dilluns, 1 de juliol del 2013

Dura la lluvia que cae (Hard rain falling, 1966). Don Carpenter. Opinió, análisis i fragment.

Don Carpenter
Dura la lluvia que cae (Hard rain falling, 1966)
Traducció al castellà de Ramón de España.
Editorial Duomo.


La raó primera per la qual em vaig fixar en aquesta novel·la va ser perquè només entrar a la llibreria La Central, la vaig veure exposada en el seu faristol amb un adhesiu rodó de color vermell amb la frase: La Central recomana.

Vaig agafar el llibre i vaig llegir la primera pàgina. Va ser suficient. El vaig comprar quasi com un acte reflex. La portada, el títol, la prosa, l´argument de la contraportada, tot plegat em va seduir.

La trama principal es la següent: Jack Levitt es un adolescent orfe, que sobreviu a hotels llefiscosos i atrotinades sales de billar. Levitt coneix per atzar a un jove negre, Billy Lancing, que viu de jugar al billar, com a tahúr i petit delinqüent. De fet els dos nois son delinqüents juvenils.
Passades tota classe de situacions sinistres i estranyes (on el sistema judicial americà esdevé una ratonera sense sortida pels pobres desgraciats que no tenen ni cinc), Jack i Billy es retroben a la presó de San Quintín. A la presó es desencadena la violència més extrema. Els dos nois esdevindran no només amics sinó alguna cosa més –que no desvetllo aquí perquè seria un spoiler-.

Don Carpenter (1931-1995) fou un de tants altres novel·listes dels anys seixanta d´obra desconeguda aquí. De fet, “Dura la lluvia que cae” té una vida editorial similar a “Stoner” de John Williams. Ambdues obres van aparèixer als anys seixanta i desaparèixer ràpidament, sense fer molt soroll. Redescobertes de nou per la editorial “New York Review of Books”, ara son obres de culte, llegides per les noves generacions amb fluició i admiració.

Carpenter escriu pel gran públic. La seva prosa no es difícil o enrevessada, al contrari, estem davant de pura literatura popular.  El que sí es polèmic es el tema que aborda. Sense cap dubte al 1966 el contingut d´aquesta novel·la devia ser escandalós. Carpenter es un autor realista, d´un realisme brut i brutal. En molts moments m´ha recordat a una altre novel·la llegida recentment i que resulta complementaria a aquesta: “Desventuras de un fanático del deporte” (A fan´s notes, 1968) de Frederick Exley.

Marginalitat, violència, pobresa, prostitució, alcoholisme, racisme, tortures policials, patiment penitenciari, etc. etc.,  son algunes de les marques de fàbrica de l´América dels 60. Una generació ennuegada, colpejada, que ja no suporta el seu país. Carpenter mostra aquesta realitat a “Dura la lluvia que cae” i ho fa de forma magistral. La lectura d´aquesta novel·la et vivifica i reanima. La seva força i potencia narrativa es abrasiva i extraordinària. Es, si més no, una gran obra literària de la contracultura americana de la segona meitat del segle XX.  

El següent fragment expressa aquest malestar, abans esmentat, de forma evident: 


 “Lo que fuese que le llevó a escapar de Oakland en dirección al Salvaje Oeste parecía haber sido controlado, de un modo u otro. Puede que sólo buscara la libertad. Puede que echase un vistazo alrededor y viera que todo el mundo era prisionero de Oakland, de su propio y diminuto vecindario; todos respiraban el mismo aire, heredaban los mismos asientos en la escuela, desempeñaban los mismos trabajos tediosos de sus padres y vivían en las mismas casuchas de estuco. Es posible que todo le pareciese una cárcel o una trampa, incluyendo el modo en que todos esperaban que hiciese determinadas cosas porque siempre se habían hecho de determinada manera, y ellos esperaban que él fuese bueno a la hora de hacer esas cosas solitarias, extrañas y carentes de sentido, y puede que tuviera miedo: de los edificios, el humo, el hedor de la bahía, el aspecto gris que tenía todo el mundo. Puede que temiera convertirse él también en uno de esos adultos de rostros vacíos y solitarios, y que tuviera que conformarse con una casa en el barrio y una de esas chicas del instituto y un empleo en alguna fábrica y pudrirse en ese entorno hasta el día del juicio. Por eso corrió hacia la única frontera de la que había oído hablar y se convirtió en vaquero.”

2 comentaris:

  1. Gràcies, Eduard, si és com Stoner, la ficarem a la cistella, pots estar segur!

    ResponElimina
  2. Eduard

    Gràcies per l'entrada!

    Fa temps que el tinc a la llista! El poso a davant de tot...

    ResponElimina