La llarga vida de la Marianna Ucrìa | Dacia Maraini

«A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. A les mans, un llibre d'amor. Les paraules, diu l'escriptor, són recollides pels ulls com raïm d'una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s'escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura?» (pàg. 179)

La llarga vida de la Marianna Ucrìa

Dacia Maraini

Traduc. de Marta Hernández Pibernat

Editorial minúscula, 2013

Col·lecció Microclimes

La biografia d’una dona, la vida de la qual ens es contada no des del seu naixement sinó des de l’encontre amb un condemnat a mort i arriba no fins a la mort de la Marianna sinó a la trobada de la llibertat.

El silenci d’una dona, ple de paraules.

"Deu ser perquè li falta la paraula i cada pensament es converteix en escrit i els escrits, ja se sap, tenen la pesantor i la polida matusseria de les coses embalsamades". (pàg. 145)

La tragèdia d’una nena que perd de ben menuda la veu, però es fa sentir a un món ple d’homes i costums que no tenen cap consideració cap a ella.

Les capses de llaminadures plenes de notes escrites pel pare, la mare, els amics...

Fruita gebrada, granissats, gelats, xocolata aromatitzada amb canyella, pastissets de mató… per explicar de la manera més dolça possible, el destí de néixer dona a la Sicília del segle XVIII. La Marianna a qui un acte de brutalitat sofert de molt petitona l’impedeix escoltar mai més el què passa al món, l’impossibilita xisclar però també cantar i xiular, però no la privarà de comunicar-se i ho farà sobre fulls voretats de blau amb una ploma i tinta xinesa, traçarà paraules i reflexions, somnis i pors. 

Aprofitarà les seves mancances per treure profit de les seves virtuts, les aprofitarà perquè els homes que l’envoltin condescendeixin en el seu afany d’aprendre, el seu afany de llegir, el seu afany d’escriure... Ens explicarà l’esdevenir d’una família noble i terratinent, però també sabrem del destí de les famílies més humils, de les dones sense oportunitats. 

Utilitzarà l’olfacte i la vista per suplir la capacitat d’escoltar, i així el llibre ens trasllada a un món d’olors: d’aigua d’enciam, de tabac, de làudan, d’orins i suor, d’aigua de bergamota, de càmfora, d’emplastres de col i de perfum de gardènies.

Un pare que la porta a l'”escorxador”, la mort del qual l'empenta a fer-se més gran.

Un amor que precisa aprendre a escriure per abastar-lo. I que troba en les paraules escrites realitat i desig, expressió i justificació, vehicle i encontre.

"El Carlo és l’únic que s’ha adonat de la seva desolació. Però està massa ocupat en la discussió per aixecar-se. Es limita a mirar-la fixament amb ulls generosos però també desconcertats, perquè els sanglots sense veu són com els llamps sense trons, una cosa incompleta i desmanegada." (pàg. 104)

Tastarem la mediterrània, a través dels seus corriols, de les atzavares i les figueres, dels seus paisatges, de la seva llum... Observarem la vida nocturna a la claror de les espelmes i, entre llençols de lli, ens vestirem amb blondes i randes, ens calçarem amb botines encara que els peus en facin mal, al cap perruques i a la cara pólvores... Sabrem de l’amor i de la passió i de la seva renúncia, sabrem de com vivien la maternitat, encara nenes, com s’avocaven als fills, sabrem de les febres i les malalties i de com morien als seus llits.

Sabrem de jardins bonics, de saüc i de gessamí, i de frescos a la paret, de passes silencioses, de mirades per les escletxes de la porta, d’insinuacions i ordres... de carruatges i de cadires, de celebracions ostentoses per naixements, per casaments, per recuperacions, per defuncions.

"És el primer cop que la Marianna entra a casa d’una viddana de les seves terres, la muller d’un dels seus colons. Per més que havia llegit sobre ells als llibres, no s’havia imaginat mai una pobresa semblant." (pàg. 266)

Una terra i un temps durs, molt durs (excepte per als rics com la Marianna, és clar) per a viure els sentiments i la llibertat, per a eixir dels esquemes de classe i les cadenes de la pobresa. Sense diferència, doncs, amb la nostra:

“Aquí hi regna la injustícia més entenimentada. Tan entenimentada i tan arrelada que a la majoria els sembla natural. I sobre la naturalesa no s’hi mana, ja ho sabeu; qui pensa a canviar un color de cabells o de pell? Es pot transformar un estat de legitimitat divina en un de voluntat diabòlica? Un rei té el poder, diu Montesquieu, de fer creure als seus súbdits que un escut és igual a dos escuts, “dóna una pensió a qui s’aparta dues llegües i un govern a qui se n’aparta quatre”. (pàg. 375-376)

Sabrem d’una dona intel·ligent, forta i delicada, que aprofita el silenci que l’envolta per reflexionar, que bressola les tradicions més estrictes amb les ganes de volar, i ho aconsegueix tancant-se a la biblioteca, llegint sense parar, i finalment ho assoleix, fent-se la vida a la seva mida.

"També vós hi sabeu veure més enllà dels domassos i les perles, la disminució us va portar a l’escriptura i l’escriptura us va portar fins a mi. Tots dos ens servim dels ulls per sobreviure i ens nodrim, com arnes golafres, de paper d’arròs, paper de til·ler, paper d’auró, sempre que tinguin ratlles de tinta." (pàg. 381)

....................................................

