És un decir - Jenn Díaz

Jenn Díaz
És un decir
Lumen, 2014

La Jenn Díaz torna a demostrar que té una veu literària preciosa, aquesta vegada la utilitza per donar vida a una nena a qui li maten el pare després de la guerra civil, ella només sap que l’han assassinat, el dia del seu onzè aniversari, darrera l’escola abandonada, no sap res més, ningú li explicarà res, al contrari la faran callar, la faran créixer de cop, faran que els seus dubtes i preguntes es converteixin en una pilota al pap, que va creixent amb ella.

La “pobre Mariela” és una nena llesta i amb les orelles obertes, per tant va captant i sumant informació fins a fer el relat complet de la mort del seu pare, del perquè de l’actitud de la seva mare i de l’especial relació que té amb la seva àvia.

A través d’aquesta absència, la Jenn fa un retrat d’una època, una època on els nens i encara menys les nenes, no tenen veu, on ser tres dones soles suposa una lluita diària, que cada d’una d’elles enfoca i resol a la seva manera. En el retrat també hi surt una societat petita i atemorida, on els silencis i els eufemismes conformen la manera de relacionar-se, de reaccionar davant la por, la misèria i el què diran.

I tot plegat en una primera persona, la Mariela, prematurament madura, amb una cadència dolça i alhora gens càndida, que comparteix amb la seva autora la força de les paraules.

“És un decir” confirma que la Jenn continua creixent com a escriptora, i fa augurar grans lectures, de fet aquesta és la seva penúltima novel·la i de la darrera, “Mare i filla” ja n’he llegit gran elogis.

De la mateixa autora en aquest blog, Belfondo.

YO TE QUISE MÁS. Tom Spanbauer

Yo te quise más
Tom Spanbauer
Literatura Random House ed.
2015
440 pàg.
Traducció de Cruz Rodríguez Juiz

Tom Spanbauer és com... ...és com el vaquer de Marlboro; de la literatura.
Te l'imagines així a ell. Amb la camisa de quadres i els texans; el barret posat i el farcell a l'esquena...
Esperant un autobús, en un encreuament de camins d'un paisatge desert, per agafar un autobús que el porti a Nova York.
I les seves novel·les són així. Aquest moment que el noi baixa del bus a la gran ciutat. L'encegament del lloc nou però amb l'il·lusió pel descobriment i pel que mig sap o haurà de saber.
Tant és com sigui l'Spanbauer, el què passa és que llegint les seves novel·les, és com si el veiessis a ell en els seus personatges que crea, sempre inoblidables, en novel·les robustes, seques, especials. Protagonistes que estan descobrint la vida i també a ells mateixos. Personatges que s'escapen de famílies absolutistes i severes. Que poden escapar-se de la família perquè corren més però no poden amb els records ni amb la culpa i els remordiments.

Si no coneixeu l'Spanbauer, potser una manera d'entrar a la seva obra és "El hombre que se enamoró de la luna" tendra i dura història fronterera amb nen protagonista [tinc 2 o 3 amics que fanàticament ens dirien que aquesta és la millor novel·la de tots els temps...], però és que llavors també té "La ciudad de los cazadores tímidos" preciosa novel·la d'iniciació al Nova York dels 80' o "Ahora es el momento", un altre relat de descoberta enmig de granges i furgonetes plenes de palla...

I aquest "Yo te quise más" (de títol inolvidable), que segurament és el cim, alt, altíssim, igual que els gratacels de Nova York o el mateix de la portada; apuja l'aposta amb una història d'amor impossible al NY de principi dels 80... Un aprenent d'escriptor enamorat d'un jove amic heterosexual (que també és nou a la ciutat) en aquesta constant, característica d'Spanbauer.
Tot explicat amb una sincera i realista primera persona per un relat que travessa dues dècades per arribar al final de segle quan el narrador acaba unit a una noia i com després tancant un triangle desquiciat aquesta noia es casarà amb el primer amic.

Spanbauer va captant l'esperit dels temps, els personatges i la ciutat amb aquesta història sorprenent i meravellosa (a estones dura) d'un protagonista que estima a un home però després a una dona; que són dues maneres d'estimar i voler ser estimat, al llarg del temps i els anys.

Impecable i implacable com només pot ser (hauria de ser sempre) la bona literatura!!

"... me sentía solo como únicamente puedes sentirte en esta ciudad. Rodeado de un millón de hijos de puta solitarios. Solo eres uno más. Has invertido tu tiempo para que así sea, has trabajado duro, has reclamado tu derecho..."

Una vez en Europa.- John Berger

John Berger
Una vez en Europa
Trad. al castellà de Pilar Vázquez
Alfaguara, 2015

El cuero del amor
Curtidos como postes
por las partidas
y los fantasmas blancos
de los que se fueron,
envueltos en lonas
hablamos de pasión.
Nuestra pasión es la sal
en la que se cuelgan los pellejos
para hacer de una bisagra de piel
el cuero del amor. 
(Pàg. 13)

Titular una trilogia com “De les seves fatigues” (en referència al versicle 38 del capítol 4 de l'evangeli de Joan: “uns altres es van fatigar i vosaltres vau recollir (+/-)”) és una declaració de principis.

“Puerca vida” va ser el primer: contes sobre la no gens senzilla vida rural.

“Una vez en Europa” parla de la lenta mort inexorable d’aquesta vida rural; una pèrdua, si no completa, almenys ben generalitzada.

Hi ha un tercer llibre, “Lila y Flag”.

Berger comença i acaba la seva compilació de contes de la derrota de la vida a les muntanyes centreeuropees amb un parell de poemes com dos contes molt breus. Els altre cinc contes entre tots dos fan altres cinc poemes, més llargs però amb idèntica intensitat estètica.

I amb idèntic esquinçament:

• Un acordió heretat rescata un mosso bo amb l'arròs passat.
• Una granja heretada converteix anys de pasturatge cruel en una tenda de souvenirs.
• Una jove rebel acompanya el final d'un ancià mentre a l'espai hi ha gent passejant-se.
• Una altra granja, i una altra dona, resisteixen, aquesta vegada entre els munts d'escòria d'una fosa de ferromanganès.
• Per acabar, un trombonista de banda de poble toca l'harmònica per a una jove veneciana.

Un altre imprescindible de Berger. També val per enganxar-s’hi.

Guarda las lágrimas
vida mía
para la prosa.
(Pàg. 237)

El anticuario - Gustavo Faverón

Gustavo Faverón Patriau
EL ANTICUARIO 
Ed. Candaya, 2015
248 pàgines

El anticuario és una novel·la de les grans, t’atrapa des de la primera plana, amb un llenguatge exquisit i ric, i una estructura absolutament mesurada,  una distribució arquitectònica que no es limita només a la trama sinó que forma part de tota la novel·la,   capes diferents d’un mateix plànol que ens porta per una ciutat complicada, un sanatori  que es recargola sobre si mateix, com la ment d’un malalt mental, els pensaments del qual ha de desllorigar el protagonista, amic seu, el narrador... i als que cal sumar  les frases d’un taxista que podrien acabar sent una història en si mateixa i uns misteriosos escrits intercalats entre alguns capítols.

L’amic, el narrador, s’ha d’enfrontar a un passadís ple de cel·les, una casa plena de llibres, una ciutat plena de racons sòrdids, uns personatges plens d’ombres i sobretot a un amic que ha comès un crim.

A mig camí entre una novel·la “gore”, un thriller psicològic dels bons: dels que et deixa sense alè fins que arribes al final o més enllà,  i una clàssica novel·la negra:  un homicidi, un investigador  fortuït, un poli bo, un poli dolent i un criminal que insinua que les coses mai són com semblen. Tot plegat en una atmosfera fosca de les que t’ofega i de la que només et salva la mateixa lectura.

El anticuario,  una de les darreres apostes de l’Editorial Candaya, ja ha sigut un èxit al Perú, ha sigut traduïda a l’anglès, i properament ho serà al turc, àrab, xinès i japonès. I se n’han dit meravelles que trobareu enllaçades a la pàgina de l’editorial 

Us la recomano molt!

“Una clínica psiquátrica  es lo más parecido al infierno que los hombres han construido en la tierra: circulos y celdas para deshauciados, un claustro duplicado para quienes al llegar ya se encuentran encarcelados en sí mismos.”

“Todos los artistas son monstruos, al fin y al cabo.”

“Para él, los libros valen como registro de la contrariedad, son el testimonio del ansia de los hombres por transformarlo o aniquilarlo todo para empezar desde cero, pero se trata de una ansia contradictoria, porque los libros son también los que aseguran la tradición y la continuidad”

Les darreres miniatures d'Echenoz

Capricho de la reina
Jean Echenoz
Traducció al castellà de Javier Albiñana
Anagrama, 2015

Què hem de dir de l'escriptor francés que no hem dit ja en aquest bloc? N'hem comentat alguns dels seus millors llibres (l'últim, la petita obra mestra, 14.

L'últim llibre  de l'Echenoz (que pren el títol d'un dels breus relats) són aquestes 7 miniatures 7, escrites entre 2002 i 2014.

Miniatures que són com les tessel·les d'un mosaic. Són totes diferents però formen un conjunt harmoniós. I ens preguntem què tenen en comú aquestes peces, relats, biografia, projecte de peça teatral, descripció, divertiment...? Primerament, són textos que miran el món i les històries des d'una perspectiva insòlita; després, el capritx i el goig (plaer) amb el que han estat escrites; tot seguit, de la depuració de la prosa utilitzada; per l'estil pulcre, net d'Echenoz; per la poètica de la seua escriptura... i podríem seguir.

Nelson (l'almirall personatge real), Capricho de la reina (amb un final sorprenent que et canvia la perpectiva), En Babilonia (una crítica al crític), Veinte mujeres en el parque de Luxemburgo  y en el sentido de las agujas del reloj (com un exercici d'estil a la manera de Quenau o Perec), Ingeniería civil (narració que, amb un humor molt subtil, juga amb el flashback)... Tots són una meravella.

Però no us deixeu enganyar per la seua brevetat (el llibre, 7 textos en menys de 100 pàgines) es pot llegir en una estoneta; concediu-li una lectura reposada i espaiada.
Us farà gaudir aquest grapadet de paraules, on no en sobra ni falta cap. Senzillament genial!

EL CÍRCULO. Dave Eggers

El círculo
Dave Eggers
Random House ed.
445 pàg.
2014
Traducció de Javier Calvo

Què dir del gran Dave Eggers??
Que a més de ser el fundador de la imprescindible i molt recomenable editorial McSwenney's , va crear també 826 Valencia (un centre de voluntariat que ajuda a nens i adolescents amb programes extraescolars i classes d'escriptura...), però sobretot no hauríem d'oblidar les obres que ha anat deixant a l'última narrativa americana...

Quan va debutar amb aquella "Una historia conmovedora, asombrosa y genial" dolça història de dos germans que per accident es queden sense pares i es passen els dies menjant patates fregides amb ketxup... O "Ahora sabréis lo que es correr"quan dos amics se'n van a l'Àfrica a repartir uns diners que tenen en excés però els nadius d'allà llavors no els volen... A "Los monstruos" ajuda a Spike Jones a escriure el guió de la versió cinematogràfica del clàssic infantil "Allà on viuen els monstres" del gran Maurice Sendak o la penúltima "Un holograma per al rei" a Periscopi i en català!
Sempre històries fresques, sorprenents, modernes però també profundes.

Ara a "El círculo" trobem una fàbula tecnològica que anticipa possibles realitats en una gran empresa, corporativa i global que té el monopoli excessiu del comerç i les recerques per internet...
Us sona?
Llavors hi ha una noia que entra a treballar en aquesta empresa gràcies a les influències d'una amiga seva que també hi treballa.
Hi ha els tres enigmàtics fundadors de l'empresa, l'amiga, un treballador que s'enamora de la noia, el pare de la noia que ha agafat una greu malaltia, i el primer nòvio de la noia que és absolutament contrari a les innovacions tecnològiques d'aquesta empresa (i fa de contrapès a la doctrina tecnològicament neolliberal que impera a l'empresa de la noia).

Dave Eggers, segurament ha escrit el "1984" de la nostra època; però aconsegueix, a més, que els sentiments es barregin bé amb l'argument i en siguin una part important amb l'evolució emocional de la protagonista en una trama, per moments d'intriga i ciència-ficció informàtica, que planteja qüestions com la memòria, el passat, l'íntim i el privat, la democràcia, la tecnologia i els límits del coneixement humà.

