dimarts, 23 de juliol del 2013

Barney´s Version (1997). Mordecai Richler. Análisis i fragments.


La versión de Barney (Barney's Version, 1997)
Mordecai Richler
Editorial Sexto Piso. 2011
Traducció al castellà de Miguel Martínez-Lage. 

El cas d´en Barney Panofsky (Barney´s Versión, 1997)
Mordecai Richler
Editorial Quaderns Crema. 2013
Traducció al català de Xavier Pàmies.

El fet que aquesta novel·la rebés el premi Llibreter d´enguany em va decidir a comprar-me-la. Tan simple com això.  Per ser més precisos, el premi Llibreter va recaure sobre la traducció, d´aquesta novel·la, realitzada pel  Xavier Pàmies a l´editorial Quaderns Crema. Jo vaig optar per l´edició en castellà de la editorial “Sexto Piso”, traduït de manera magistral per Miguel Martínez-Lage.


La versión de Barney (o “El cas d´en Barney Panofsky”) tracta sobre molts  temes, i aporta moltes reflexions al lector un cop llegit:

1.- El narrador i protagonista absolut es un home ric, vell, alcohòlic i decrèpit, que respon al nom d´en Barney Panofsky, i llur identitat es veu molt marcada per dos fets: ser  jueu i anglocanadenc.
Panofsky decideix escriure la versió de la seva vida com a resposta al llibre que un antic amic seu (més bé diríem un “enemic” seu) Terry McIver està a punt de publicar, on en Barney i els seus tres matrimonis no queden molt ben parats. Es a dir, la premissa del llibre es l´articulació caòtica i retroactiva d´un relat que el narrador fa per defensar-se del llibre calumniós d´un enemic. El següent fragment resulta eloqüent:
 “ Odio ser abuelo. Es una indecencia. Mentalmente me considero un hombre de veinticinco años. Treinta y tres a lo sumo. Desde luego, no considero que tenga sesenta y siete y que apeste a decadencia y a esperanzas volatilizadas. Me huele el aliento. Tengo las extremidades sumamente necesitadas de un buen lubricante. Y ahora que cuento con la bendición de una cabeza de fémur de plástico, ya ni siquiera soy del todo biodegradable. Los ecologistas harán una sonada protesta en mi entierro. (...) en estos días en que se avecina el final de la partida, sentado ante mi escritorio, con la vejiga pinzada por la próstata hinchada y la ciática que me trae a mal traer, mientras me pregunto si estaré aún en condiciones de que me operen la otra cadera, esperándome el enfisema y dando largas caladas a un Montecristo del 2, con una botella de Macallan a mano, trato de recobrar parte del sentido que haya tenido mi vida, y para eso tengo que descodificarla.”


2.- Estem davant d´una novel·la satírica, a estones delirant, i que m´ha fet riure moltissim. Recorda en molts moments al estil d´en Saul Bellow, no en debades l´humor jueu cau a raig, sense xarxa protectora. L´humor del narrador es mou sota un ritme narratiu absolutament dispers, on sovintegen contínuament el canvi d´espai i de temps narratiu (els flasbacks esdevenen tan persistents que a vegades el lector pot arribar a no saber si està en temps present o passat). Aquest fragment mostra el to humorístic del llibre:
" No te puedes fiar de los británicos, es así de simple. Con los norteamericanos (o los canadienses, que viene siendo lo mismo), lo que ves es lo que hay. En cambio, te aposentas en tu butaca del 747 que despega de Heathrow junto a un viejo inglés ostensiblemente aburrido, de papada abundante y tartamudeo inequívoco, que obviamente es alguien en la City y que va enfrascado en el crucigrama del Times, y más vale que no se te ocurra tomarle el pelo. El mequetrefe en cuestión es en realidad cinturón negro de yudo y seguramente bajó en paracaídas sobre algún campo de la Dordoña en 1943, despanzurró un par de trenes y sobrevivió en las mazmorras de la Gestapo concentrándose en lo que había de ser la traducción definitiva de la epopeya de Gilgamesh realizada a partir del original Sin-Leqi-Inninni; ahora, con la bolsa llena de unos despampanantes vestidos de cóctel que le ha tomado prestados a su mujer, así como unas cuantas prendas de ropa interior, va sin duda camino de la convención anual de travestidos, que ha de celebrarse en Saskatoon. "


3.- Si be al principi del relat, el narrador vol edulcorar o millorar la seva imatge pública escrivint el que han de ser les seves memòries, a cada nova plana ens trobem davant d´un home de vida desastrosa, alcoholitzat, faldiller i que viu sota tot tipus remordiments personals. 
El record, la memòria, es veu sovint traïda per l´oblit. Les dades, els noms, les dates son sovint equivocades. Richler expressa com les persones tendim a suavitzar o oblidar els moments més traumàtics de la experiència humana. Per contrarestar aquest problema de manca de memòria, Richler aplica un correctiu molt original:  el llibre es veu constantment matisat amb notes a peu de pàgina, escrites pel fill del narrador, com si fos un corrector o un apuntador teatral del seu progenitor.


4.- Mordecai Richler es terriblement crític amb el seu país: la província canadenca del Quebec. L´independentisme francocanadenc del Quebec rep moltes patacades del protagonista. Richler mostra com les dues comunitats lingüístiques: la francofona i la anglofona conviuen en una mena de guerra freda, subrepticia i gens dissimulada. Valgui aquest fragment com exemple: 
“A este paso, los únicos anglófonos que queden en Montreal serán tan sólo los viejos, los enfermos y los pobres de solemnidad. Lo único que florece ahora mismo son los rótulos EN VENTA / À VENDRE, que brotan a diario como florecillas fuera de temporada en los jardines de las casas, por no hablar de los carteles que dicen PARA ALQUILAR / À LOUER, y que llenan las calles que en otro tiempo estuvieron más de moda. (...)
En aquellos tiempos de constantes contenciosos, incluso un garito como DINK tuvo que soportar la visita de un inspector (o policía de la lengua, como los llamábamos) de la “Comisión de protection de la langue française”. Ese “patriota” barrigón, con camisa hawaiana y bermudas, se entristeció al descubrir una pancarta sobre la barra que decía:
ALLONS –Y EXPOS
GO FOR IT, EXPOS
Con una elegancia de trato irreprochable, el inspector reconoció que el sentimiento era admirable, pero que por desgracia el rótulo era ilegal, ya que las letras en inglés eran del mismo tamaño que las del francés, mientras que la ley no dejaba lugar a dudas al indicar que el francés debía ser de doble tamaño que el inglés en cualquier circunstancia.
Eran más de las tres de la tarde cuando el inspector se pronunció; John, con la maquinaria bien engrasada, estaba en plena fase de dar voces a diestro y siniestro.
Cuando puedan enviarnos a un inspector que nos doble en tamaño a nosotros los anglófonos –gritaba-, retiraremos el cartel. Hasta entonces, se queda en su sitio.
¿Es usted “le patron”?
“Fiche de camp. Espèce d´imbécile.”

5.- Estem, en definitiva, davant d´una novel·la on el seu narrador està creant una historia a mesura que recorda la seva vida, i alhora assumeix la impossibilitat d´arribar a exposar tota una vida amb absoluta fidelitat a la veritat. Potser cadascú es portador d´una veritat diferent a les veritats dels demés.

He gaudit molt llegint aquest llibre. Molt, molt recomanable. Una obra mestra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada