La soledad de las parejas.- Dorothy Parker

Dorothy Parker 
La soledad de las parejas (relats)
Traducció: Carmen Fransi i Jordi Fibla
Ediciones B, 1998

Parlar de Dorothy Parker és referir-se als ambients bohemis de la Nova York dels anys 20 i a les famoses reunions nocturnes al voltant de la Taula Rodona de l'hotel Algonquin, on es trobaven cada nit escriptors i periodistes en unes tertúlies que han esdevingut mítiques. Però sobretot, a la personalitat intensa d'una dona d'esquerres i feminista, molt refinada, culta i rebel, a més de bevedora i fumadora empedreïda, profundament àcida en totes les seves manifestacions.

   I és aquesta acidesa, que també amaga una certa tendresa quan descriu els seus personatges, el que impregna els relats de La soledad de las parejas: una mirada sarcàstica a la societat, una reflexió desil·lusionada i distant sobre la solitud que hi ha darrere de l'esplendor de les festes, les convencions socials, la superficialitat de les relacions personals i, en definitiva, del somni americà.

Dorothy Parker, coneguda pel seu humor negre que donava un caire absolutament irònic a la seva concepció de la naturalesa humana, era igualment sarcàstica retratant homes i dones: ningú no s'escapava de la seva ploma esmolada i de la seva llengua viperina. Els contes de la Parker destil·len un escepticisme que mai no cau en una desolació massa evident (almenys en aparença), sino en una mena d'amargor humorística que fa que te la imaginis amb un vas de whisky o una copa de xampany francès a la mà mentre, amb un riure sardònic, va reconstruint les misèries de la societat benestant novaiorquesa, que van des del racisme més o menys soterrat d'Arreglo en blanco y negro, a la vacuïtat, la decadència física i els intents de suïcidi d'Una rubia imponente, passant per la hipocresia d'El señor Durant i la crueltat classista de La yegua.

Per conèixer totes les arestes d'aquella generació perduda que integrava autors com Faulkner, Dos Passos, Scott Fitzgerald i Steinbeck, entre altres, cal tenir en compte la desencantada i particular mirada de Dorothy Parker, que a banda de molts contes, també va conrear la poesia i la crítica teatral. I sempre va fer-ho amb la mateixa agudesa agredolça i distant que ja és el seu tret distintiu més destacat.

Un llibre quallat de diàlegs brillants, molt divertit, descarnat i totalment recomanable!