"Con la tecnología que hay disponible, la comunicación nunca debería estar en tela de juicio. Entenderse nunca debería ser inalcanzable ni complicado. A eso nos dedicamos aquí. Se puede decir que es la misión de esta empresa, o por lo menos mi obsesión. La comunicación. El entenderse. La claridad..."

Molt bona. Funciona bé a tots els nivells!

Los recuerdos del porvenir.- Elena Garro

Elena Garro
Los recuerdos del porvenir
FCE, 2010 (tercer volumen de la Obra Reunida)

En l’itinerari auto-imposat de seguir els signes dels temps i les petjades dels amics, vaig “de a poquito” llegint coses de Mèxic.

Previngut per Eduardo Ruiz dels valors de la Garro com a escriptora, vaig demanar ajuda a la meva llibretera motoritzada (la gran Heide de Sidecar) i em va localitzar aquesta edició que inclou “Y Matarazo no llamó…” i “Los recuerdos del porvenir”.

Llibre gran (27 x 19 cm), de lletra mitjana i tapes de tela vermella. Llibre d'estiu o de casa (no és apte per a l'autobús ni per sostenir-lo en el llit).

Matarazo, sent breu, és un "mazazo" per enfrontar-nos al contrasentit del destí després de trobar-nos amb ell sense haver-lo buscat. En la línia de l'Estranger de Camús, però amb el sabor dels “chiles” i les “tortitas”.

Per la seva banda, Los recuerdos... conten, a més del seu grandíssim títol, amb el gust dels llibres que et fan sentir: sentir curiositat, alegria, riures, por, angoixa, dolor per allò que anticipes, pena per allò que perds, ràbia per les enveges, desig de venjança…

Crec que és un llibre viu. Crec que té la força de la vida. Crec que és una joia.

Són dues-centes grans pàgines i una història potent, amb ensenyaments vàlids per a totes les generacions, amb una escriptura poderosa i molt dolça (o molt salada, cadascú que esculli la seva preferència).

Al final dol que la gent es faci mal.

De la Garro fan venir ganes de dir que l’Octavio va arribar a ser algú per ser el seu marit.

Recomano la ressenya d'aquesta “cabreta” escrita per la Poniatowska (enllaç).

La muchacha indecible. Mitos y misterios de Kore.- Giorgio Agamben i Monica Ferrando

Giorgio Agamben i Monica Ferrando
La muchacha indecible. Mitos y misterios de Kore
Traducció al castellà: Ernesto Kavi
Sexto piso, 2014
(Fitxa i primeres planes del llibre)

Magistral assaig filosòfic i icònic al voltant de la incapacitat del llenguatge per expressar/apropar/possibilitar el coneixement i la veritat.

Mitjançant un acostament profund però breu a la filosofia del coneixement, i als misteris del saber últim, de la mà tant del filòsof com de la mà de la pintora i, a més a més mitjançant una selecció de textos clàssics que ens acompanyen des de la presentació de Persèfone fins al retorn de les flors i els fruits a la terra i el descobriment de la vida benaurada, partim de la duresa de “allò que no es pot dir” per arribar a “allò que solament es pot viure”.

Si s'aprofita un moment (no gaire llarg, certament) de concentració, per no espantar-se amb la part filosòfica del principi, l'experiència de llegir “La muchacha indecible” es converteix en un rapte estètic per la contemplació dels pastels i olis (i alguna tinta) de la Ferrando i la màgia de la mitologia clàssica grega, amb els seus déus i deesses, els seus estupres i segrestos, les seves negociacions i tripijocs, els seus secrets i les seves grans veritats. 

Us asseguro que hi ha estones precioses en aquest llibre.

PD: El text de la contracoberta, espoiler perfecte, crec que és un resum genial de l'assaig. Encara que no et dóna la “contemplació”, que és allò veritablement genial del llibre.

PRINCIPI D'INCERTESA. Martí Sales

Principi d'incertesa
Martí Sales
Males Herbes ed.
2015
174 pàg.

"Diu que preguntar-se si t'estàs fent gran és el que envelleix més de tot."

Martí Sales és una de les joves veus catalanes amb més personalitat i futur (si no us ho creieu, agafeu aquest llibre i ja veureu!!); integrant de la famosa nissaga dels Sales; també traductor i músic. Ens presenta aquest "Principi d'incertesa", amb títol de príncipi físic, que sincerament  esperem que no sigui literalment un principi d'incertesa a l'escriptura i el procés creatiu al i del mateix autor...

En tot cas, el "Principi d'incertesa" que llegim és un recull de textos diferents. Primer hi ha un exercici d'estil molt potent que comença amb Samuel Beckett i acaba 17 pàgines després amb Jackson Pollock. Després hi ha el diari d'una estada de l'autor als USA que té desplaçament, la recerca d'idees, el jo i l'escriptura, cossos que es troben...
També hi ha algun text sobre principis de física, apunts de música, records a amics desapareguts, nits per la Barcelona profunda i molts moments que semblen principis d'assaig...
Però sobretot hi ha una manera de veure la vida i copsar-hi la poesia de l'existència; la fidelitat a les amistats i els amics, la tradició i la modernitat. Martí Sales escriu amb rampells de genialitat controlada, i en aquest títol que comentem, n'està ple de bons moments.

"Canvies de lloc per destruir la pròpia prespectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te'n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d'altres angles -canvies d'ulls, canvies d'idees, canvies d'ulleres-..."

"Els nostres cossos s'inscriuen, se subratllen, s'insereixen, es corroboren, s'alcen, es col·lapsen. Els nostres cossos s'alçuren. Els fem punta per escriure'ns millor. Tota escriptura és palimpsest i tota lectura la culminació d'una munió d'escriptures. Cos a cos, el desig no es pregunta, però els cossos hi responen. Com ens excita la mirada que es perllonga fins a la procacitat, o aquests llavis, de sobte tan tendres, o -i sempre- la voracitat d'una llengua que no s'esgota: la trempera..."

Un llibre que es fa curt i et deixa amb ganes de més!!
(Qui això escriu creu que aquestes noves generacions de joves escriptors, amb solvència contrastada com el mateix Martí Sales, que han anat creixent pas a pas, necessitarien ara un petit novel·lot que els confirmi i els consolidi com a realitats. Que deixin de ser promeses, es converteixin en presents i donin un petit "cop d'estat" a la narrativa (més aviat aburridota) d'aquest país...)

