Ana María Matute, premio Cervantes 2010

El País, 24 de novembre de 2010

Doncs, apa, LA PANERA DE NADAL

- Charles BAUDELAIRE, "LAS FLORES DEL MAL"
Il·lustracions de Louis Joos.
Traducció: Carmen Morales i Claude Dubois.
Nórdica libros.




- Leonardo da Vinci (Obra pictórica completa y gráfica).- Frank Zöllner. Taschen


- Memorias de Adriano (Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien).- Marguerite Yourcenar (Trduc. de Cortázar). Edhasa

- Festes Llunyanes (Pròleg De Miquel Desclot. Dibuixos De Jordi Sarrate).- Vicent Andrés Estellés. El Bordiol

- Qualsevol llibre il·lustrat per la http://www.rebeccadautremer.com:

- Princesas olvidadas o desconocidas

- "Els Ulls del germà etern", d'en Zweig, però també podria ser "Mendel el de los libros" o "Moments estelars de la humanitat"

- "La societat literària del pastís de pela de patata de Guernsey", però també podria ser "84 de Charing Cross, Rd", o "La llibreria"




- 1080 Receptes de cuina. Simone Ortega- Alianza Editorial.

- Antología de citas (Sabiduría humana en 30.000 sentencias)
Víctor Amela- Editorial Styria.

- Todo Mafalda. Quino- Editorial Lumen

- "Alfabetos" d'en Claudio Magris- Editorial Anagrama.

- Magdalenas. Xavier Barriga

- 1001 libros que leer antes de hacerse mayor

- Cuentos de infancia, de Ana María Matute



- La condesa sangrienta.- Alejandra Pizarnik. Libros del zorro rojo.

- Diccionaris crítics i etimològics d'en Joan Coromines

- la biografia de John Cheever (800 pàgines, 40 eurillos...)
- Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia



- La balada del abuelo Palancas, Félix Grande

- "Opus nigrum", de Marguerite Yourcenar.


- Juego de cartas, Max Aub

La vida que se esfuma

Una panorámica "de lo universal y lo eterno" a través de las obras de Monet expuestas en el Grand Palais.

http://www.elpais.com/articulo/portada/vida/esfuma/elpepuculbab/20101120elpbabpor_26/Tes

JOHN BERGER 20/11/2010

L'HIVERN DE FRANKIE MACHINE. Don Winslow.

L'hivern de Frankie Machine.

Don Winslow.

Traducció de Mercè Santaeulària.

Columna Ed.

468 pàg.

Del mateix autor que "El Don del Perro", ens arriba ara aquesta novel·la ambientada dins la mafia italiana de San Diego (California) durant la segona meitat del segle XX.

L'esmentat Frankie Machine és un tranquil i quasi jubilat, propietari d'una botiga d'esquers al moll del port de San Diego.

De mica en mica l'autor ens va explicant que el sr. Machianno havia sigut un actiu i resolutiu mercenari a sou de la màfia.

Alternant el temps present i flashbacks del protagonista anem veient dues línies narratives: l'actual quan Machianno cau en una trampa d'antics companys i ha de resoldre i liquidar els seus perseguidors i la pretèrita que són els seus records i que al mateix temps li han de servir per sol·lucionar els problemes que té i a la vegada permet als lectors veure i entendre la manera de "treballar" que tenia la màfia i com es va anar introduïnt a la vida qüotidiana, la seva arribada als casinos de Las Vegas...

Té les constants del gènere, és distreta i es llegeix bé.

Qui això escriu, com que havia llegit abans, del mateix autor, "El don del Perro" que li va agradar molt, aquesta l'ha trobat no tant tant perfecta. Si l'anterior era molt compacta, "L'hivern de Frankie Machine" li ha semblat un pèl tova, fluixeta d'estil (suposo que costa trobar el punt òptim de síntesi); potser la va escriure molt ràpid, aquesta?

Perquè m'entengueu:

"El don del Perro" era més McCarthy per dir-ho d'una manera i "L'hivern de Frankie Machine" és potser més Grisham...

Tot i això a "...Frankie Machine" li posaria un 7 o 8 i a Don Winslow el consideraria un dels millors novel·listes especialitzats en màfia i corrupcions...

Gioconda Belli, pel diumenge

Eva advierte sobre las manzanas

"Allí te quedo en el pecho,
por muchos años me goces"
C.M.R.

Con poderes de Dios
-centauro omnipotente-
me sacaste de la costilla curva de mi mundo
lanzándome a buscar tu prometida tierra,
la primera estación del paraíso.

Todo dejé atrás.
No oí lamentos, ni recomendaciones
porque en todo el Universo de mi ceguera
solo vos brillabas
recortado sol en la oscuridad.

Y así,
Eva de nuevo,
comí la manzana;
quise construir casa y que la habitáramos,
tener hijos para multiplicar nuestro estrenado territorio.
Pero, después,
sólo estuvieron en vos
las cacerías, los leones,
el elogio a la soledad
y el hosco despertar.

