En la orilla.- Rafael Chirbes

"En la orilla" 

Rafael Chirbes 

Anagrama, 2013

“En la orilla” és l’última creació de Rafael Chirbes, un escriptor valencià, nascut el 1949 a Tavernes de la Valldigna, poble proper a la costa valenciana, a la comarca de la Safor, prop de grans centres turístics i per tant de la destrossa sistemàtica del paisatge i el territori. Ha publicat assaigs, llibres de viatges i novel·les –les meves favorites són La larga marcha, La caída de Madrid, Los viejos amigos-, però va ser “Crematorio”, rodada també com a sèrie per la televisió, la que li va donar renom, en obtenir el premi de la crítica.

Ell no ho sap, però compartim un secret. Jo sé, per una relació familiar, que ell escrivia fa mil anys crítiques de televisió per al diari del partit d’ultraesquerres en el què suposo militava, com el meu parent. Aquesta època de la seva vida, o millor, el que queda d’aquesta època de la història –compartida per molts, oblidada per gairebé tothom, substrat emocional de moltes persones que ara manen, dicten, dirigeixen, opinen; on es podia viure amb Franco sinó amb un peu a la clandestinitat? – és el que explica Chirbes a “Los viejos amigos”.

Llegir Chirbes exigeix un esforç. No és fàcil. Però, com quasi tot a la vida, el que demana és el que proporciona plaer de veritat. Una prosa lenta, sòlida, densa, llarga, que t’embolica en una mena de música i et va portant pels pensaments dels personatges, saltant d’un a l’altre sense advertir-ho. Abunden les dites fetes, les expressions populars que contrasten la densitat. Chirbes escriu de manera que les veus s’entrecreuen. Diàlegs, monòlegs, descripcions críptiques, insinuacions sobre el passat, sobre situacions hipotètiques, sobre especulacions.

A la premsa, Chirbes ha declarat que és una novel·la de la crisi: i és exacte, no “sobre” la crisi, sinó “de” la crisi. De la tornada a la realitat, a la vida quotidiana, als moments subtils i màgics –una bona conversa, una bona vista, un bon llibre, un cafè en una plaça assolellada- que recuperem quan torna la calma.

La història s’estructura sobre el personatge d’Esteban, que tanca la fusteria familiar i ha d’acomiadar els seus treballadors. Però ell sap que la cosa és més greu i ho oculta als companys de partida de dòmino. I al fons, sempre present, entre les ombres borroses o la llum enlluernadora, el pantà i les seves aigües pútrides, amb els canyissars i les granotes i els camins que s’esborren i desapareixen i el fang que s’enganxa a les sabates.