Ah!! I ull també a l'editorial Males Herbes!!!! Que amb poc temps ha anat creant-se un petit però compacte catàleg... A les vostres llibreries habituals estigueu atents a aquells petits puntets verds que hi ha de tant en tant (com si fossin males herbes...) enmig de les taules i les estanteries...
Puntets verds molt recomenables!!

CANTS DE MIHIAR EL DE DAMASC.- ADONIS

Adonis (Alí Ahmad Said Asbar)

CANTS DE MIHIAR EL DE DAMASC

Traducció al català de Dolors Cinca i Pinós

Arola Editors, 2010 (fitxa)

(amb versió original i versió sonora en DVD)

Llibre escrit als anys 1960 i 1961.

Corregit després al 1983 per l’autor.

La traducció, a un català bellíssim i dolcíssim i molt ric, és d’una dona de vida breu i trajectòria professional com a traductora enorme (a l’inici del llibre els editors han escrit un “in memoriam” preciós).

Adonis és un dels grans de la literatura àrab. Un renovador de la poesia i una fita del pensament humà.

Aquest llibre parla de paraules, de vida, de pàtries, de derrotes, de ferides, de déus, de viatges, de ciutats, de vents, de rius, de dies, de somnis, de pols...

INDECISIÓ

Perquè està indecís,

ens ha ensenyat a llegir la pols.

Perquè està indecís,

ha travessat les nostres mars un núvol,

eixit del seu foc i

de la set de les generacions.

Perquè està indecís,

la imaginació ens ha atorgat

els càlams i l'escriptura.

HA MORT UN DÉU

Ha mort un déu, ha caigut

de dalt, del crani del cel,

Tal vegada en la paüra i la desolació,

en la desesperança i la misèria,

el déu sorgirà de les meves entranyes.

Tal vegada, car la terra és per mi

tàlem i esposa,

i el món, sinuositat.

VIATGE

Viatjaré en una ona, en una ala,

visitaré les èpoques que ens han abandonat

i el setè cel.

Visitaré els llavis,

els ulls plens de gel

i la fulla lluent en el bàratre diví.

M'absentaré, amb el pit cenyit,

lligat pels vents.

I deixaré els meus passos en una cruïlla,

lluny, en el desert...

A SÍSIF

He promès escriure sobre l'aigua,

he promès ajudar Sísif

a portar la seva roca.

He promès romandre amb Sísif.

Em someto a la roentor, a les espurnes,

busco en els ulls cecs

una última ploma

que dediqui a l'herba i a la tardor

el poema de la pols.

He promès viure amb Sísif.

NO TENS OPCIÓ

Si anihiles la faç de la terra
li'm dibuixaràs una altra.
No hauràs altra opció
que el camí del foc,
l'infern del rebuig;
car la terra esdenvindrà
cisalla muda o déu.

Trece pasos.- Mo Yan

Mo Yan

Trece pasos

Traducció del xinés al castellà de Juan José Ciruela Alférez

Kailas, 2015

Que un dels protagonistes caigui mort a la taula de l'aula on fa classes de secundària i es desperti dins la cambra mortuòria on espera ser "restaurat" per la maquilladora de morts oficial del Partit és allò menys desconcertat d'aquesta novel·la.

Mo Yan ens explica gairebé a la pàgina 400 (i després una altra vegada al final del llibre) una llegenda sobre si es veu veure venir un teuladí, d'aquests que caminen normalment a saltirons, donant passos fins a nosaltres: i seran senyals de fortuna si no arriben a donar el pas número tretze.

L'estructura, com sempre, mesurada: tretze parts. Gairebé totes amb set capítols, encara que alguns es queden en tres. Números habituals de les poesies xinesa i japonesa. El text, a més, juga en aquesta ocasió amb belles descripcions de paisatges i persones, de llocs i d'institucions. És una de les novel·les més poètiques del nostre (meu, si més no) volgut "Calla't" (com ja sabeu, això és el que vol dir Mo Yan).

I jugant una miqueta (realment ben poc) amb la màgia, ens trasllada al difícil món de l'ensenyament secundari i ens el presenta a la Xina, amb les seves peculiaritats i condicionaments. I ens parla de relacions de parella, i de pares amb fills, i de professores que espellen conills, i de venedores de tabac car enamorades, i d'alumnes que es fan rics venent pollastre rostit i demanen perdó als seus professors pels esforços malgastats amb ells, i de directors de fàbrica que ensenyen a defensar-se a les professores russes, i de polítics que prometen millores de sou i habitatges als professors...

Un altre passeig per la bogeria i la vida de la mà d'aquest geni. 

Altament recomanable.

La mida aquesta vegada no importa. Són 500 pàgines però la lletra és molt gran. El llibre pesa, PERÒ LA NOVEL·LA NO. La seva lectura és molt àgil.

PD: L'original és de 1989; no espereu la ratlladura dels últims llibres del Nobel: és una novel·la molt bona però bastant "normal" (no hi ha nens menjats ni res semblant). Pot servir, fins i tot, per començar a "clavar-li la dent" al Mo Yan.

Pèl de panotxa.- Jules Renard

Jules Renard
Pèl de panotxa
Traducció d'Antoni Clapés
Edicions Sidillà, 2015


Potser, a la llibreria, miraràs el llibre una i  altra vegada. Possiblement el tindràs a les mans i, fins i tot, en llegiràs la contracoberta, i això de “que relata amb lucidesa i ironia la vida d’aquest alter ego de l’autor” quan era menut ja te’l farà més abellidor (però no, encara no et decidiràs). Potser pensaràs que és un llibre per a xiquets que es pot llegir per gent gran (Vila-Matas qualifica aquesta obra de “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”), però no. Que és un clàssic?, doncs jo no el coneixia...
Però al final, ves per on, arribarà una amiga (acèrrima i boníssima lectora) i ens el regala!
I, amb sorpresa i desassossec creixents, comença l’aventura...

Amb un llenguatge senzill però colpidor el relat s’estructura en 48 escenes independents que són com a fotografies que formaran l’àlbum de Pèl de panotxa.
La senyora Lepic ja ha tingut dos fills, tots dos preciosos i encisadors, i el tercer li surt terriblement de color taronja (panotxa). És un color odiós: radical per a uns, cínic per altres ... (Demaneu-li, si no, a la Rita). Pot arribar a agradar-te, però és el color dels bigots de les guineus. Pregunteu a qui es dedica a la cria de gallines.
I segurament, creiem, aquest és el terrible mèrit (o culpa) del nen, de qui no arribarem a saber el nom; només aquesta és la causa, creiem, d'un odi i un maltractament que no s'entenen. Situacions de vexació i humiliació cap a ell, però també de crueltat per part del xiquet.