Para mí solamente los regresos de prisa,
tu goce de mi cuerpo,
el descargue repentino de ternura
y luego,
una y otra vez, la huida
tijereteando mi sueño,
llenando de lágrimas la copa de miel
tenazmente ofrecida.

Me desgasté como piedra de río.
Tantas veces pasaste por encima de mis murmullos,
de mis gritos,
abandonándome en la selva de tus confusiones
sin lámpara, ni piedras para hacer fuego y calentarme,
o adivinar el rumbo de tu sombra.

Por eso un día,
vi por última vez
tu figura recostada en el rojo fondo de la habitación
donde conocí más furia que ternura
y te dije adiós
desde el caliente fondo de mis entrañas,
desde el río de lava de mi corazón.

No me llevé nada
porque nada de lo tuyo me pertenecía
-nunca me hiciste dueña de tus cosas-
y saliste de mí
como salen -de pronto-
desparramados, tristes,
los árboles convertidos en trozas,
muertos ya,
pulpa para el recuerdo,
material para entretejer versos.

Fuiste mi Dios
y como Adán, también
me preñaste de frutas y malinches,
de poemas y cogollos,
racimos de inexplicables desconciertos.

Para nunca jamás
esta Eva verá espejismos de paraíso
o morderá manzanas dulces y peligrosas,
orgullosas,
soberbias,
inadecuadas
para el amor.

ÚLTIMA HORA!!!!

Interessant article de Vila-Matas al País d'avui, aquí

(i un altre aquí:

)

"Els onze" | Pierre Michon

Els onze.- Pierre Michon
(Traduït per David Ilig)
Club Editor

Revolució Francesa, any II. Un grup d'onze homes del Comité de Salut Pública, encapçalats per la figura de Robespierre, van tractar, durant dos anys, de preservar les bondats de la Revolució encara que fóra a costa d'imposar un règim de Terror. En aquest context, l'obra narra la vida d'un pintor i d'un quadre d'Els onze, el qual acaba penjat al Louvre, on se'l considera L'obra mestra. Un pintor i un quadre ficticis, encara que tots els altres personatges siguen ben reals.
En la sala on s'exposa el quadre, un narrador que s'adreça i interpela a un oient (senyor, li diu) va contant i especulant sobre aquests fets i ens els acosta.

Els temes del llibre: el terror, l'excés de poder, la violència fundadora de l'estat modern, l'explotació de les masses (els llemossins), la història de la pintura, el paper de l'artista amb el poder...

Quant a la prosa (una meravella), densíssima en un llibre en aparença petit, amb un lèxic i una erudició exquisits.

Hi ha moments que et subjuguen: La infantesa del pintor i la relació amb la mare i l'àvia, la nit de l'encàrrec de la pintura, la busca del pintor en quadres, el terror al final del qual està la guillotina, els treballs dels obrers, el motiu de l'encàrrec... i el final!
És una novel·la no apta per a ser llegida a l'autobús o a la sala d'espera del dentista: Requereix concentració absoluta; qualsevol element extern et distrau, i has de rellegir, de quan en quan, un paràgraf per a tornar a submergir-te en aquesta escriptura que et captiva però que t'exigeix un esforç suplementari.

Impressionant!

POSTAL DEL 17 DE NOVEMBRE

SAU

"Un dels amos de la gran pagesia de Sau, anomenada la Rovira, era tan gelós dels arbres del seu bosc, que per res del mon en tallava un. En sa ampla i espaiosa llar no s'hi cremava més que brossa de feixina i a lo més esporguims i estellicots que deixaven los esporgadors.

Una hivernada de gran fred sos fills i sa esposa començaren a queixar-se de no poder cremar més brucs i arboços (...) Li ho demanaren tan bé, que prometé sortir ells mateix a tallar-lo l'endemà de bon matí (...).

Segueix lo bosc d'un cap fins a l'altre; lo volta, lo ressegueix i el travessa per tots indrets, i cap al vespre, cansat de rodar, se'n torna a la Rovira amb la destral al coll sense haver trobat un arbre per tirar a terra."

Jacint Verdaguer

El passat dissabte vaig visitar Folgueroles, un poble preciós de la Plana de Vic.

FOLGUEROLES

No és gaire obirador damunt lo mapa

mon estimat poblet de Folgueroles:

son nom és una titlla

al peu del nom de les ciutats superbes,

però déu l'ha posat entre les dues

muntanyes capitals de nostra terra,

com bri d'herba entre enormes mil·liaris.

Jacint Verdaguer

Ens va rebre l'Anna Maluquer. Ella es defineix així: "

" Escric i dic versos: els meus i d'altres que són poetes ja consagrats".

Ens va ensenyar la casa de Jacint Verdaguer i varem recórrer el poble aturant-nos de tant en tant per dir-nos versos del Poeta.

Cada any, per les festes de maig, en un carrer de Folgueroles pengen una placa amb un vers d'en Verdaguer, i els nens de l'escola ho aprenen de memòria.

Vaig passar un dia inoblidable i avui com és el meu sant m'ha agradat enviar-vos una postal.

Isabel.

Set contes fronterers.- Georges Moustaki

Georges Moustaki, Set contes fronterers.

Traducció d'Anna Gil Bardají

Ed. Belacqua, 2007

Fill d'un llibreter francòfon d'Alexandria, Georges Moustaki va créixer envoltat de llibres. Des de sempre ha viscut immers en un mar de paraules, però la inflació verbal li és aliena: les nombroses meravelles que ha escrit es canten en tres o quatre minuts. En literatura, el conte és sens dubte el gènere en què millor s'adapta.

"No hi ha cap recepta per a una cançó", diu. "Parteixo d'una primera fase i després ve la resta". Aquests contes han estat escrits com les seves cançons. La seva petita música ens balla dins el cap. El jove Mahmud veu com el mur, costruït per separar, esdevé un punt de trobada i d'amistad. No és més que un somni. Però per sort els somnis existeixen i Georges Moustaki és aquí per explicar-nos-els.

Robert Solé. Prefaci

EL MUR

La cortina de formigó armat enfosquia el paisatge. Havien acabat de construir el mur.

-En fi -van dir aquells que l'havien concebut i erigit -, ells s'ho han buscat. Volien una pàtria, l'han estada demanant durant anys. Doncs bé, ja la tenen. Però que ara es quedin a casa seva i ens deixin tranquils.

-Bé -van dir els altres -, aquest mur no és l'ideal però és el preu que s'ha de pagar per tenir un país propi. Resignem-nos.

De totes dues bandes, la gent havia acabat acceptant la decisió dels homes que exercien el poder. Cadascú la seva bandera, cadascú el seu territori.

Al llarg dels nombrosos anys que precediren el mur i fins i tot durant la seva construcció, va haver-hi períodes de relativa normalitat, altercats, negociacions, tensions, esperances, tragèdies. De vegades fins i tot temptatives de diàleg: "Yussef, et queden síndries com les de l'altre dia?". "Sí, Shlomo, te les canvio per taronges". Aquest tipus de bescanvis eren molt apreciats.

Els soldats, sovint joves i seductors, miraven de reüll i amb interès les noies vestides amb robes bigarrades, seductores elles també malgrat els vels.

Les noies no eren insensibles a les seves mirades quan passaven davant d'ells abaixant els ulls, desitjant en secret poder lluir robes lleugeres i deixar en l'aire les seves cabelleres.

Maleïda guerra que ho destrueix tot, fins i tot les vagueries amoroses.

Tot això s'ha acabat: ja no patim més, ja no ens odiem més, ja no tenim més por. Durarà tant com hagi de durar, però ara almenys tenim alguna cosa semblant a la pau.

-Què serà de nosaltres? -es preguntaven els contrabandistes que vivien dels petits tràfics.

Els treballadors fronterers que venien la força dels seus braços i el seu temps a aquells del davant s'havien quedat a l'atur.

Enfront, els homes trobaven a faltar l'època en què l'economia del país es beneficiava dels baixos sous d'aquells homes.

En el no man's land: hotels abandonats al vent i a la sorra, ja en ruïnes, carreteres impracticables, boscos assecats, basses insalubres que ja ningú no mantenia. Quilòmetres quadrats de desolació.

Un matí de setembre, en Mahmud es llevà d'hora per trobar-se amb els seus amics, els quals esperaven els ocells migratoris vinguts d'Europa. Esgotades després d'haver travessat el mar, les guatlles s'esclafien contra el mur. La canalla només havia d'agafar-les i portar-les a les seves mares, que les cuinarien millor que ningú.

Els nens del país del davant aviat van comprendre el que els altres portaven entre mans.

-Envia'ns algunes guatlles -van cridar-los a en Mahmud i a la seva colla-. En aquest costat del mur no cau res...

-Què em doneu a canvi?

-Fruita, texans, el que vulguis.

És així com s'establí un mercat fructífer per a tothom. Les bosses volaven d'una banda a l'altra del mur. Això va durar tot el mes de setembre. Quan la migració dels ocells va acabar, els nens van mantenir el costum de trobar-se al peu del mur.

Es coneixien pel to de veu, però mai no s'havien vist. Llavors, van sentir la curiositat de saber-ne una mica més. Com petits tèrmits, es van posar a foradar la paret de ciment que els separava. Va aparèixer una petita escletxa. Els dos grups de nens per fi es van poder veure, alhora meravellts i una mica recelosos. S'intercanviaren els noms. Van somriure.

-Podríem jugar a futbol -va proposar un noi-. No hi ha res més a fer, aquí.

