La solterona.- Edith Wharton

Edith Wharton
La solterona (The Old Maid)
Traducció i prefaci de Lale González-Cotta
Impedimenta, 2013

Gràcies a la tasca d'Impedimenta i a la seva decisió de reeditar obres d’autores anglosaxones (en alguns casos una mica oblidades), tenim l’oportunitat de recuperar novel·les com aquest clàssic de la literatura nordamericana.
  
La solterona té un to narratiu que t'absorbeix i et transporta al cor de Nova York al 1850: una societat tan pròspera com encotillada, formada per europeus que han heretat nom i fortuna dels avantpassats i tenen certes pretensions aristocràtiques. La novel·la presenta un perspectivisme curiós: tot i ser Charlotte Lovell la principal protagonista de la història, el punt de vista està focalitzat en el personatge de la seva cosina, Delia Ralston, que és qui, mitjançant un narrador que s’expressa en tercera persona, ens fa partícips dels pensaments propis i de les reaccions alienes. De tal manera, que el personatge de Charlotte, fora del que diu de viva veu (la tensió del joc dialèctic entre totes dues és un dels encerts de la novel·la), l’hem d’interpretar, o bé d’acord amb la visió que d’ella en té l’altra protagonista, o bé a través dels gestos, mirades i silencis de la mateixa Charlotte que, amb l’habilitat narrativa de l’autora i en veu del narrador, poden resultar d’allò més eloqüents o tot el contrari: ser un enigma per al lector.

El 1939, el director Edmund Goulding en va fer una pel·lícula, amb guió de Casey Robinson i Zoë Akins i protagonitzada per la gran Bette Davis. La pel·lícula, tot i estar molt ben interpretada i reflectir amb bastanta cura l’ambient opressiu d'aquella societat benestant del segle XIX, no té la profunditat psicològica amb què Wharton caracteritza els seus dos personatges femenins a la novel·la. Com acostuma a passar amb les adaptacions cinematogràfiques, molts dels matisos que conformen l’obra literària passen desapercebuts. En aquest cas, per exemple, destacaré la subtil construcció dels personatges que fa Wharton a partir de la descripció minuciosa de cases, mobiliaris, robes i costums inalterables d’una societat tancada, endogàmica i hipòcritament cofoia.
 

Cartell de la pel·lícula del 1939

Realment, la manera d'explicar, contextualitzant el temps i l'espai de la narració i caracteritzant els personatges amb mestria, té la seva importància, especialment en una història com aquesta en què l'argument, despullat de qualsevol complexitat estilística i psicològica és un pur melodrama que no se sostendria si no estigués sustentat, a parts iguals, pel vigor narratiu dels diàlegs i per la força expressiva dels silencis. La solterona no passaria de ser una història lacrimògena i antiquada si no fos pels petits detalls simbòlics que ens revelen la veritat oculta dels personatges i d’unes vides estèrils que passen com un sospir entre renúncies, secrets inconfessables i matrimonis de conveniència. Tot davant la presència recurrent d’un rellotge parisenc de bronze, adornat amb una escena pastoril al·lusiva en certa manera al quid de la trama. Així, el tic-tac del rellotge esdevindrà el marcador real i simbòlic del tempo de la novel·la i del de les protagonistes, molt especialment de la principal: una Charlotte que a la primera part del llibre llueix un juvenil cabell vermellós (senyal de comportament pecaminós) on hi destaca, però, un ble de color blanc que finalment acabarà escampant-se i predominant per la cabellera de la dama, no únicament com a signe d’envelliment i respectabilitat, sinó sobretot  com a imatge òbvia del patiment a causa de les rígides normes socials que les dones havien d’acatar mentre es convertien en comparses immòbils que veien passar la vida plàcidament a canvi de ser acceptades i mantenir el bon nom. 

Respecte de la inacció dels personatges i de la seva actitud passiva i conformista, sí que m’agradaria deixar clar el que jo crec que és un error que sovint es comet: el de jutjar amb ulls actuals unes maneres de procedir tan allunyades en el temps i tan oposades a la percepció que avui tenim de segons quines coses. I ho dic perquè he llegit alguna crítica en clau més o menys feminista, on es culpa els personatges de no haver fet millor ús de la seva llibertat personal. Em fa l'efecte que qui així ho considera no ha tingut gaire en compte ni el marc socio-temporal en què es desenvolupa la història ni les condicions de sotmetiment mental i l'estigmatització de què eren objecte les dones d'aquella època, i inclús d'èpoques molt més properes.