El detallat relat de les "atencions" de la senyora Lepic vers el seu fill cal llegir-lo. No es pot explicar: primer perquè no tenen explicació possible; segon perquè aquestes “atencions” són tan subtils que vistes des de fora no semblen tan menyspreables, i finalment perquè són incomprensibles des del punt de vista de la nostra concepció del que entenem com a ens “mare”.

Petita (per la grandària, no pas per la seua grandesa) novel·la escrita fa més de cent anys que representa límits d’allò que es por contar o narrar només aconseguits (i, possiblement, superats) en l’insuportable, per dolorós, "Gran quadern" de la Kristoff.
El llibre se't queda enganxat a les mans. No pots deixar de llegir-lo. Allò que estàs llegint no t'ho pots creure. No dónes crèdit. T’atures, si de cas, per beure aigua i poder empassar-te el “mal tràngol”.
Un llibre, a més a més, preciós; amb la seua magnífica il·lustració de portada hipnòtica, i el tacte verjurat de la seua coberta, i la seua grandària deliciosa, i les seues dues-centes pàgines de suau paper crema.

De la primera lectura del llibre ens quedaríem amb... tot.
Recomanaríem de recomanar-lo immediatament a algú amb qui es pugui anar comentant a mesura que el vagi llegint (algú de casa, doncs, o amb possible trucada freqüent de telèfon: parella, veí, amant o parent).

En una segona lectura, boli en mà, podem destacar les converses del nen amb els adults: la mare, el padrí, el pare (aquesta última és definitiva).
L'àlbum (últim capítol) també és imprescindible.
I el capítol de la revolta.
I l’última frase del llibre (superba i que només cobra sentit si t’has llegit aquesta meravella, aquesta revenja de l’autor amb el seu passat).
Bé, tot.

Aquesta amiga sempre l'encerta. Gràcies.

Llegiu el pròleg i un parell de capítols aquí.

NUEVO DESTINO. Phil Klay

Nuevo destino
Phil Klay
Literatura Random House ed.
2015
275 pàg.
Traducció de Inga Pellisa



Phil Klay, és un veterà del cos de marines dels USA. Graduat, amb un master en arts, i va tenir professors com Colum McCann i Peter Carey.
Va formar part d'una antologia, el 2013, de la revista GRANTA de relats sobre la guerra d'Irak...
Ha escrit pel New York Times, Wall Street Journal, Newsweek...

En tot cas Phil Klay és un marine amb cervell i que sap escriure, almenys. I ho demostra sobradament amb aquest recull de relats de marines a la guerra d'Irak.
Klay ens presenta uns personatges trastornats per la violència (la tornada a casa és la batalla més dura que han d'afrontar), les patrulles diaries que han de fer i la violència que han d'exercir, moltes vegades de manera injusta, arbitrària, sempre inhumana i cruel, amb tots els transtorns que els hi suposa...

Però de totes aquestes patrulles quasi no se'ns explica perquè això ja ho hem vist a les notícies masses vegades i al cinema filmat des de tots els punts de vista i perversament enbellit. Però Klay, que ha estat a l'Irak i ha vist (i viscut) la guerra real, sap que des del punt de vista dels soldats d'infanteria; la guerra diària la porten dintre seu aquests soldats cada cop que finalitzaven les seves patrulles.
Soldats de tornada a casa amb estrés postraumàtic, soldats traumatitzats, oficials inhumans, ferits, amputats, soldats buròcrates amb remordiments, soldats novells que necessiten veure els cossos de les seves víctimes per creure-s'ho... Els dilemes d'un capellà soldat; les nòvies que han de deixar a casa els joves voluntaris que es fan soldats...

"Aterrizamos, desfilamos en procesión y contemplé cómo los marines abrazaban a sus padres, besaban a su esposa o novia y cogían en brazos a sus hijos. Me pregunté que les contarían. Cuánto sería contado y cuanto jamás podría contarse..."

Cada gran guerra ha tingut els seus relats i aquí Phil Klay es posa al costat de Norman Mailer o Tim O'Brien i ens actualitza el relat humà (i parcial) de soldats en aquesta gran guerra d'última generació. Realista. Fred. Dur. Minimalista i exacte en les descripcions, sense ser pornogràfic amb la violència...
Escenes i personatges que permeten veure alguns matisos de la naturalesa humana.
Tots els relats són excel·lents i turbadors.

"En Wilmington no tienes escuadrón, ni compañero de combate, ni siquiera tienes un fusil. Te sobresaltas diez veces y te pones a buscarlo y no está ahí. Estás a salvo, así que tendrías que estar en alerta blanca, pero no.
   Lo que estás es atrapado en una tienda de American Eagle Outfitters. Tu mujer te da algunas prendas de ropa para ver cómo te quedan y entras en un probador diminuto. Cierras la puerta y no quieres volver a abrirla.
   Fuera, hay gente paseando y mirando escaparates como si nada. Gente que no tiene ni idea de dónde está Faluya, la ciudad en la que murieron tres miembros de tu pelotón. Gente que ha vivido toda su vida en alerta blanca..." 

Dur dur, però molt molt bo i molt inolvidable.

DIES DE FRONTERA. Vicenç Pagès Jordà

Dies de frontera
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca ed.
2015
320 pàg.





Vicenç Pagès Jordà, després del seu aplaudit "Els jugadors de whist", ens presenta una altra història de relacions de parella, situat en una Figueres, que ja és la Figueres de Pagès Jordà.

A "Dies de frontera" hi ha una separació fulgurant en una parella que potser no tenien una vida molt brillant però que estaven bé amb una felicitat nomalitzada; dos protagonistes construïts i deconstruïts, mirats des de tots els punts de vista, com si fos un quadre cubista ple de matissos.

Aquesta parella (potser massa innocent) que es conegueren ja adults, i es van fent grans en parella fins que de cop i volta arriba la relliscada i després el trencament.