La idea els va agradar. Uns minuts més tard, s'enfrontaven en un camp improvisat donant cops de pilota fins a perdre l'alè. La cita de les guatlles es va convertir en la del futbol.

Aquesta iniciativa va atreure l'atenció dels més grans i dels adults. L'escletxa del mur va esdevenir una espècie de check-point de nova generació, un check-point sense guàrdies armats, una frontera entreoberta, un corredor per accedir a la zona de joc. Un clima d'entesa s'instaurà en aquell lloc. Allà, al cor de les ciutats, els dirigents es refeien de dècades de lluita. Quan van assabentar-se de l'existència dels partits de futbol, no van reaccionar. Ja no els quedaven forces per reprendre els enfrontaments i les repressions. La majoria dels soldats havien tornat a casa. Les patrulles de vigilància feien rondes rutinàries i toleraven aquests subterfugis creats en la rigidesa de la línia de demarcació.

De mica en mica, les escletxes es van anar multiplicant, engrandint. Desenes, després centenars de persones van acudir per contemplar el miracle d'aquells nens que, desafiant qualsevol barrera de dissuasió, començaven a fraternitzar. El mur havia perdut la seva hermeticitat. Els adults es van barrejar amb els infants, establint per la seva banda converses i intercanvis que els retornaven a l'època d'abans del mur. Aquest s'havia tornat innecessari. Les escletxes s'ampliaren tant que amb prou feines quedaven alguns trossos de mur cada vegada més esparsos. Les armes havien callat, van establir-se noves relacions. La gent es va adonar que era possible viure tots junts, en el respecte de la pàtria de l'altre. Cap més incursió, cap més atemptat i finalment cap més mur, abatut pam a pam... El mur creat per separar havia acabat unint.

-Eh, Mahmud, en què somies? Au, aixeca't! Són dos quarts de set, les guatlles començaran a arribar aviat. Cal anar a esperar-les.

En Mahmud va obrir els ulls mig adormit. Ah, sí, les guatlles, el futbol, el mur...

Enhorabona, don José Luis

(fes clik a la foto per a accedir a la pàgina oficial d'aquest gran-gros escriptor)

Boletín Oficial del Estado: 16 de noviembre de 2010, Núm. 277

Real Decreto 1563/2010, de 15 de noviembre, por el que se concede la Orden de las Artes y las Letras de España a don José Luis Sampedro Sáez.
Por Real Decreto 1320/2008, de 24 de julio, se creó la Orden de las Artes y las Letras de España con el fin de reconocer la labor de aquellas personas físicas o jurídicas que se hayan distinguido en la promoción, puesta en valor y difusión de la cultura española y de la imagen de España dentro y fuera de nuestras fronteras. A tenor del citado real decreto son merecedores del otorgamiento de la Orden quienes posean una acreditada y prestigiosa trayectoria en el ámbito de la cultura, contribuyan sustancialmente a la difusión internacional de nuestra cultura fomentando su mejor conocimiento y apreciación por los ciudadanos de otros países y, en caso de personas extranjeras, haber consagrado una parte significativa de su trayectoria profesional o actividad a materias directamente relacionadas con la cultura española, así como mantener una intensa relación personal con nuestro país.
En su virtud, y en atención a la concurrencia de tales méritos y circunstancias en la persona a la que se concede, a propuesta de la Ministra de Cultura, y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 12 de noviembre de 2010,

DISPONGO:

Artículo 1. Concesión.
Se concede la Orden de las Artes y las Letras de España a don José Luis Sampedro Sáez.

Artículo 2. Entrega.
La imposición formal de la Orden de las Artes y las Letras de España se realizará por la Ministra de Cultura, en acto solemne, con entrega de medalla e insignia acreditativa.

Dado en Madrid, el 15 de noviembre de 2010.

JUAN CARLOS R.
La Ministra de Cultura, ÁNGELES GONZÁLEZ-SINDE REIG

II PREMI "ELS ORFES DEL SENYOR BOIX"

Bases del concurs:

1. Pot participar-hi qualsevol, identificat o anònim, que passi per la Casa dels Orfes.

2. Cada setmana fins al proper 10 de desembre de 2010 afegirem als comentaris d'aquesta entrada una pisteta per a encertar el llibre objecte de premi.

3. Heu d'enviar les vostres solucions a l'adreça annitamiu@gmail.com, tantes com estimeu oportunes, sense cap mena de limitacions.

4. Només es demanarà l'adreça de correu ordinari per a rebre el premi a qui resulti premiada/premiat i serà immediatament destruïda i no tornarà a utilitzar-se per a res del món (com diu el benvolgut icr “que me condene si miento, con paticas i tó”).

