EL DARRER PASSATGE

Després de set anys d’exili per diferents punts d’Europa (en set anys, 28 adreces), el darrer passatge de la vida de Walter Benjamin és a Portbou. Una mort que ha sumat punts foscos i diferents hipòtesis. Durant anys, ni tan sols es coneixia el lloc exacte del cementiri on era enterrat. Des de l’any 1991, arrel de la recerca prèvia al rodatge de la pel·lícula L’última frontera i la realització del Memorial de Dani Karavan, es van localitzar els documents oficials a l’Ajuntament de Portbou que van permetre aclarir dubtes sobre quines havien estat les circumstàncies exactes de la seva mort. Tanmateix, alguns interrogants resten oberts. Els fragments que es reprodueixen formen part del llibre de Lisa Fittko La meva travessa dels Pirineus (Barcelona: El Aleph, 1988), on aquesta activista que va ajudar a passar la frontera pirinenca a nombrosos refugiats, explica la seva travessa amb Walter Benjamin. La crònica més completa sobre la mort de Benjamin i sobre la recerca dels diferents documents es troba al llibre d’Ingrid i Konrad Scheurmann: Para Walter Benjamin (3 volums), edició en castellà, anglès i alemany, Bonn: AsKI i Inter Nationes, 1994.

Benjamin deixa París el maig de 1940, passa per Lourdes i a meitat de setembre arriba a Marsella, on té amics. Es troba amb Hannah Arendt i el seu marit Heinrich Blücher, amb Arthur Koestler i amb Hans Fittko, vell conegut seu que acaba amb les poques esperances que li queden de poder embarcar cap als Estats Units. Li donaré l’adreça de la meva dona, Lisa, que s’ha establert a Portvendres. Ella l’ajudarà. L’única manera de sortir de França és fer-ho clandestinament a través de les muntanyes. Després de moltes dificultats, a Marsella aconsegueix el visat del consulat americà que autoritza la seva entrada als Estats Units, on espera retrobar els amics Horkheimer i Adorno, i reprendre la tasca de l’Escola de Frankfurt a Amèrica. Només hi ha una opció: arribar a Espanya a través d’algun pas dels Pirineus, creuar tot el territori espanyol fins a Portugal, i allà embarcar cap a Amèrica. Aquest és el camí que segueixen molts exiliats.

Amb el visat, Benjamin surt en tren cap a Portvendres acompanyat de la fotògraf Henny Gurland (que més tard, ja als Estats Units, es casarà amb Erich Fromm) i el seu fill Joseph. Els ha conegut tramitant el visat a Marsella. Arribats a Portvendres, Lisa Fittko els explica que l’alcalde de Banyuls, un vell socialista republicà, monsieur Azéma, li ha fet saber que existeix un sender poc transitat que creua la frontera i porta a Portbou. Tot i les dificultats de la ruta i la seva salut ressentida (un home de 48 anys malalt del cor), és l’única via possible.

La tarda del 24 de setembre, discretament, Lisa Fittko, Walter Benjamin, Henny Gurland i el seu fill Joseph, fan una prospecció del camí. Benjamin, molt fatigat, decideix fer nit al ras, no es veu amb forces per tornar a Banyuls i al dia següent fer l’ascensió de nou. Passa la nit, sol, en una zona de pins. A primera hora del matí del 25 de setembre, Lisa, Henny i Joseph inicien el camí fins que es retroben amb Walter. L’alcalde Azéma els havia insistit que marxessin de bon matí, abans que sortís el sol, i que intentessin barrejar-se amb la gent que anava a treballar a les vinyes. Sobretot no parleu, per no delatar la vostra condició. I així ho fan. El camí, que ha començat planer, es va fent costerut. El concepte de camí es va convertint, cada vegada més, en una exageració. De tant en tant trobàvem un sender, però en general era més aviat una mena de corriol cobert de pedres. Fins que vàrem arribar a una vinya escarpada i dreta que mai més podré oblidar. Era la darrera vinya. A partir d’aquí, el camí es converteix en una ascensió pedregosa per la part obaga de la muntanya. Benjamin ha calculat que, donada la seva salut, per poder fer la ruta, ha d’aturar-se cada 10 minuts i descansar-ne un, decisió que compleix estrictament, concentrat en el rellotge i els descansos. A l’últim tram, l’han d’ajudar els companys de ruta. Al cap d’unes hores, arriben dalt la carena. Per fi havíem arribat a dalt. Jo m’havia avançat i em vaig aturar a mirar. El que vaig veure em va semblar fruit d’una mena d’al·lucinació: d’una manera inesperada tornava a veure el mar, d’un blau fosc. I allà baix hi havia Portbou. En aquest punt, Lisa Fittko s’acomiada. Per a ella, haurà estat la primera travessa en una ruta que repetirà successivament acompanyant exiliats. Ells, segueixen el camí de baixada fins a Portbou.