Pagès Jordà es torna a demostrar impecable amb aquesta escriptura precisa però fresca, atent als detalls però també a l'entorn, d'estructura fragmentada per explicar els sentiments i punts de vista dels dos protagonistes i dels secundaris de luxe -a l'escola, els familiars, les amigues...- que poblen aquestes pàgines (va guanyar el Premi Sant Jordi 2013) que es llegeixen en un sospir...

10:04. Ben Lerner

10:04
Ben Lerner
Reservoir Books ed.
2015
284 pàg.
Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz

Ben Lerner, un jove autor americà, que havia publicat anteriorment la molt aclamada "Saliendo de la estación de Atocha" que passava a Madrid ens presenta ara aquesta "10:04" pel mig de Nova York.

Ben Lerner escriu en primera persona, com si fos un jove autor que està escrivint una segona novel·la, amb una nòvia artista, però que alhora té una amiga a qui li ha de fer de donant d'esperma; i a més li han diagnosticat una delicada malaltia...

Funciona bé aquesta primera persona per explicar els pensaments i els punts de vista del personatge; a estones és màgic i senzill com si Lerner vingués de la poesia, en molts moments divertit i com que hi ha bastant diàleg també és una novel·la feta amb moltes històries petites.

Màgica, moderna i senzilla. Plena de moments memorables. Amb el nen al museu, la passejada per la ciutat mig apagada, el capítol de la beca a Texes i la festa, la cooperativa d'aliments...
Literatura dins de literatura amb el fragment en primera persona que està escrivint el protagonista escriptor de "10:04" i les agudes reflexions que fa sobre art contemporani i el projecte de la seva novia artista.

Sembla que no passi res. Però està plena de vida. Ben Lerner és un autor a descobrir (i seguir a partir d'ara).

"Mientras lo leía experimenté una sensación que comenzaba a resultarme familiar: el mundo se reordenaba a mi alrededor mientras yo procesaba palabras de una pantalla de cristal líquido. Tantas de las noticias personales más importantes que había recibido en los últimos años me habían llegado a través de un smartphone..."

Los sueños de Helena.- Eduardo Galeano i Isidro Ferrer

Eduardo Galeano
Los sueños de Helena
Isidro Ferrer (ilustraciones)
Libros del Zorro Rojo, 2011

El puerto

La abuela Raquel estaba ciega cuando murió. Pero tiempo después, en el sueño de Helena la abuela veía.

En el sueño, la abuela no tenía un montón de años, ni era un puñado de cansados huesitos: ella era nueva, era una niña de cuatro años que estaba culminando la travesía de la mar desde la remota Bearabia, una emigrante entre muchos emigrantes. En la cubierta del barco, la abuela pedía a Helena que la alzara, porque el barco estaba llegando y ella quería ver el puerto de Buenos Aires.

Y así, en el sueño, alzada en brazos de su nieta, la abuela veía el puerto del país desconocido donde iba a vivir toda su vida.

Llamada internacional

Soñó que hablaba por teléfono con Pilar y Antonio, y eran tantas las ganas de darles un abrazo que conseguía traerlos desde Cataluña por el tubo. Pilar y Antonio se deslizaban por el teléfono, como por un tobogán, y se dejaban caer en nuestra casa de Montevideo.

Pepa

Pepa Lumpen estaba muy averiada por los años. Ya no ladraba; y se caía al caminar. El gato Martinho se acercó y le lamió la cara. Pepa siempre lo ponía en su lugar, gruñendo y mostrándole los dientes; pero ese último día se dejó besar.

Callada quedó la casa, vacía de ella.

En las noches siguientes, Helena soñó que cocinaba en una olla que tenía el fondo roto, y también soñó que Pepa la llamaba por teléfono, furiosa porque la teníamos bajo tierra.

Recopilació dels somnis de la parella de Galeano al llarg de la seva escriptura.

Fotos d'escultures precioses d'Isidro Ferrer.

Petites joies poètiques, petits alès del cel, espurnes de seny.

Invasión - David Monteagudo

David Monteagudo
Invasión
Ed. Candaya, 2015

Una nova intriga de David Monteagudo,  un protagonista més aviat gris, en Garcia, comença a veure coses estranyes, un increment inusual de reformes interiors a les cases, la conversió d’algunes persones en gegants, la seva vida de parella se’n va en orris... tot plegat passa en una vila mitjana, els penedesencs identifiquem els espais, però podria passar a qualsevol lloc, a qualsevol persona, tots som susceptibles de creuar la barrera de l’equilibri psíquic.

Monteagudo en explica la quotidianitat d’en Garcia  fins al detall més mínim i en canvi va desfullant a petites dosis l’abast de les seves al·lucinacions. Com si volgués transmetre que per molt que els pensaments ens centrifuguin dins del cap, l’exterior o sigui la descripció detallada que ens fa l’autor de les taules del bar, de l’ampolla de la que veu, dels contenidors, del lloc de treball... sigui l’element certificador, el que dóna certesa de què tot és real, l’àncora que ens lliga a la realitat enfront de l’inabastable imaginació que ens podria portar a un viure inventat.

I és tanta la inseguretat que pateix en Garcia que decideix anar uns dies a veure la seva tia, a Galícia, un lloc on el món s’atura, on el cervell para, tot és pau, plaer i amor amb gust maternal, un parèntesi que el ressitua i li recorda qui és, que el connecta amb la terra, que li permet fer front  a la resta de la novel·la, com si l’escriptor hagués necessitat oxigenar al seu personatge, oxigenar-se ell.

El fenomen que observa en Garcia, de gegantisme creixent al seu entorn, d’invasió de gegants, podria ser objecte de moltes anàlisis, més o menys metafísiques o sociològiques,  des de que no som res com a individus, que ens deixem portar de manera indefectible per les masses, fins a anàlisis més paranoiques de què som controlats i podem ser modificats per algun ens/ser superior (ahir vaig veure Blade Runner), fins al pensar que senzillament tot passa només dins del cap del protagonista, tot és possible, caldrà que llegiu el llibre per esbrinar-ho o potser és inesbrinable, la interpretació  romandrà al lliure criteri de cada lector. Segurament som envaïts cada dia.

No m’agradaria donar més pistes del què passa perquè crec que bona part de la gràcia és precisament aquest joc de descoberta que, com en la resta de novel·les de l’autor, capta la total atenció dels lectors i és que si en una cosa destaca especialment el David Monteagudo és en la capacitat d’enganxar-nos des del principi fins al final en totes les seves obres.