5. Qui hi participa accepta els tribunals de La Haya per a dirimir les disputes que puguen produir-se.

6. El premi, això no cal dir-ho, és el llibre que heu d’endevinar (que espero que us agradi).

1a pista

2a pista

L'autor o autora, va néixer a Barcelona, a la 2a meitat del segle XX, i ha escrit poesia, literatura infantil i juvenil, i novel·la.

3a pista

Sóc una petarda "informàticament parlant", la pista és la foto que hi ha a sota!

4a pista

RESULTAT


(redoble de tambors....)





... i els encertants i guanyadors són.....

els orfes i amics ISABEL, ELPAC i IL CAVALIERE ROSSO!!!

Moltes gràcies a la resta d'orfes per la vostra participació: ha sigut una experiència molt divertida!!

i espero que el premi els hi agradi tant com em va agradar a mi...


"-I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres.", així acaba aquesta delícia de novel.la, trista però tendra i dura, però esperançadora .....

Eduard Màrquez

El conte del diumenge

BREVÍSSIM

Sempre ens quedarà el Marinet

Ningú no donava raó de la seua ceguera. L'havien portat als millors especialistes de la ciutat comtal, oftalmòlegs prestigiosos que havien sanat cegueses de foscor infinita. Res, no encertaven a saber el motiu d'aquells ulls clucs.

Un dia es va cansar de no veure, desitjava tornar a copsar el glauc d'aquella mar, el mareng dels seus estimats núvols, el verd de la savina i l'ataronjada tonalitat que li regalaven enyorades cal·lèndules. Tot ho retenia al magí però se li anava emboirant la memòria i començava a perdre aquell canyella de les sureres despullades en la bufanda de l'amiga. No resistí més. Va cridar el seu nét i li demanà que el portarà sud enllà. A cau d'orella, mentre el jove conduïa rabent tot cercant la visió de l'avi, li digué l'adreça, li digué el nom... li contà una bella història.

Quan va aplegar, el nét parlà amb l'amiga del iaio i la va convéncer perquè seiés, silenciosa, en aquella tauleta rodona d'una agradable cafeteria.

En reconèixer l'amic, el silenci promés no va poder aturar un riu de llàgrimes enjoiades. Ell va saber la flaire de l'amiga i va poder obrir els ulls mentre confessava un bell i antic secret:
- Et portava en les ninetes i tenia por de perdre't.

(del llibre de Jesús Bernat Agut, "Del bes i l'absència i altres contes en paper", savinebre edicions (Almassora), 2010)

VIATGEM CAP A ÍTACA

Ànim, "Cadàver Exquisit III".

Gràcies, elPac.

Cadàver exquisit III

Una proposta per al “Cadàver exquisit III”:

* Fer un “cadàver” utilitzant paràgrafs de llibres ja escrits (Seria una mena de “llibre de llibres”).

Procediment a seguir:

• El primer participant rep uns paràgrafs d’un llibre (tot i informant-lo de quin llibre s’han tret).
• Seguidament, aquest tria del llibre que vulgui aquell o aquells paràgrafs que pensi que podrien servir per poder continuar amb el text rebut; i ho envia, amb el títol del llibre que ha elegit per a extraure la seua proposta, al nostre correu.
• Aquest segon text (amb la informació del títol del llibre corresponent) seria el que rebria el tercer participant per tal de continuar-lo.
• I, així, successivament fins a completar una primera volta.
• elPac s'encarregarà d'anar rebent i enviant els fragments als successius participants per tal de coordinar el treball cadavèric.
• S'admeten totes aquelles persones que hi vulguin participar, sense cap restricció.

(Apa, que si no teníem treball i estàvem atrafegats, ací tenim per a entretenir-nos una mica. Ànim i no us rendiu!)

(L'amiga Til·la ens envia aquests versos de l'Orfeo de Monteverdi, en veure el cadàver de la seua estimada Eurídice, i ens exhorta a continuar:)

ORFEO:
Tu se' morta, mia vita, ed io respiro? /tu sei, tu se' da me partita/per mai più non tornare, ed io rimango?/ No! Che, se i versi / alcuna cosa ponno, / n' andrò sicuro a' più profondi abissi / e, intenerito il cor del Re de l' ombre, / meco trarròtti a riveder le stelle. / O se ciò negherammi empio destino, / rimarrò teco, in compagnia di morte, / A Dio terra, à Dio cielo, e Sole, à Dio.

(Tu ets morta, vida meua, i jo respiro? / M'has deixat / per no tornar mai, i jo segueixo aquí? / No! Si els meus versos tenen qualque poder, no temeré descendir als més profunds abismes / i, després d'ablanir el cor del Rei de les ombres, / jo et portaré i faré que tornis a veure els estels. / I si un destí cruel m'ho nega, / romandré amb tu en companyia de la mort. / Adéu, terra, adéu, cel i sol, adéu.)