A Portbou es noten encara els efectes de la Guerra Civil, acabada fa 19 mesos. Els bombardeigs han estat especialment destructius en aquest poble fronterer. Arribats a Portbou, es presenten a la comissaria de policia, situada a l’estació, on se’ls comunica que se’ls nega l’entrada al territori espanyol. Seran lliurats a les autoritats franceses al dia següent, amb la conseqüent deportació a les autoritats alemanyes que això suposa. Aquella nit, i sota vigilància policial, s’allotgen a l’hotel França, un hostal avui tancat. Benjamin, a l’habitació número 3 i després d’haver fet algunes trucades, pren una forta dosi de morfina (la porta amb ell des de Marsella) i l’endemà al matí, troben el seu cos mort damunt del llit. És el 26 de setembre de 1940. Tenia 48 anys.

Si haguessin arribat un dia abans, no se’ls hagués negat l’entrada al territori espanyol, just aquell mateix dia havia arribat un canvi d’ordres. Si haguessin tardat un dia més, probablement tampoc els haguessin deturat, o com a mínim, als companys de viatge de Walter Benjamin se’ls va permetre seguir camí, encara que potser hi va tenir alguna cosa a veure l’impacte que va causar a les autoritats policials del poble la mort del señor alemán. Al cap d’uns dies, embarcaven cap a Amèrica.

Benjamin va deixar una maleta amb una petita quantitat de dòlars i francs, que van ser canviats per pagar les despeses de l’enterrament, quatre dies més tard. A la documentació del jutge, hi consta que les seves possessions eren una maleta de pell, un rellotge d’or, una pipa, un passaport lliurat a Marsella per l’American Foreign Service, sis fotografies carnet, una radiografia, ulleres, revistes, diverses cartes, i uns quants papers de contingut desconegut, i també alguns diners. I en el certificat mèdic de defunció s’hi llegeix Hemorràgia cerebral. A Walter Benjamin, probablement per una confusió i sense conèixer la seva identitat, el van enterrar el 28 de setembre a la part catòlica del cementiri de Portbou, en un nínxol de lloguer (el 563). L’estiu de 1945, les seves despulles foren traslladades a la fossa comuna.

El mes d’octubre de 1940, 4 setmanes més tard de la mort de Benjamin, Max Horkheimer demanava per carta a les autoritats locals detalls precisos sobre la mort d’aquell alemany, amb la qual cosa donava pistes ja sobre la seva identitat. Va rebre resposta de la mort per crisi cardíaca del señor Walter i dels papers (algunos pocos papeles) que portava. L’any següent, a l’octubre, Hannah Arendt va visitar Portbou amb la idea de retre homenatge a l’amic mort. Però no va trobar cap làpida al cementiri amb el seu nom i ningú no li va saber dir res. Ho explicava en una carta a Gershom Scholem: No he trobat res; enlloc no hi havia el seu nom.

Walter Benjamin, a Portbou, va acabar amb set anys d’exili i amb la possibilitat d’un nou futur a Amèrica. Si al poble, la mort del viatger estranger es va anar tenyint de llegenda, per a altres, una fi lliurament escollida, passava a ser la més autèntica rebel·lió contra el terror nacionalsocialista per part de qui havia estat un dels pensadors més lúcids de la modernitat. Tanmateix, en la mort de Benjamin, res és definitivament tancat. Hi ha una hipòtesi que defensa que Benjamin fou assassinat per agents secrets stalinistes (l’argumentari complet d’aquesta hipòtesi és recollit per Stuart Jeffries en el seu article Did Stalin Killers liquidate Walter Benjamin (The Observer, 8 de juliol de 2003).

D’altra banda, la companya de ruta, Lisa Fittko, que va morir l’any 2005, sempre havia parlat d’una maleta amb un manuscrit que Benjamin va custodiar durant el viatge com un tresor de molt valor. Contenia un darrer manuscrit? La maleta mai s’ha trobat, es desconeix el seu destí. Tot i així, a l’acta del jutge amb la relació dels bens, no hi consta cap manuscrit.