Enllaç a l'Editorial

LOS LIBROS REPENTINOS. Pablo Gutiérrez

Los libros repentinos
Pablo Gutiérrez
Seix Barral ed.
2015
264 pàg.

Una senyora gran i vídua un dia, inesperadament i per error, li arriba una caixa plena títols de la col·lecció de butxaca de l'editorial Austral.
Anava dirigida al veí del replà, però la dona no els torna. Se'ls queda i comença a llegir.
Ella, que no havia sigut mai lectora, aquest descobriment li obre la porta a un món nou de coneixements però també de records d'un passat més aviat gris...

Les lectures d'aquests clàssics castellans; de Baroja, sobretot; l'acompanyen en els llargs dies de vida solitària en un pis petit, en un barri de cases barates, d'una ciutat qualsevol...

Aquests títols trobats li donen una nova vida, uns coneixements i un punt de vista nou per entendre el seu present però també, el seu passat.

"Leía muy despacio, siguiendo las líneas con el dedo, repetía con frustración las páginas más difíciles y deletreaba las palabras que no sabía pronunciar, no abandonaba ningún libro ni se saltaba un párrafo, y se inventaba o recomponía a su modo cuanto no alcanzaba a entender."

Aquestes lectures li aporten la força i la visió per empendre una petita revolució de gestos mínims, que després d'ella s'anirà estenent a tot el seu barri.
A partir d'aquest fet s'articula tot el relat, van entrant altres personatges amb capítols sencers, que travessen i s'afegeixen al desenvolupament de la història.
L'autor és molt sever amb aquestes personatges igual que la vida és dura per quasi tothom...

Pablo Gutiérrez, que fa uns anys va ser escollit per la revista anglesa Granta, com un dels millors escriptors castellans joves, es confirma ara (després de la, també seva, indispensable "Democracia") com un dels millors representants, junt amb Isaac Rosa, d'una narrativa realista i social, adient per cartografiar els temps de crisi que ens ha tocat viure.

La novel·la és molt molt recomenable, funciona perfectament i m'atreviria a dir que és excel·lent si no fos perquè té un però i és a l'última pàgina, crec.
(No vull explicar gaire per no espatllar cap futura lectura) però després d'aixecar i mantenir un artefacte literari de més de 200 pàgines l'autor que ha fet que els lectors el segueixin en el seu viatge, sap greu que no els hi doni un final digne, no ja argumental perquè és lliure de fer el que vulgui (només faltaria, perquè és l'autor!) si no d'enginyeria literària, en plan fake...
Una llàstima perquè fins llavors excel·lent... I fa ràbia...
(Com si arribessis a la final del Campionat del món, vas guanyant tot el partit, fas canvis, i llavors t'empaten...)
Una sensació que he tingut llegint-lo, amb aquest "si però no" final...

"-¡Qué disparate! Y entonces, ¿para qué vivir?
-Para leer, para enterarse..."

La revolta que viurem - Ivan Miró

IVAN MIRÓ
La revolta que viurem
Ed, Tigre de Paper, 2015
pròleg de David Caño
Epíleg de David Fernández

Un dia reps un missatge on et pregunten si t’agradaria presentar un llibre, no coneixes l’autor ni el títol i encara no has llegit res d’aquesta editorial,  però ets curiosa de mena i malgrat el temps no juga al teu favor decideixes demanar el llibre per fullejar-lo i prendre una decisió en funció de les primeres planes.

Et deixen el llibre, la portada és magnífica, il·lustracions i grafisme, d’un vermell revolucionari (de Joan Fernández), i t’hi llences, llegeixes vint pàgines i fas un missatge confirmant que et ve molt de gust presentar-lo.

I t’hi llences, de cap, intentant fer un puzle amb les quatre veus que l’autor ofereix per construir la història, un relat de lluites, de supervivència, de revoltes íntimes, de revoltes externes, un relat que permet veure’s reflectit a qui l’ha viscut, i que permet entendre’l una mica millor als que només el coneixem indirectament, esbiaixadament.

Una novel·la exigent literàriament, que requereix una lectura atenta, una novel·la ambiciosa de contingut, dues-centes pàgines on es desgranen múltiples temàtiques i se n’apunten moltes més.

Quatre personatges, un home en Jonàs més a la vora de la quarantena que de la trentena, que necessita buscar els propis rastres, fer zooms històrics per saber d’on ve, per entendre on és, per decidir cap on va. Que posa en valor cada rajola de la ciutat, rescatant aquella part del passat que configura el present però que s’ha obviat  en el relat transmès. En Jonàs, fill, amic, parella... que ha d’encaixar una manera de pensar amb la manera de sentir, amb la manera d’estimar. Que rep l’herència i el testimoni d’una lluita per continuar.

I tres dones que fan de la vida reivindicació, tres lluites des de tres angles diferents, i que posa novament de manifest la qualitat de l’autor, parlar en veu de dona, de tres dones i fer-ho bé. L’Amèlia, lluitadora sindical dels setanta, desencisada, mare que ha de tirar el seu fill endavant sola, que li ofereix al seu fill l’entusiasme i les eines per fer valer la seva veu, i que gràcies a ell gaudeix d’un renaixement polític i social. Una mare que es fa estimar.

La Djamila, nascuda a la Cabilia, de petita emigra a París, viu a la Banlieu, i allà s’ha defensar  i revelar d’una doble marginació, la racial i la de gènere. Acaba fondejant, instal·lant-se a Barcelona i formant part de l’òrbita sentimental d’en Jonàs. Una dona forta, valenta, admirable, molt ben retratada.

I la Judit una artista plàstica, inquieta a qui els lligams la condicionen i l’avorreixen que decideix anar a descobrir la realitat més dura dels pobles de Mèxic i altres països iberoamericans, per acabar tornant a Barcelona, renovada professionalment i madura emocionalment.

Quatre personatges, que ens són explicats utilitzant fórmules diferents, amb els que empatitzes i enyores des del mateix moment que acabes el llibre.

El llibre es divideix en tres parts, diferents estructuralment, amb un ritme molt marcat que va variant, entre la primera i la segona la diferència és força subtil i en canvi la tercera és radicalment diferent. A les  dues primeres es percep un batec molt accentuat, que va marcant el ritme, que s’accelera i es calma i que s’acaba de cop quan es trenca el cordó umbilical que lliga  a dos personatges.