I ha triat aquest vídeo:



*Capella ardent i llibre de condols

MAPA LITERARI CATALÀ

Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català presenta el projecte del Mapa Literari Català 2.0 amb la voluntat de dinamitzar el coneixement de la literatura catalana a través de les tecnologies de la informació i la comunicació.
L’MLC conté més de mig miler de fragments d’obres literàries, acompanyats d’un important contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos amb veus tant reconegudes com les de Pere Arquillué, Carles Sales, Rosa Cadafalch o Mercè Managuerra. Igualment, l’MLC ofereix la possibilitat de recórrer rutes literàries, tant virtuals com practicables.
Per a una millor visualització es recomana navegar amb Google Chrome i Mozilla Firefox.

http://www.mapaliterari.cat/

DOG SOLDIERS. Robert Stone.

"-¿Para qué has venido? Si yo soy un psicópata, ¿qué eres tú?

-Escritor. Quería ver esto..."

(pàg. 93)

Dog Soldiers

Robert Stone

Libros del Silencio Ed.

(Traducció de Mariano Antolín e Inga Pellisa)

430 pàgines

Una novel·la, de l'any 1973, excel·lent exemple de narrativa narcòtica que es feia i escrivia al mateix temps que la Guerra de Vietnam als USA i a la vegada que les revoltes pels drets civils i l'arribada de la droga a les grans ciutats i el final dels anys hippies...

Com el despertar d'un malson.

Explica la història d'un periodista americà, corresponsal de guerra a Vietnam i que des d'allà decideix entrar en el negoci de l'heroïna, fent servir la seva dona que és a Amèrica i un soldat que torna a casa i fa de missatger entre el periodista i la noia per vendre-la ella.

Però un cop arribat, el soldat es fuga amb la noia i la droga, i són perseguits per dos mercenaris despietats enmig d'una Amèrica desolada i desquiciada (com si fos l'escenari de la guerra).

Hi ha molt diàleg o sigui que no hi ha paràgrafs gaire llargs perquè els protagonistes s'expliquen i es construeixen ells mateixos mitjançant les seves frases tot i que la novel·la està en tercera persona.

I sembla que tothom vagi fumat perquè a vegades no contesten a la pregunta que els hi fan sinó el que volen...

És com una espècie del "Cor de les tenebres" de Conrad i el "No es país para viejos" d'en Cormac McCarthy, barrejat una mica amb la primera part de "Rambo", sobretot pels soldats que tornen a casa i ho fan com inadaptats i traumatitzats...

"-No estoy seguro que hayas estado aquí el tiempo suficiente para hablar de ese modo.

-Según lo veo yo, puedo decir lo que me salga de las narices, joder. Me he jugado los huevos. He estado en la guerra. Hice acto de presencia en el campo de batalla.

-Fuimos a la guerra. ¿Y qué hicimos?

-Lloramos.

-Lloramos. Eso hicimos. Soltamos lágrimas porqué hirió nuestra sensibilidad de seres humanos, y podemos decir lo que nos salga de las narices..."

(Pàg. 62)

Molta frase curta i contundent.

(És bastant magnètica, potser perquè l'autor és periodista i sintetitza molt...)

La novel·la va acompañada d'un pròleg excel·lent de Rodrigo Fresán que contextualitza molt bé la novel·la, l'autor (que va ser reporter a Vietnam) i els anys 70'...

Editada per una editorial nova, a la que s'haurà d'estar atenta!

Quan érem orfes, Kazuo Ishiguro

Text de contraportada (labutxaca): Londres, anys trenta. Christopher Banks s’ha convertit en un detectiu mundialment famós, però sempre l’ha turmentat un cas que no ha pogut resoldre mai: la misteriosa desaparició dels seus pares a Xangai quan era un nen. A Londres sempre ha viscut bé, però no s’ha adpatat mai a la vida anglesa. En la vigília de la Segona Guerra Mundial, Banks creu que ha arribat el moment de tornar a Xangai, on va viure durant la infantesa, per treure l’entrellat del cas més important de la seva vida i poder reconstruir tot allò que va perdre.

Exemple de llibre escollit pel títol.
No és una novel·la negra.
No és de detectius.

Està bé, però no he pogut evitar anar cercant alguna cosa que tinguera relació amb el retorn del Sr. Boix. Però no ho he trobat.

També he descobert que la flegma anglesa és bona per al riure, però em deixa molt fred quan s'usa per a altres coses, com per a viure, per exemple.

LA EFICACIA Y EL AIRE (Blas de Otero, Hojas de Madrid con La galerna)

La mañana purísima, el escarabajo de oro.
Ahora en Vietnam.
Ahora en Vietnam estalla la primera bomba junto a una escuela de bambú,
y esa muchacha que lleva un cántaro a la cabeza lo deposita rauda en el suelo y embraza su fusil-ametrallador.
Y yo estoy envuelto por el aire de Madrid
que agita un punto las páginas de Diario del Che en Bolivia,
y a ratos me acomete el pensamiento del posible avance del estigma
que segmentó mi ingle y pone definitivamente ante mis oojos la eventualidad de un corte de la película,
cual si me hubiese correspondido en esta vida mi pequeño lote de napalm,
y el aire de Madrid sonríe a esa muchacha que camina con sandalias doradas.
Ahora en Vietnam
un paracaídas blanco desciende sobre los ojos indefensos de los niños,
y yo conozco la proximidad de mi muerte tanto como la de la victoria del pueblo
y simplemente escribo porque comprendo la eficacia de otras formas de lucha que, inexorable y pausadamente, conducen al mismo fin.

