"Samuel Riba se considera el último editor literario y se siente hundido desde que se retiró. Un día tiene un sueño premonitorio que le indica claramente que el sentido de la vida pasa por Dublín. Convence entonces a unos amigos para acudir al Bloomsday y recorrer juntos el corazón mismo del Ulises de James Joyce."
(Contraportada)
Enrique Vila-Matas
Dublinesca
Seix Barral- 2010
"Pregunta a Enrique Vila-Matas:
Imagine que va en un tren, ha leído este libro y siente la necesidad de explicárselo al pasajero que le acompaña. ¿De qué le diría que va?.
Respuesta:
Le diría que trata de alguien muy acabado que quiere celebrar un funeral por el mundo y descubre que eso, paradójicamente, es lo que le permite tener un futuro en la vida".
(Entrevista a Vila-Matas. Babelia-El País-Juan Cruz)
La novel·la Dublinesca pretén ser totalment de ficció, però en queda reflectida la biografía d'en Vila-Matas, la seva malaltia de fa tres anys, les seves inquietuds i la influència de les persones que ha conegut.
Dins d'un marc romàntic com es el paisatge de Dublín i deixant de banda l'argument, per mi es una obra molt ben escrita, que parla de la vellesa, de la mort, del renaixement, de la incertesa del futur, tant de la pròpia vida del protagonista com de la seva passió: la literatura.
Gràcies, Isabel!
ResponEliminaA mi encara me'n queden unes planes, però el trobo extraordinari, fa molts paral.lelismes, final era impremta-inici era digital
ResponEliminafinal del monopoli de la religió catòlica-entrada de noves creences (Budisme de la dona del protagonista), final de la influència francesa en la cultura per la influència anglosaxona (el salto inglés), final de la seva vida però alhora l'inici de viure-la d'una altra manera, final de la bona literatura per inici literatura de masses...
Em sap greu la poca cultura que tinc, perquè llegir aquest llibre coneixent a Joyce, i a la multitud d'autors que constantment va entrellaçant ha de ser una experiència totalment diferent.
Com també imagino que els personatges del llibre estan inspirats en escritors reals...
vaja molt recomanable...
Completament d'acord amb la Isabel!!!
ResponEliminaAfegiria dues coses:
-VM sempre fa literatura a partir de la literatura i els escriptors...
-Mireu això:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Pensar/modo/elpepicul/20100914elpepicul_4/Tes
Que serveix també com a definició de la seva literatura i de la manera que té d'entendre-la...
Vaig llegir l'Ulises al 95. També anava jo de soterrar aquells dies. El llegia al tren, de sis a set del matí, anant al "curro" a Xàtiva.
ResponEliminaAra anem de soterrar als llibres. Però no acabem de fer-ho mai. O ho fem al pasar fulla o tancar el llibre cada vegada. Però seguim amb ells.
La ressenya biogràfica de l'autor a la meva edició acaba amb el lema de l'Ordre dels Cavallers del Finegans": "Gracias. ¡Qué grandes estamos esta mañana!"
El prot-"agonista" (ve de patir, en grec) cerca a tothora companyia per anar fent via. I troba companys que apareixen i desapareixen, i acompleix somnis, i retroba sempre a "qui no s'espera per a res".
El llibre és un passeig mai frustrant per la frustració, una aventura apassionant pel desencant, una fugida cap avant des del no-res.
Com farem amb els llibres, que no amb les històries, que sempre ens acompanyaran. Sobretot si estan tan ben escrites com aquesta.