Mentre llegia la Marianna Ucrìa, no podia evitar anar relacionant novel·la i personatge amb altres que també em van impactar. Les referències més òbvies són Il Gattopardo de Lampedusa i el Bearn de Villalonga: Totes tres obres comparteixen un món endogàmic i fastuós, rígid i molt de la mediterrània meridional, on l’observància d’uns costums aristocratitzants i patriarcals amaga secrets de família que queden tancats i barrats en benefici de la conveniència i l’honor d’estirp. La Sicília dels Ucrìa donarà pas a la de Don Fabrizio i a la dels codis ocults de les novel·les de Giovanni Verga, les quals desembocaran en els retrats literaris de Sciascia sobre poder i corrupció. I d’aquí a la visió de les estructures de poder establides pels sicilians emigrats a Amèrica que ens oferia la trilogia de Coppola, hi ha un pas.

Centrant-nos en el personatge de Marianna, cal dir que més enllà de la figura de la dona sotmesa i mal casada que aspira a viure una gran passió similar a la d’alguns personatges de la literatura decimonònica (Ana Ozores, Emma Bovary, Anna Karènina), la condició de sordmuda de la nostra protagonista la inhabilita per a relacionar-se amb un entorn del que es troba aïllada i que, en certa manera, li resulta hostil i incomprensible. El fer de la necessitat virtut empeny la Marianna a crear un món propi i a interpretar el que l’envolta potenciant els sentits que posseeix: la vista i l’olfacte. Però és a través de la lectura i l’escriptura que Marianna construirà el seu jo. Ambdues eines seran la seva salvació i li obriran tot un món de possibilitats, com li va passar també a la Cosima de Grazia Deledda (trassumpte de la pròpia autora). Un altre Cosimo de la literatura italiana, el d’El baró rampant de Calvino, s’exiliarà aiximateix del seu entorn, com la Marianna, i ho farà vivint entre les branques dels arbres. Sense deixar mai, això sí, d’observar i descriure la realitat amb la perspicàcia clarivident que dóna el mirar-s’ho tot des de la distància. I com la Marianna, el Cosimo s’aïllarà arran de patir una experiència traumàtica.

També la Mila de Solitud (Víctor Català) viu un episodi violent que la fa emparar-se en la figura simbòlica de la muntanya per tal de mitigar el seu dolor i el sentiment que dóna títol a la novel·la. Es trobarà aïllada del món, no per manca de sentits com Marianna Ucrìa, sinó per viure enmig del no res. Igual que Marianna, Mila comença la novel·la pujant la muntanya amb tota la innocència, i acaba baixant-la després d’haver esdevingut una dona sàvia i desenganyada.

Per a Marianna Ucrìa, la percepció a través dels sentits és la font del coneixement. Allò inintel·ligible es farà entenedor a través de la percepcio sensorial, que serà l’única via per la qual esdevenir subjecte i adquirir memòria i llenguatge: una forma d’adaptar la realitat i de fer-la seva que m’ha recordat Las ruinas circulares de Borges (Quería soñar un hombre: quería soñarlo con integridad minuciosa e imponerlo a la realidad) . Sense oblidar la filosofia de Hume que impregna les pàgines de la novel·la de Maraini i que també va ser una gran influència per a l’escriptor argentí (no se’ns passi per alt la seva progressiva cegesa física).

I per acabar, vull fer-ho, no amb un personatge, sinó amb una escriptora amb qui, malgrat la distància temporal, la Marianna Ucrìa hi té bastant a veure: Mercè Rodoreda. A banda de l’univers literari rodoredià, poblat per dones solitàries emmarcades sempre dins un context eminentment masculí i víctimes d’una història amb majúscules que les condiciona, la pròpia autora, a la manera de Marianna, va ser bastant autodidacta i va conformar un imaginari personalíssim mitjançant l’escriptura i la pintura. Però és que a més, a la vida de Rodoreda, a la Barcelona del segle XX, tan allunyada de la Sicília del XVIII de la Ucrìa, també hi va existir un Senyor marit oncle. Literatura i vida sempre de costat, alimentant-se, narrant-se i interpretant-se mútuament.

........................................

"Finalment el cos es va portar a les catacumbes dels caputxins per embalsamar-lo. Ella hauria preferit que descansés sota terra, però el Mariano i el senyor germà Signoretto van ser inflexibles: el duc Pietro Ucrìa di Campo Spagnolo, baró de Scannatura, comte de la Sala di Paruta, marquès de Sollazzi, havia de ser embalsamat i conservat a les criptes dels caputxins com els seus avantpassats.

Van baixar a les catacumbes en tropell, ensopegant amb les cues dels vestits, corrent el risc de calar foc al cadafal amb les torxes, en un tràfec de mans, sabates, coixins, flors, espases, lliurees, canelobres.

Després van desaparèixer tots i es va trobar sola amb el cos nu del marit mort mentre els frares preparaven el gresol i el bany de salnitre.

Al principi s'havia negat a mirar-lo: li semblava indiscret. Els seus ulls es van posar més enllà, en els tres vells de pell enquitranada adherida als ossos que la miraven fixament des de les parets a les quals estaven enganxats pel coll, amb les mans esquelètiques lligades al pit amb un cordó.

Al damunt de les lleixes de fusta lacada hi jeien altres morts: dones elegants amb els seus vestits de festa, els braços plegats sobre el pit, les còfies de vores esgrogueïdes, els llavis tibats sobre les dents..." (pàg. 217-218)