dijous, 25 d’abril de 2013

HERBARI. VIURE AMB LES PLANTES.- Daniel Climent i Ferran Zurriaga

Primer acte, un poc fora de programa, de la 48 Fira del Llibre de València:
o com fer de la presentació d'un recull de textos etnobotànics una hora de gaudi immens de l'amor per les plantes (més en concret, l'amor pels arbres), per la saviesa, pel territori, per la natura, per la cultura, pel patrimoni natural i cultural de la nostra terra...
Malgrat el vent i la pluja, un dia de quedar-se a casa amb una tassa de xocolata desfeta, anar a la conferència Arbres simbòlics i venerats, dels patrons globals a les particularitats valencianes, de Daniel Climent, un dels autors del llibre,  ha estat una de les decisions més encertades dels últims temps.
A més a més, ens han regalat el llibre i ens l'han dedicat als orfes.

 

Un jurat, completament imparcial i de mà innocent, triarà qui és mereixedora/dor d'endur-se el llibre firmat com a premi per escriure als comentaris la poesia més bonica dedicada als arbres, original o copiada, tant se'ns dóna, abans que s'acabi la Fira (del 25 d'abril al 5 de maig de 2013, www.firallibre.com).

___________________________________________

Premi HERBARI
VIURE/LLEGIR AMB LES PLANTES



Sícoris:
Fragment de les "Petites memòries" del José Saramago

“Recordo aquelles nits tèbies d’estiu, quan dormíem sota la figuera gran, el sento parlar de la vida que va tenir, del camí de Sant Jaume que sobre els nostres caps resplendia, del bestiar que criava, de les històries i llegendes de la seva infància distant. Ens adormíem tard, ben embolicats a les flassades a causa de la fresca de la matinada. Però la imatge que no m’abandona en aquesta hora de melangia és la del vell que avança sota la pluja, obstinat, silenciós, com aquell qui compleix un destí que res podrà modificar. Si no és la mort. Aquest vell, que quasi toco amb la mà, no sap com es morirà. Encara no sap que pocs dies abans del seu últim dia tindrà el pressentiment que el final ha arribat, i anirà, d’arbre en arbre del seu hort, a abraçar els troncs, a acomiadar-se d’ells, de les ombres amigues, dels fruits que no tornarà a menjar. Perquè haurà arribat la gran ombra, mentre la memòria no el ressuscita al camí entollat o sota la volta del cel i l’etern interrogant dels astres.”


Toni F.:
Antonio López canta en "El sol del membrillo"





miu:
Una vegada vaig plantar un arbre,
col·locat entre coixins de molsa,
el vaig regar amb llàgrimes espesses
d'enyorança i de tristesa.

Una vegada vaig plantar un arbre
era bonic
com un altre que poblava la meva infantesa

Una vegada vaig plantar un arbre
no li van créixer ni el tronc
ni la capçada
Vaig oblidar de regar-lo i
de parlar-li a cau d'orella.

Una vegada vaig plantar un arbre
sense fulles ni branques
sense nius ni flors
sense records.


Imma C.:
JACQUES PRÉVERT (1900-1977) (traducció M. Vilallonga)
ELS ARBRES

Quan la vida és un bosc,
cada dia és un arbre
quan la vida és un arbre
cada dia és una branca
quan la vida és una branca
cada dia és una fulla.


elPac:
EL CIPRÉS DE SILOS.- Gerardo Diego

Enhiesto surtidor de sombra y sueño
que acongojas el cielo con tu lanza.
Chorro que a las estrellas casi alcanza
devanado a sí mismo en loco empeño.

Mástil de soledad, prodigio isleño,
flecha de fe, saeta de esperanza.
Hoy llegó a ti, riberas del Arlanza,
peregrina al azar, mi alma sin dueño.

Cuando te vi señero, dulce, firme,
qué ansiedades sentí de diluirme
y ascender como tú, vuelto en cristales,

como tú, negra torre de arduos filos,
ejemplo de delirios verticales,
mudo ciprés en el fervor de Silos.


