Opus nigrum (L'Œuvre au noir, 1968), Marguerite Yourcenar

Marguerite Yourcenar

Opus nigrum (L'Œuvre au noir, 1968)

Editorial Alfaguara. Madrid, 2014.

Traducció al castellà d'Emma Calatayud

384 pàgines

18,50 €

Tenia pendent, des de fa molt temps, llegir-me aquesta novel·la de la Marguerite Yourcenar. Potser d'ençà que em vaig llegir “Las memorias de Adriano” vaig aparcar la lectura d' “Opus nigrum” per millor ocasió.

L'editorial Alfaguara ha reeditat el llibre, amb un format més còmode i una tipografia molt agraïda. Ja era hora, la veritat!. Aquesta obra només es podia trobar a llibreries  de vell o en edicions antigues, de lletra microscòpica. Jo tenia un exemplar de l'any 92, on la lletra era una tortura de llegir.

Recordo l'entrevista d'Apostrophe, que Anagrama va editar en dvd, subtitulada, on la mateixa Yourcenar li confessava a en Bernard Pivot com d'important va ser per a ella crear un personatge com “Zenó”.

Zenó no va existir històricament, és una creació literària de l'autora, a diferència del emperador Adrià,  però el personatge beu d'un munt de personatges reals i històrics, entre els que es troben Leonardo Da Vinci, Paracelso, Miguel Servet, Campanella, i un llarg etcétera.

Zenó es el fill ilegitim d´un alt comissionat italià i una pàl·lida noia, hereva de l´alta burgesia belga. Sense saber que fer amb aquest bastard, el jove acabarà estudiant per a clergue. Aquest origen bastard i  antitètic (dos móns, el sud i el nord d´Europa) confereixen al noi un intel·lecte inquiet i amb el temps esdevindrà el més eminent metge, alquimista i filòsof de Flandes. Yourcenar destaca l´esperit de servei de Zenò. En paraules de l´autora, “Zenó, al igual que Adrià, només vol ser útil als demés”.

Estem a mig segle XVI,  en plena eclosió del conflicte religiós, entre el catolicisme ultra muntà del sud d'Europa (la Contrarreforma) i el Protestantisme (església reformada) del nord;  i Flandes, territori sota el domini del Rei espanyol Felip II esdevé frontera i polvorí de tot aquest magma religiós.  Zenó acabarà sent un símbol de la llibertat ideològica i religiosa; una mena de sant laic il·lustrat que posarà a la superfície tota la bogeria i hipocresia dels dos fanatismes religiosos, el catòlic i el protestant.

Opinió personal:

Aquest llibre està excelsament escrit. La prosa de la Yourcenar sempre m'ha semblat sobrenatural, com si estigués llegint a un clàssic grec o llatí.

I us semblarà estrany, però he sentit com si “Opus nigrum” fos una continuació, una derivació de “les memòries d´Adrià”, però sota un prisma més trist, més pessimista, més fosc. Si Adrià era un personatge lluminós i solar, Zenó es mou en la foscor (la nit del nord d'Europa com metàfora històrica de “la nit moral del continent”) i és un home absolutament lunar.

Entenc que la prosa de la Yourcenar no agrada a tothom. Tinc amics i coneguts que no van poder passar de les primeres vint pàgines de “Les memòries d'Adrià”. L'escriptora belga no practica la novel·la històrica a l'ús o comercial, ans al contrari. Estem dins un territori altament filosòfic i moral. I la prosa està empeltada de profunditat i bellesa, riquesa estilística i indagació artística.

A “Opus nigrum” Marguerite Yourcenar ens regala una lliçó de filosofia aplicada, un quadre moral de tota una època, del final de la Edat Mitja i el començament d'un Renaixement que es cobraria la vida de molts savis i erudits, com si fos el darrer alè d'una era de fogueres i martiris. La Yourcenar ens obliga a posar-nos dins la pell de Zenó i ens interpel·la. Hem de prendre partit. Hem de optar per la saviesa i la ciència o per l'obscurantisme i la foscor. 

De tot el que he llegit, destacaria un moment privilegiat, que em va impressionar molt. Cap a la tercera i última part de la novel·la, Zenó intenta fugir i arriba a una platja belga, símbol de l'última frontera del seu país. Allà troba a grups de perseguits i fugitius, com ell. En aquella platja, Zenó demana preu als barquers perquè el portin a Anglaterra o a Zelanda. Però en un determinat moment, després de dormir a la sorra una estona, contempla la seva vida, la vida dels seus, i medita sobre el seu destí. La platja, la sorra, i la força del esperit donen lloc a un moment màgic. Es llavors quan la Yourcenar sembla també emocionar-se al escriure, i ella retroba la platja de la seva infantesa, ella, belga i francesa, dona i home alhora, també observa el seu destí. Glòria a la literatura! Glòria a Marguerite Yourcenar!

Per acabar us deixo uns fragments com a homenatge a aquesta bella novel·la:

“Zenón creció para la Iglesia. Ser clérigo era, para un bastardo, el medio más seguro de vivir acomodadamente y de acceder a unos puestos honoríficos. Además, el ansia de saber que, desde muy pequeño, poseyó a Zenón, los gastos de tinta y velas consumidas hasta el alba, sólo le parecían tolerables a su tío en caso de tratarse de un aprendiz de sacerdote. Henri-Juste confió al principiante a su cuñado, Bartholommé Campanus, canónigo de Saint-Donatien, en Brujas. Este sabio, consumido por la oración y el estudio de las letras, era tan dulce que parecía ya viejo. Enseñó a su alumno el latín, lo poco que él sabía de griego y algo de alquimia, y entretuvo la curiosidad que el estudiante sentía por las ciencias con ayuda de la Historia natural de Plinio. El frío gabinete del canónigo era un refugio adonde el muchacho escapaba de las voces de los corredores que discutían el valor de los paños de Inglaterra, de la insípida sensatez de Henri-Juste y de las caricias de las camareras ávidas de fruta verde. Allí se liberaba de la servidumbre y de la pobreza de la infancia; aquellos libros y aquel maestro lo trataban como a un hombre. Le gustaba la habitación tapizada de volúmenes, la pluma de ganso, el tintero de asta, herramientas de un conocimiento nuevo, y el enriquecimiento que supone aprender que el rubí procede de la India, que el azufre casa con el mercurio, y que la flor que en latín se llama lilium se llama en griego krinon y en hebreo susannah. Se dio cuenta en seguida de que los libros divagan y mienten, igual que los hombres, y de que las prolijas explicaciones del canónigo se referían a menudo a unos hechos que, por no existir, no necesitaban ser explicados.”

(...)

El Zenón que caminaba con paso apresurado sobre las anchas losas de Brujas sentía pasar a través de él, como a través de un traje usado, el viento del mar, una oleada de millones de seres que habían vivido en aquel punto de la esfera o que allí vivirían hasta la catástrofe final que llamamos fin del mundo; todos aquellos fantasmas atravesaban sin verlo el cuerpo del hombre que, cuando ellos vivían no existía aún o que, cuando ellos nacieran, ya no existiría. (...)

Revivía demasiado a menudo en el presente los momentos caducos de su propio pasado, no por remordimiento o nostalgia, sino porque los tabiques del tiempo parecían haber estallado.”