesa en un balcó i es clava al portal de casa. Darrere dels vidres encesos endevines les siluetes dels Nohisom, que es deixen engolir per la fosca de l’escala. Ara passen les cosines Tonell, que corren cap al teatre aferrades a la bossa. Madona Quèlonia, la més vella del barri, escura les seves eternes escopinyes. I sempre aquesta llum que projecta clarobscurs en tots els rostres que troba, tots anònims i alhora protagonistes del dia a dia. Què els passa pel cap? Quines penes els afligeixen? Quines secretes alegries? Per què no riu mai el cambrer Zero? En Borris Sol esgarrapa la guitarra i en treu una cançó d’amor que només el seu germà valorarà com cal. Les persianes del senyor Búnquer ho vigilen tot. La llum declina.

Tina Vallès observa la vida que transcorre a l’escala, als carrers, al barri. Imagina rastres d’històries en les ombres disfressades de normalitat que ens passen pel costat i que amb prou feines veiem, però que formen part de les nostres vides. I ho fa amb la subtilesa i la precisió d’una llum fugaç que enfoca el més petit detall i deixa entreveure tota una escena

PERILL, LECTURA ALTAMENT RECOMANABLE!! S'ha de prendre amb mesura doncs pot provocar greus crisis d'hiperlecturina, efectes secundaris: que et prenguin per boja quan se t'escapa una rialla, somriure o sospir quan estàs al tren o dinant sola al restaurant, depressió i mono quan arribes a la pàgina 125 i addicció a l'autora.

Ara, "en serio" m'ha agradat moltíssim, fa unes descripcions sempre genials, a voltes encantadores a voltes  escruixidores, retrata a tothom, petits, mitjans i grans, homes i dones, bons i dolents. El llibre està dividit en tres parts, cada una iniciada amb fragments d'escriptors Rodoreda i Perec per la primera part, destinada als veïns que viuen en un mateix edifici i a aquelles petites coses que fan i que els individualitza. A la segona part el fragment és d'Italo Calvino, i  hi descriu a personatges extravagants o que senzillament criden l'atenció. I per iniciar la tercera ha escollit un fragment de Màrius Serra, i la dedica a la descripció de diferents personatges des del punt de vista professional. Un fragment de Gonçalo M. Tavares finalitza amb "un altre got d'absenta". 

links:

l'editorial

el bloc de l'autora "Ganxet sota les pedres"

Avui és l'aniversari del naixement de Karen Christence Blixen-Finecke, 17 d'abril del 1885..



(Rosa Karen Blixen)

Un dia molt apropiat per rellegir i gaudir del "post" de la nostra amiga Eulàlia (25 d'agost del 2010):


http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2010/08/el-festi-de-babette-isak-dinesen-karen.ht

“Los tiempos difíciles han ayudado a hacerme comprender mejor lo infinitamente rica y maravillosa que es la vida y que muchas cosas 
que nos preocupan no tienen la más mínima importancia”.
(Karen Blixen)

Juguem a enllaçar títols de llibres?

Títol inicial, última entrada elPac:

EL BESO DE LA SIRENA

..........i seguim als comentaris



Aclariments:


El nou títol només cal que contingui l'última paraula de l'anterior.
És segueix l'enllaç amb l'ultima paraula del títol.



Aspecte dels enllaços, el 18.04.2012...
(descarregar en format .pdf)

El beso de la sirena.- Andrea Camilleri

El beso de la sirena
Andrea Camilleri
Editorial Destino

Us recomane aquest petit però gran llibre.

No teniu excusa perquè és una novel·leta curta (no arriba a les 90 pàg.), i, a més a més, perquè aquesta faula...

- és senzilla, clara, neta;

- és una obra per a congraciar-se amb el món, a sovint d'un món que estem perdent;

- té uns personatges bons, innocents i honestos, sense cap altra ambició que viure plàcidament amb els altres i, sobretot, amb la naturalesa;

- ens parla de com conviure amb allò que ens resulta estrany, contrari, alié...

- està plena de tendresa, emotivitat, amor, fantasia, realitat...

Aquesta obreta és com una música: ens afecta més a les entranyes que no pas a la nostra capacitat de comprensió. En acabar de llegir-la, et queda com un pòsit de sensacions agradables, dolces i d'estima a les persones bones, senzilles i a la vida sense els tràfecs que avui ens ofeguen.

Robert Walser (15 d'abril de 1878 a Biel/Bienne, Suïssa - 25 de desembre de 1956 a Herisau, Suïssa..




"Aquí se aprende muy poco, falta personal docente y nosotros, los muchachos del Instituto Benjamenta, jamás llegaremos a nada, es decir que el día de mañana seremos todos gente muy modesta y subordinada. La enseñanza que nos imparten consiste básicamente en inculcarnos paciencia y obediencia, dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito. Éxitos interiores, eso sí. Pero ¿qué ventaja se obtiene de ellos?.¿A quién dan de comer las conquistas interiores?."


Així comença la tercera novel·la de Robert Walser: "Jakob von Gunten",escrita al 1909 a Berlin, tres anys després de sortir de l'Institut on havia estat educat, l'Institut Benjamenta.


Avui, dia del seu aniversari, recordem les seves obres:


L'Homme que no s'adonava de res
El quadern de Fritz Kocher
El paseo
La rosa
Els gemans Tanner
El ayudante,
Historias de amor
El bandido
La habitación del poeta
Ante la pintura
Microgramas

He llegit:" El paseo, La habitación del poeta i Jakob Von Gunten" i les tres m'han captivat..

diumenge, encara que no és per riure's...

Sol, jo, cremant a l’ombra.- Michelangelo Buonarroti

Michelangelo Buonarroti
Sol, jo, cremant a l'ombra (Antologia poètica)

Tria, versió i presentació de Miquel Desclot 

Epíleg de Tomàs Llorens i Serra

Informació a la web d'edicions vitel·la

Entrevista de Jordi Llavina a Miquel Desclot al programa L'última troballa

'triattore, jo, tradittore'

dues quartetes i quatre sonets

no goso dir res més