Males companyies - Marc Cerdó

Marc Cerdó

Males companyies

Club Editor, 2010

L’Heroi d’aquestes Males companyies sap encertar amb l’escopeta el cul dels gats salvatges perquè s’ha criat en un medi rural. També sap adaptar-se al règim disciplinari esquitxat de fantasia a què l’ha sotmès el medi familiar. Pare, mare i avis fan funcionar de meravella una nova variant d’autoritat, el despotisme histriònic: les quatre parets d’una casa esdevenen un teatre divertit i terrible, tan pautat com les festes de moros i cristians —sempre reben els mateixos— i exposat a la mirada pública.L’Heroi està a les portes d’una insurrecció. La disfressa li ve justa i l’ofega, és hora d’esquinçar-la abans d’aixecar el vol. El comiat ha de ser dels que deixen memòria llarga. Convé triar “bons” comparses… i que comenci una nova funció.

El tenia a la llista des que Marc Cerdó va presentar-lo a L’hora del lector ja fa pràcticament quatre anys, finalment fa un parell de mesos va passar de la llista a la cistella i de la cistella a les mans.

D’entrada ja intueixes que les males companyies no són les que el protagonista busca sinó que qui suposa una mala companyia és el propi protagonista, tot i que com a lectora que sempre procura empatitzar amb els personatges a l’inici em vaig resistir a acceptar-ho, però efectivament el pas de les pàgines van dotant-lo de maldat, això sí amb un cinisme i un subtil sentit de l’humor que fan que davant d’alguna barbaritat se t’escapi un somriure (mal m’està dir-ho). Aquest mala peça és un jove a qui els límits que li han posat a casa no li serveixen i se’ls busca ell sol, sense pensar en els conseqüències dels seus actes, amb una relació pèssima amb el seu pare, i amb l’ajuda directa o indirecta dels seus avis,  amb alguna escena memorable (festa rave inclosa). El jove vol marxar de la casa familiar i de l’illa on viu i no queda clar si fuig per necessitat o organitza tot el sarau per fugir.

El final m’ha deixat una mica a mitges, perquè tot i que està força ben lligat, l’embranzida que pren el  personatge a la segona part del llibre s’acaba en una frenada en sec, per tant li aniria molt bé una segona part per acabar d’amortitzar-lo.

No he pogut evitar relacionar-lo amb Wilt, fa molts anys que me’l vaig llegir, però el record que n’he guardat i sense saber ben bé  com, se m’ha barrejat amb el protagonista de males companyies, deu ser per la trapelleria i maldat encobertes amb un aire de bonhomia.

Un ocellet m’ha dit que  l’autor aquest any treu nou llibre, però diria que no és la continuació de males companyies.