11 comentaris:

  1. Ni és un poema ni és meu (prou que m'agradaria!). És un fragment de les "Petites memòries" del José Saramago on parla del seu avi:

    “Recordo aquelles nits tèbies d’estiu, quan dormíem sota la figuera gran, el sento parlar de la vida que va tenir, del camí de Sant Jaume que sobre els nostres caps resplendia, del bestiar que criava, de les històries i llegendes de la seva infància distant. Ens adormíem tard, ben embolicats a les flassades a causa de la fresca de la matinada. Però la imatge que no m’abandona en aquesta hora de melangia és la del vell que avança sota la pluja, obstinat, silenciós, com aquell qui compleix un destí que res podrà modificar. Si no és la mort. Aquest vell, que quasi toco amb la mà, no sap com es morirà. Encara no sap que pocs dies abans del seu últim dia tindrà el pressentiment que el final ha arribat, i anirà, d’arbre en arbre del seu hort, a abraçar els troncs, a acomiadar-se d’ells, de les ombres amigues, dels fruits que no tornarà a menjar. Perquè haurà arribat la gran ombra, mentre la memòria no el ressuscita al camí entollat o sota la volta del cel i l’etern interrogant dels astres”

    ResponElimina
  2. http://www.youtube.com/watch?v=aD-O_pXOHpI

    ResponElimina
  3. Mola, mola, ja n'hi ha dos frikis concursants...
    (bé, tres si em compte jo)
    i només és el segon dia de Fira...

    ResponElimina
  4. Una vegada vaig plantar un arbre,
    col·locat entre coixins de molsa,
    el vaig regar amb llàgrimes espesses
    d'enyorança i de tristesa.

    Una vegada vaig plantar un arbre
    era bonic
    com un altre que poblava la meva infantesa

    Una vegada vaig plantar un arbre
    no li van créixer ni el tronc
    ni la capçada
    Vaig oblidar de regar-lo i
    de parlar-li a cau d'orella.

    Una vegada vaig plantar un arbre
    sense fulles ni branques
    sense nius ni flors
    sense records.







    ResponElimina
  5. ELS ARBRES

    Quan la vida és un bosc,
    cada dia és un arbre
    quan la vida és un arbre
    cada dia és una branca
    quan la vida és una branca
    cada dia és una fulla.

    JACQUES PRÉVERT (1900-1977)
    traducció M. Vilallonga

    Imma C.

    ResponElimina
  6. EL CIPRÉS DE SILOS (Gerardo Diego)

    Enhiesto surtidor de sombra y sueño
    que acongojas el cielo con tu lanza.
    Chorro que a las estrellas casi alcanza
    devanado a sí mismo en loco empeño.

    Mástil de soledad, prodigio isleño,
    flecha de fe, saeta de esperanza.
    Hoy llegó a ti, riberas del Arlanza,
    peregrina al azar, mi alma sin dueño.

    Cuando te vi señero, dulce, firme,
    qué ansiedades sentí de diluirme
    y ascender como tú, vuelto en cristales,

    como tú, negra torre de arduos filos,
    ejemplo de delirios verticales,
    mudo ciprés en el fervor de Silos.

    ResponElimina
  7. il cavaliere rosso6 de maig de 2013, 13:27

    Concurs tancat, a buscar una mà innocent...

    ResponElimina
  8. i el premi és...

    malgrat els valor de la resta de participants:
    la bellesa del fragment de Saramago,
    la subtilesa de l'arbre d'Anna,
    la vida contundent d'Imma C.
    i el deliri vertical d'elPac...

    Antonio López cantant al sol del codonyer és un poema visual immillorable

    GRÀCIES, TONI F.!!!

    ResponElimina
  9. Felicitats Toni!!! una mà innocent molt encertada!!

    ResponElimina