(no faig encara l'entrada del llibre perquè resulta que et lliges tres o quatre poemes i et demana el cos relamerte, paladearlos, refocilarte en ells...)

Georges Perec.- EL AUMENTO seguido de: EL ARTE DE ABORDAR A SU JEFE DE SERVICIO PARA PEDIRLE UN AUMENTO

 

EL AUMENTO

Seguido de:

EL ARTE DE ABORDAR A SU JEFE DE SERVICIO PARA PEDIRLE UN AUMENTO
Georges Perec

Traducció i postfaci: Pablo Moíño Sánchez

Ediciones La uÑa RoTa, 2009

Quan vaig rebre aquest llibre que, com sabeu, em va enviar l'amiga Isabel , no havia llegit res de Perec. Per tant, seria la primera vegada que m'enfrontaria a la lectura d'una de les seves obres. Ja coneixia, no obstant, qui era Perec i de quines premises partia a l'hora d'escriure, però he de dir que quan m'hi vaig posar, em va sorprendre la complexitat que s'amagava darrere d'una literatura, en apariència tan esquemàtica.

Abans de parlar d'aquests dos textos experimentals i de l'organigrama bilíngüe que els complementa (on ja, definitivament, em perdo), cal referir-se al moviment OULIPO (Ouvroir de Littérature Potencielle), fundat el 1960 per François Le Lionnais i Raymond Queneau, i al que Perec accedeix l'any 1967.

El que defineix l'OULIPO, que parteix del món de les matemàtiques, és la idea de la potencialitat creativa del llenguatge i de les restriccions que el propi escriptor s'autoimposa. És a dir, els oulipians, que es defineixen a ells mateixos com a "rates que construeixen el laberint del qual es proposen sortir", creuen que l'autèntica llibertat creativa passa per la dificultat que un mateix es posa a l'hora d'escriure, i que paradoxalment, allò que més constreny un escriptor és el plantejament de "fer el que li dóna la gana", sense cap mena de trava.

Un cop sentades les bases per analitzar els textos, vull afegir com a curiositat, que quan Pablo Moíño estava traduint El Aumento per a l'editorial La uÑa RoTa, es va trobar amb un text inèdit que era el seu precedent: El arte de abordar a su jefe de servicio para pedirle un aumento, publicat per primer cop l'any 1968 a una revista francesa, i que no s'havia tornat a editar (ni, naturalment, s'havia traduït.) Cal, doncs, felicitar Moíño (perequià i bolañista de pro -nascut l'any 1980!-) i també l'editorial, per oferir-nos aquesta raresa, que fins i tot els francesos desconeixien.

I què m'he trobat? Doncs un exercici d'estil, una mena de llibre-joc que de vegades arriba a exasperar, i que proposa, amb força sentit de l'humor, les moltes possibilitats que presenta un fet trivial (o potser no tant...): demanar un augment de sou. A partir d'aquesta premissa, El Aumento ens condueix, de la mà de l'empleat, a una laberíntica travessia que combina la numeració de l'1 al 6, segons l'ennunciat que en cada moment Perec, veu omniscient, vol desenvolupar:

1.- La proposició

2.- L'alternativa

3.- La hipòtesi positiva

4.- La hipòtesi negativa

5.- L'elecció

6.- La conclusió

Cada sèrie numerada explora totes les eventualitats que es deriven de la senzilla petició del pobre empleat kafkià i de les hipòtesis que van sortint; hipòtesis de les quals, alhora, en brollen encara més hipòtesis, multiplicant així les situacions potencials (per exemple: com actuar si el cap és al seu despatx; què fer si no hi és; en cas de que hi sigui, potser et fa passar o potser no; si et fa entrar, pot convidar-te a seure o no... I així, fins a esgotar totes les possibilitats. )

El segon text, El arte de abordar..., com ja suggereix el títol, planteja la mateixa reivindicació (o art, com molt bé reflecteix el títol, i com sap perfectament qui s'hagi trobat en la tessitura del personatge.) En aquest cas, però, l'estructura ja no és la numeració de les diferents possibilitats, sinó un text compacte, sense signes de puntuació ni ús de la majúscula (excepte quan es refereix a les qüestions internes de l'empresa i a les diferents seccions de l'oficina: recurs kafkià i enormement satíric, que ens deixa perles com "la qüestió U 120" o "la secció AD 4".) Els diferents fragments del text estan separats només per sis diminuts gravats decimonònics, al.lusius a aspectes que sorgeixen de les moltes possibilitats que Perec ens descriu i que, com en el cas dels números, es van repetint i combinant de manera diferent al llarg de tota l'obra.