L’Ivan Miró, ha de ser forçosament un gran lector de poesia, de fet tota la novel·la està impregnada d’un alè poètic, que reforça i remarca constantment i de manera més explicita al final d’alguns paràgrafs i capítols, amb picades d’ullet a grans poetes del nostre país. Fa que la lectura tingui una cadència pròpia, que et pot traslladar en pocs segons de la fredor del pamflet a la suavitat del poema.

En cert moment, en Jonàs ve a dir que ja és  prou gran per començar a fer balanç de la seva vida, com si fes una declaració d’intencions del què és el propi llibre, un balanç, descriptiu, reivindicatiu, emocional, crític dels seus darrers anys, dels darrers anys de mobilitzacions... Normalment els balanços es fan en moments de crisi,  i en la novel·la es descriuen crisi de valors, crisi econòmica, crisi d’identitat, crisi afectiva, crisi institucional... sense fer servir la paraula CRISI, fins que a la tercera part, sembla que l’autor es posi del costat del lector, i comença a fer brollar el mot.

Com també fa brollar de manera més o menys indirecta la precarietat de tota una generació, la professional, la de la vivenda, la manca de referents quan no estàs disposat a encaixar-te dins el model que se t’ofereix, la temptació de la vida “fàcil”, l’oblit conscient del passat inconvenient, la voluntat de mostrar només una realitat, quan la ciutat està configurada per realitats diverses i plurals. En definitiva la balena on en Jonàs no vol entrar.

I com que no hi ha història sense amor, perquè l’amor sempre és vida, La Revolta que viurem n’està farcida, d’amor, de passió, d’amistat... els llaços afectius són una constant al llarg de tota la història, el què s’explica i el que s’intueix. En algun moment s’exposa un rebuig i una basarda per la dependència que suposen les relacions afectives i per altra banda tot el llibre és un clam a l’abraçada permanent, al sentir-se estimat... a l’amor, entès en sentit ampli, com a cohesionador de la societat.

L’Ivan Miró defensa la literatura com a una eina més de reivindicació política i a mi m’agradaria afegir que amb la qualitat d’aquesta novel·la el què podria quedar exclusivament com anàlisi o memòria política, pot esdevenir una eina de reivindicació de la necessitat de poesia i literatura a les nostres vides. Estic segura que aconseguirà el doble objectiu, generar passió política i passió literària, perquè al cap i a la fi som un cúmul d’herències pròpies i alienes, amb el que teixim la pròpia realitat per vestir el nostre futur... i la diversitat i la capacitat de conèixer i reconèixer l’altre per ser capaç de posar-se al seu lloc,  sempre el fa molt més ric.

I com, sàviament, diu l’autor, “la literatura, quan és bona, també és revolució” 

Enllaç a l'editorial 

Tastets:

"En Jonàs intueix secretes connexions entre el passat tortuós, amb les seves angoixes irresoltes, i un present aparentment immaculat, sovint inexplicable amb les seves disfuncions.

Sospita que els ànims fracturats contemporanis comporten dificultats per comunicar-se, per hibridar-se, per crear trajectes comuns. Sospita que l'esberlament té, potser, alguna remota vinculació amb la construcció històrica d'una determinada arquitectura de la relació social"

" Crec que ens heu vacunat amb el vostre desencís cap a les grans transformacions, amb el vostre nihilisme cap a polítics i dirigents, cap a les ideologies amb majúscules. Una sana indiferència cap a les coses, que potser, han de ser raonablement menyspreades. En canvi ens heu encomanat un amor que ja havíem oblidat pels petits espais i les petites abraçades, i els petits mons, que aquests valen la pena no perdre mai."

"Alguns dies posàvem en pràctica aquella tècnica literària de citar-nos vagament en un barri a certa hora, desafiant l'atzar, assaborint el perill de no retrobar-nos.

Ens resseguíem intuïtivament.

Recordes el què ens dèiem?

Li estem fabricant una caseta a la casualitat.

Deambulàvem dibuixant els nostres personals arabescos en la nit, actituds independents, artesanies pròpies, tu i jo érem en tot cas discrets rastrejadors de les ombres de l'altre." 

MAD MEN. Varis autors

Mad Men. O la frágil belleza de los sueños en Madison Avenue
Varis autors coordinats per Raquel Crisóstomo i Enric Ros.
Errata Naturae ed.
2015
302 pàg.

"Mad Men" és la sèrie de televisió que ja porta 7 temporades causant furor arreu on s'emet.
Creada per Matthew Weiner (que abans havia sigut guionista a "Los Soprano") explica la vida (bastant esbojerrades) de diferents publicistes...
Segurament el millor de la sèrie és que inserten coses, situacions i problemàtiques actuals en el context dels anys 60, que és quan passa la sèrie, enmig dels successos reals que es barregen i que són part de l'argument de cada episodi.

En aquest llibre s'analitza la sèrie des de diferents angles.
Des de la mateixa idea i creació de la sèrie amb una entrevista llarga al mateix Matthew Weiner; un artícle de l'Enrique Vila-Matas on parla de la Peggy, la publicista femenina; el què representa el guapo i misteriós protagonista Don Drapper; el context històric de la sèrie; la representació de la llar en la sèrie i el que suposava en aquells anys; la mirada masculina i la dona moderna en un artícle de Jordi Carrión (el mateix autor del "Teleshakespeare" i "Librerías"; les dones dels anys 60; les relacions home-dona en la sèrie; l'amor i els afectes entre els personatges; el somni americà en el paisatge mediàtic dels 60 i de la sèrie... I així fins a 12 capítols diferents dels seus respectius autors.

En aquest llibre s'afronta "Mad Men" des de la filosofia, la política, la història, l'economia, els sentiments, el feminisme, la moda, l'interiosme, la psicologia, la sociologia...

"Nunca en una serie habían ocurrido tantas cosas a un ritmo tan lento y pausado. Son transformaciones interiores de largo recorrido sugeridas en ocasiones por una mirada, un gesto o un movimiento. No se puede decir más con menos..."
Al capítol de Fernando de Felipe i Iván Gómez.

Per fanàtics d'una sèrie que es tant acullonantment bona que no t'ho creuràs si no l'has vista mai!
I el llibre? Un dels millors llibres sobre sèries que s'ha escrit mai.
(I si el llegeixes sensa haver vist mai la sèrie, pitjor per tu perquè encara et farà venir més ganes de veure-la d'una vegada!!)