El traductor, amb bon criteri, remarca les influències en aquests textos d'autors com Kafka (l'home vist com a ésser minúscul, enfrontat a la Corporació gegantina), Larra (tota la peripècia de l'empleat i el genial i vigentíssim article Vuelva usted mañana), Lewis Carroll (la passió per l'absurd i per les matemàtiques), Txèkhov (en allò de plantejar una acció que no s'acaba mai de concretar) i també, òbviament, resalta la concomitància amb el Rayuela de Cortázar pel que fa a la juguesca que el lector ha de seguir.

Es tracta de dues obres curioses, divertides, paròdiques i pretesament esgotadores, on la linialitat narrativa i les convencions de qualsevol gènere literari tradicional "brillan por su ausencia". Tot un descobriment!

Rèquiems

I en aquests dies tan tristos i tan de morts, música:

Rèquiem o missa de difunts, Missa pro defunctis o Missa defunctorum, en llatí. Rèquiem prové de la primera paraula del text, que comença amb Requiem aeternam dona eis, Domine, és a dir, "Concedeix-los el descans etern, Senyor".

Les parts tradicionals són:

• Introitus
• Kyrie eleison
• Graduale
• Tracto
• Sequentia (dies irae)
• Offertorium
• Sanctus
• Agnus Dei
• Communio

Els afegits posteriors són:

• Libera me
• In paradisum
• Pie Jesu

El text en llatí del dies irae, s. XIII (no puc estar-me de ressenyar-lo, doncs és salvatge, però una preciositat):

Dies iræ, dies illa, / Solvet sæclum in favilla, / Teste David cum Sibylla ! / Quantus tremor est futurus, / quando iudex est venturus, / cuncta stricte discussurus ! / Tuba mirum spargens sonum / per sepulcra regionum, / coget omnes ante thronum. / Mors stupebit et Natura, / cum resurget creatura, / iudicanti responsura. / Liber scriptus proferetur, / in quo totum continetur, / unde Mundus iudicetur. / Iudex ergo cum sedebit, / quidquid latet apparebit, / nil inultum remanebit. / Quid sum miser tunc dicturus ? / Quem patronum rogaturus, / cum vix iustus sit securus ? / Rex tremendæ maiestatis, / qui salvandos salvas gratis, / salva me, fons pietatis. / Recordare, Iesu pie, / quod sum causa tuæ viæ; / ne me perdas illa die. / Quærens me, sedisti lassus, / redemisti crucem passus, / tantus labor non sit cassus. / uste Iudex ultionis, / donum fac remissionis / ante diem rationis. / Ingemisco, tamquam reus, / culpa rubet vultus meus, / supplicanti parce Deus. / Qui Mariam absolvisti, / et latronem exaudisti, / mihi quoque spem dedisti. / Preces meæ non sunt dignæ, / sed tu bonus fac benigne, / ne perenni cremer igne. / Inter oves locum præsta, / et ab hædis me sequestra, / statuens in parte dextra. / Confutatis maledictis, / flammis acribus addictis, / voca me cum benedictis. / Oro supplex et acclinis, / cor contritum quasi cinis, / gere curam mei finis. / Lacrimosa dies illa, / qua resurget ex favilla /iudicandus homo reus. / Huic ergo parce, Deus. / Pie Iesu Domine, / dona eis requiem. Amen.

I (això ja és una tria personal) els meus rèquiems musicals preferits:

- Un rèquiem alemany, Brahms

- Missa de rèquiem, Mozart

- Grande Messe des Morts, Berlioz

- Rèquiem, Bruckner

- Missa pro defunctis a cinq voix, Da Palestrina

- Messe de requiem, Verdi

- Messe de requiem, Fauré

- Rèquiem, Dvorák

Esquela

CAPELLA ARDENT i LLIBRE DE CONDOLS

REQUIES.CAT IN PACEM

(Els llops depredadors, els assassins, els perpetradors d'aquesta massacre, ho han aconseguit. Ja poden remoure's intranquils en els seus còmodes seients, però un voltor famolenc estarà devorant-los les entranyes per molt de temps. Després del patiment i assetjament al qual ha estat sotmès durant tant de temps, el nostre benvolgut amic, heu-lo ací, jacent però tranquil! Que al cel siga!)

*A la capella ardent que queda instal·lada en l'espai virtual (a la qual podeu accedir clicant damunt la fotografia) podeu vetlar-lo.

*El llibre de condols queda a la vostra disposició en l'espai dels comentaris d'aquesta esquela.

Tots els que l'estimàvem us donem les gràcies pel vostre condol.